La clau de la gestió de la crisi del coronavirus als països més industrialitzats es basa en trobar la fórmula magistral que permeti preservar l’economia capitalista al mateix temps que es protegeix la ciutadania. El model britànic, l’holandès, el sud-coreà, el francès, l’alemany, l’italià, l’espanyol, el català... malgrat la diversitat de mesures adoptades, tots han exposat els punts en què capitalisme i benestar ciutadà o bé entren en conflicte o bé es complementen.
El COVID-19 sacseja l’ordre mundial, amb una Xina més solidària que la Unió Europea o els Estats Units, i amb una posada en qüestió dels fonaments de les societats capitalistes, que s’enfronten a una crisi sense gaire precedents. En una època en què l’explotació de dades és una gran font d’ingressos, la invisibilitat del virus és la seva arma: pot afectar qualsevol persona, independentment de la classe social, fins al punt que el cos sa, asimptomàtic, s’ha convertit en una amenaça molt més gran que aquells deixats de la mà de Déu, presumptes portadors de malalties i brutícia, dels quals tant ens han advertit els partits d’extrema dreta.
En una situació d’incertesa com l’actual, la lluita de classes s’exposa d’una forma totalment gràfica. L’arribada de jets privats a l’aeroport d’Eïvissa, o la fuga a segones residències a Alacant o la Cerdanya, contrasta amb la desprotecció del personal aeri i la fatiga dels transportistes de béns bàsics, del personal sanitari, del de neteja i dels supermercats; amb els metros i rodalies cada cop menys farcits de persones que no tenen més remei que anar a treballar perquè ho ha decidit un patró.
En època de confinament, Silvia Federici (Parma, Itàlia, 1942), és tot un far. Professora de la Hofstra University de Nova York, ha dedicat la seva militància i activitat acadèmica a aplicar una perspectiva feminista a la teoria marxista. L’obra de la filòsofa italiana s’ha basat en la reivindicació de la reproducció de la força de treball com la base de la producció capitalista.
Per a Federici, el treball domèstic, el realitzat gratuïtament per dones en el sí d’una família nuclear heterosexual, és fonamental per al capitalisme, en permetre una reducció de costos a l’hora de produir treballadors. Aquest tema, explorat a llibres com Revolution at point zero. Housework, Reproduction and Feminist Struggle (Revolución en punto cero: trabajo domestico, reproducción y luchas feministas, editat en castellà per Traficantes de Sueños) o El patriarcat del salari (editat per Tigre de Paper), ofereix una visió del salari com a eina per a la creació de relacions desiguals entre la classe treballadora, en delegar el poder als assalariats per sobre dels no assalariats, començant per la supervisió dels cossos i les feines de les dones.
És per això que, als anys setanta del segle passat, l’autora va ser una de les fundadores de l’International Feminist Collective, una organització que va promoure la campanya Salaris per al Treball Domèstic, als EUA i a la resta del món. Amb iniciatives com aquesta, Federici rebutjava la idea marxista que la llar, i la família nuclear heterosexual, eren espais anteriors al capitalisme, argumentant que eren, precisament, una forma d’organització social modelada per satisfer les necessitats del capital. En conseqüència, l’autora reivindicava la llar i el treball reproductiu com a escenaris de lluita contra el capitalisme i per a l’emancipació de la classe obrera, cosa que contradeia el paper secundari que el marxisme els hi havia atorgat.
Basant-se en estudiosos com Frantz Fanon, Federici estén la crítica a la ceguesa de Marx envers tot aquell subjecte que no participés de l’activitat econòmica industrialitzada –que solia coincidir amb els sectors més avançats tecnològicament d’aleshores– per incloure-hi els esclaus, els colonitzats i els no assalariats, afirmant que, en contra del que pensava el filòsof alemany, sí que tenen un paper tant en el procés d’acumulació com en la lluita anticapitalista. Per a Federici, el camp, la cuina, el dormitori o el carrer, amb les persones que hi realitzen tota mena d’activitats econòmiques, són escenaris de lluita tan vàlids com la fàbrica.
Quan tota una institució com l’FMI demana una injecció de diners a la sanitat pública per frenar el coronavirus, el que fa a la pràctica és reconèixer el paper de la cura de les persones en l’engranatge econòmic. Amb la pandèmia, les retallades en serveis socials i sanitaris bàsics en nom de l’austeritat durant la crisi del 2008, en ser dels sectors que generen més despesa, es revelen com el que sempre han sigut: atemptats a la salut de la població. Els plans de contenció i mitigació de l’epidèmia creats per les administracions públiques no han tingut en compte la realitat dels que esdevenen subjectes disfuncionals de la lògica capitalista: els sense sostre (no tenen llar, una de les principals unitats des d’on es consumeix), els interns als CIE (l’excedent que no volen estats que han vist en la immigració una forma de dinamitzar l’economia) o les prostitutes (treball sexual remunerat però no regulat).
Davant de situacions com aquestes, Federici reivindica la societat dels comuns, basada en la creació d’espais i relacions socials que no estiguin governades per la lògica del mercat capitalista. Per a la filòsofa, aquesta mena de societat ha d’encoratjar l’experimentació amb formes més col·lectives de reproducció, distribuint el treball entre un major nombre de subjectes del que proporciona la família nuclear. Les xarxes de persones que s’ofereixen per cuidar canalla, gent gran o persones en situació de dependència a càrrec de gent que ha d’anar a treballar durant el confinament en serien exemples actuals.
Amb la visió de baix a dalt de la societat dels comuns, Federici articula una esmena a la totalitat de l’estat nació, que considera font d’un poder coercitiu que s’articula de dalt a baix. Tal com explica Carles Ferreira, l’estat-nació s’ha erigit com el principal actor de la gestió política, econòmica i sanitària del coronavirus. En part perquè cap altre actor supraestatal ha reclamat aquesta funció, en no tenir ni la voluntat ni els recursos de què disposen els estats per enfrontar-s’hi; en part perquè casos com l’espanyol demostren fins a quin punt la política estatal pot empitjorar una epidèmia. Això rebaixaria les expectatives de Federici sobre l’obsolescència dels estats. De fet, feministes marxistes com Jule Goikoetxea i Zuriñe Rodríguezhan demanat una presència més forta de l’Estat en la planificació de l’economia productiva i reproductiva durant la crisi del COVID-19, proposant la creació d’un sistema públic de cures on la cura “no sigui només un dret (a l’estil liberal), sinó una capacitat política: pública, col·lectiva i comunitària”.
Malgrat tot, la crítica de Federici sobre les expectatives que tenien els marxistes envers la tecnologia com a font d’emancipació, recordant que molts aspectes del treball domèstic, sobretot l’afectiu, no es poden mecanitzar, és ben present en la situació de confinament actual. El teletreball ha posat en evidència quines activitats, com certes reunions o viatges de negocis, es poden realitzar sense necessitat de desplaçar-se. Internet ha esdevingut un bon suport en temps de confinament per a activitats educatives, periodístiques o ministerials. Tanmateix, sectors claus per l’abordament de la pandèmia –sanitat, transport, venta de béns bàsics, atenció a les persones en situació de vulnerabilitat, neteja i desinfecció– encara precisen de mà d’obra humana i presencial.
Fa una setmana, The New York Times parlava de l’impacte de gènere del coronavirus, destacant que un dels col·lectius més exposats, com el sanitari, és altament feminitzat. Agafant com a exemple les epidèmies d’Ebola, el diari apuntava que la situació econòmica de les dones triga més a recuperar-se que la dels homes després d’una epidèmia. En aquest sentit, Federici adopta una visió del gènere home i dona que entronca amb el mètode històric i materialista de Marx: si per entendre la història i la societat hem de parar atenció a les condicions materials de la reproducció social, és rellevant analitzar la posició social de les dones a través del prisma de l’explotació capitalista del treball. És casualitat que les tasques de cura, fins i tot al món del treball remunerat, les assumeixin dones? És casualitat que les dones tinguin menys recursos que els homes per reflotar una economia malmesa per una crisi?
La filòsofa italiana veu les identitats de gènere com a funcions de treball, i les relacions de gènere, com a relacions de producció. Allà on molts homes i dones marxistes han considerat les lluites del col·lectiu feminista, antiracista o LGTBI com a merament culturals i simbòliques, Federici sempre ha reivindicat la visió material d’aquestes lluites. De fet, afirma que la seva visió del gènere com a relacions de producció permet establir una continuïtat entre la discriminació de gènere i la racial. També inclou a les dones trans en la categoria de dones, en ser un col·lectiu que pateix casuístiques altament feminitzades, com la pobresa o el treball sexual.
Federici conclou que el capitalisme només pot imposar-se mitjançant una enorme violència i destrucció. Sigui la colonial, sigui “l’extermini de milers de dones durant les caces de bruixes que van durar dos segles”, un dels temes del seu cèlebre llibre Caliban and the Witch: Women, the Body and Primitive Accumulation (Caliban i la bruixa: dones, cos i acumulació originària, editat en català per Virus i en castellà per Traficantes de Sueños). Els estralls de la pandèmia del COVID-19, doncs, ens plantegen una última pregunta: què li haurà passat al capitalisme quan tot això acabi?