El Decameró, de Giovanni Boccaccio, escrit en temps de la pesta, a l’edat mitjana, és una obra que gira entorn de la quarantena. El famós llibre –amb gairebé 700 anys d’història i d’uns quants centenars de pàgines– presenta un seguit d’històries insòlites que s’expliquen deu joves de la noblesa que a causa de la pesta negra han fugit de Florència al camp.
El llibre tracta sobre l’amor i la traïció, la baixesa i la cobdícia, el desig i la renúncia, sobre els pecats, sobre l’expiació, sobre elements fonamentals, sobre la matèria de què està fet l’ésser humà. Aquesta matèria, en moments de crisi, es fa especialment visible, també aquesta vegada.
El Covid-19, el coronavirus, no és la pesta, això com a mínim ja ho hem après els últims mesos. En les pròximes setmanes, però, la vida de tots nosaltres continuarà canviant radicalment, potser fins i tot de manera dramàtica. Els països rics d’Europa ja passen dificultats en el seu sistema sanitari, i s’esperen escenes desagradables en hospitals, consultes mèdiques i a urgències. Alguns metges han de decidir –igual que en els camps de batalla de les antigues guerres– qui s’ha de tractar i qui s’ha d’abandonar, a qui se li dona oxigen i a qui no.
Els propers mesos es posaran malaltes centenars de milers de persones i, si analitzem les xifres, arribem a la conclusió que desenes de milers tindran afectacions greus i que milers de persones moriran. Del fet que el procés sigui ràpid o més aviat lent en dependrà que tinguem una crisi o una catàstrofe.
Per frenar l’expansió del virus, ara molt ràpidament el món quedarà molt aturat.
La Xina ja fa temps que està en gran mesura aïllada, Itàlia està tancada, hi ha zones senceres acordonades i el trànsit aeri entre Europa i els EUA està gairebé interromput del tot. A Europa la vida quotidiana es desenvolupa a mitges. Es cancel·len festes, congressos, concerts planejats des de fa molt de temps, i la malaltia senzillament anul·la tots els plans humans.
Emmanuel Macron, va decretar que es clausuressin totes les universitats, escoles i llars d’infants, cosa que afectarà directament milions de famílies. I, tot i així, l’escenari d’una catàstrofe continua sent probable per a les properes setmanes i mesos, perquè al capdavall la gent s’estima més tenir esperança que actuar, amb la qual cosa es converteix en el seu propi enemic.
Des de Cap d’Any, d’ençà que van arribar les primeres notícies des de Wuhan, en el fons el que importava en tot moment eren les matemàtiques. I el que passa és que la gent tendeix a prendre’s seriosament les lleis implacables de la matemàtica a voluntat o a ignorar-les intuïtivament.
Als individus se’ls pot disculpar, però amb els governs i els Estats no podem ser indulgents aquests dies. Ja avui les seves negligències davant l’amenaça del coronavirus són imperdonables.
Qui, si no ells, hauria hagut d’identificar el perill que des del començament s’entreveia en les escadusseres informacions que arribaven de la Xina? Qui, si no les autoritats competents i les institucions estatals d’Alemanya i França, d’Espanya, d’Itàlia, de l’Iran, dels EUA i de la resta del món, haurien hagut de fer tot el que és humanament possible per restringir la força d’aquesta pandèmia tant com poguessin? No han complert el seu deure.
Els debats sobre si s’havien de cancel·lar partits de futbol, festes populars, fires i congressos semblarà molt ridícul, retrospectivament. Però, en canvi, els retrets per la negligent pèrdua de temps seran justificats.
Alhora s’arribarà a la conclusió que aquest cop la diferència entre Donald Trump i Angela Merkel és menor que en altres ocasions, perquè tots dos es van prendre el perill massa poc seriosament, sobretot en un moment en què hauria calgut actuar decididament.
Però d’actuacions decidides en falten en les administracions, sobretot en aquella en què vivim els alemanys. El que representen la Unió Europea i els seus Estats membres a gran escala es reprodueix en el federalisme alemany com una mena de teatre.
Aquesta vegada, però, quan es comptin els morts, caldrà fer un debat almenys sobre el sistema, sobre si en cas de crisi el ministre de Sanitat alemany ha de posar-se d’acord amb els seus setze col·legues dels estats federats quan ha de prendre decisions importants.
S’haurà de parlar de si s’ha de deixar que les associacions del carnestoltes decideixin si es cancel·len grans concentracions. S’haurà d’analitzar per què els responsables de la lliga d’hoquei sobre gel d’Alemanya van actuar amb precaució i els responsables de la lliga de futbol van actuar amb estretor de mires. Es tractarà d’establir si no hi ha maneres millors, amb centralització estatal, per reaccionar més adequadament a les crisis a Alemanya.
Si és veritat que les crisis fan sortir la matèria de què està fet l’ésser humà, aleshores l’actual posa de manifest el poc talent que té l’home per ser solidari amb els altres, cosa que es demostra en tots els nivells.
Les informacions de robatoris de mascaretes i productes desinfectants d’hospitals són descoratjadores. Les imatges de prestatgeries buides de pasta o les notícies sobre escassetat de paper de vàter no són gaire més tranquil·litzadores. Però la discussió arrogant i sense compassió a Alemanya sobre els presumptes errors dels xinesos en la lluita contra la malaltia han estat vergonyosos.
I ara que el virus ja fa temps que ha viatjat de Wuhan a Remscheid; ara que volta pel nord de França, pel sud d’Itàlia i per l’oest d’Àustria; ara que s’ha convertit en un perill mortal concret per a no pas poques persones del nostre entorn –sovint d’edat avançada–, encara hi ha gent que surt alegrement al carrer estossegant. Hi ha gent amb febre que s’asseu en una sala d’espera, com si no passés res, com si estiguessin sols al món i com si, entre els seus drets, hi hagués el d’actuar desprevingudament sense tenir en compte els altres.
Malauradament, els ens col·lectius no estan pas més bé. Els Estats nació d’Europa estan deixant passar una ocasió més per omplir de vida i sentit la seva unió. En comptes d’entendre que podria ser útil actuar conjuntament i que aquest virus realment no fa diferències entre nacionalitats, els països es tanquen dins les seves estretes fronteres.
Van sortint fins i tot veus populistes que busquen culpables i que barregen maliciosament malaltia i estrangeria en comptes de buscar solucions globals per a un problema global. Torna a valer la màxima de sempre: cadascú mira per si mateix. I ningú per tots.
D’aquesta manera, els que busquen suport i orientació troben un buit preocupant. Si bé cada país té un professor com el viròleg berlinès Christian Drosten, que explica l’inevitable amb paraules assossegades, la desorientació dels poderosos és palpable. Igual que la UE, les Nacions Unides tampoc no es veuen en condicions d’autoorganitzar-se d’una manera més estricta, per bé que ara seria la seva hora. Així, perden novament la seva condició d’etern portador d’esperança.
L’individu no és hàbil avaluant riscos correctament, això es pot dir dels virus però igualment del canvi climàtic. Els manaments per tenir un comportament correcte i raonable són coneguts, però se segueixen massa poc. O, al contrari, s’imposen de manera absoluta i s’exageren ideològicament. És manifestament difícil trobar la mesura adequada davant una amenaça difusa i difícil de preveure. I igual que la gent sobrevalora les probabilitats de guanyar la loteria, molta gent encara infravalora el potencial destructor del coronavirus. Aquesta idea es cobrarà venjança. I canviarà.
Molta gent experimentarà què és viure en una zona en què s’ha extingit la vida pública.
Moltes persones s’hauran d’organitzar d’una manera totalment diferent perquè tancaran llars d’infants i oficines i s’acordonaran centres de ciutats. Les imatges de les ciutats d’Itàlia poden semblar fragments de lúgubres pel·lícules futuristes, però aquesta és la nostra vida ara, de moment.
I ja fa mesos que aquesta és la vida a Wuhan, població sobre la qual durant tot aquest temps pensàvem: Wuhan és molt lluny. Aquest va ser el primer error determinant. N’hauríem d’aprendre, d’aquest i de tots els altres errors. Per al futur.
Com i quan acabarà la història no ho sap ningú. El Decameró, de Boccaccio, es clou amb el retorn dels deu joves a la ciutat, a Florència. Ells al llarg de deu dies s’han explicat històries. Ara en molts indrets la gent tindrà molt més temps per explicar-se’n.