Aquell era un disc de pop eteri i fràgil, d’imatges i metàfores, conduït per la dolça veu de Viñals i uns arranjaments deliciosos. Als amants d’aquell àlbum ja ens hauria anat bé una continuació amb les mateixes coordenades. Però Els afores és una altra cosa, com si una boira evocativa haguera escampat deixant pas a un dia lluminós, d’aquells que activen els músculs de la cara i et fan taral·lejar melodies.
Tampoc no és que Viñals s’haja vestit de Beyoncé: l’essència, la sensibilitat i les coordenades musicals es mantenen, però l’operatiu guanya en vivacitat i acceleració, beu de tonalitats més acolorides.
Els aforesRenaldo& Clara
Bankrobber, 2017
Pop autoral
“Laberint” i els seus pianos i acordions són una mena de transició (amb entitat pròpia) entre els dos àlbums abans de “Monument”, una entrada de ple en el nou discurs, amb detalls afro-pop i riffs enèrgics que ens fan remoure’ns, pòrtic de la ballable i elegant “Fent amics”. “Llindar absolut” ens retorna els Renaldo & Clara més recollits, com ara la miniatura pop “Uns graus més”. “Els afores” (“si no ho faré ara no ho faré mai”) sembla contenir el propòsit i la filosofia del disc. “M’he saltat moltes normes i algun senyal, un altre ordre de prioritats”, canta la Viñals abans de deixar pas a una tornada imperial amb petits tocs electrònics que la ressalten. La clau de volta del disc.
Tal vegada “Sense voler” demanava un altre embolcall més de Fruits del teu bosc, però no és el cas de “Fins un altre dia”, pop de guitarres majúscul, en un tram final que completen l’esquemàtica però eficient “Els secrets” i l’encisadora “Instruccions”, amb uns vents finals ben posats.
Un camí estilístic amb anada i tornada, a l’estil d’El Petit de Cal Eril? Qui ho sap. Mentrestant, podem gaudir de la Clara Viñals versió 2017. Assolellada i igualment convincent.