Des de fa 48 dies Rodney Musariri viu involuntàriament en un pis compartit. Ha d’estar-se en un pis de dues habitacions a Wuhan –la metròpoli xinesa d’onze milions d’habitants que és la zona zero de l’epidèmia del coronavirus– juntament amb la seva xicota i un company. Des de la catorzena planta d’un gratacels del cèntric barri de Wuchang, poden veure un dels ponts sobre l’enorme riu Iangtsé, però a la porta del jardí se’ls acaba la llibertat de moviments. Diu Musariri: “Ja hem superat el límit en què es perd la raó”.
Musariri, de 35 anys, és originari de Zimbàbue i de fet viu a la ciutat de Shenzhen, al sud de la Xina, on treballa de professor d’anglès. A final de gener va viatjar amb la seva parella a Wuhan per fer una visita de Cap d’Any. “Sincerament, no vaig parar atenció a les notícies”, explica Musariri per telèfon. “Un dia em vaig aixecar i, pam, estàvem confinats. Doncs d’acord, què hi farem!”. Des d’aleshores no s’ha pogut desplaçar.
La resta de confinats involuntàriament entenen, diu Musariri, per què estan en quarantena; tot i que, òbviament, esperen que s’acabi aviat el confinament. Però això es fa esperar. “No hi ha modificacions”, diu l’home. “Creiem que encara durarà uns quants dies o setmanes”.
Testimonis directes com aquest entren en certa contradicció amb la imatge cada cop més optimista que presenten els mitjans estatals xinesos des de fa uns quants dies sobre la situació a Wuhan.
Aquesta ciutat de milions d’habitants va ser declarada de facto zona d’aïllament pel govern de Pequín el 23 de gener. Es van tancar les autopistes i es va aturar el transport ferroviari i aeri; es va posar en quarantena cinquanta milions de persones de Wuhan i de la província de Hubei. Més endavant van haver de tancar les fàbriques de la província, i a la resta del país també es va demanar que es quedessin a casa milions de ciutadans.
Ara empreses importants de Hubei que formen part de cadenes de subministrament mundial poden reprendre l’activitat, per exemple el fabricant automobilístic Honda. El govern de la província, però, també ha comunicat que les empreses han de presentar una sol·licitud d’aprovació. Tanmateix, el missatge és clar: després de setmanes de paralització econòmica, a poc a poc s’ha de recuperar el ritme.
Dimarts el cap d’Estat i líder del Partit Comunista, Xi Jinping, va visitar per sorpresa l’epicentre de l’epidèmia, la primera vegada que hi anava des que es va originar. Allò es va interpretar com una mostra de la ferma confiança dels dirigents en el control de l’epidèmia. Els comunicats oficials i les informacions dels mitjans estatals exposen que la vida a la província de Hubei a poc a poc va tornant a la normalitat.
Efectivament, la sobrecàrrega dels hospitals, que ha durat setmanes, sembla superada. Fins ara han mort a Hubei més de 3.000 persones. Però dimarts les autoritats van informar només de tretze noves infeccions a Wuhan. Els setze hospitals d’emergència que s’havien erigit en recintes esportius i firals de la ciutat han estat tancats. Fa setmanes Peng Zhiyong –director de la unitat de cures intensives d’una clínica universitària de Wuhan– havia descrit a la revista Caixin, amb valenta transparència, una situació espantosa al seu departament. Fa pocs dies va informar que des del 27 de febrer hi tornava a haver llits lliures a la unitat de cures intensives.
Una cosa semblant descriu un article molt difós de la revista Renwu en què pren la paraula una metgessa de l’hospital central. De passada el reporter descriu el lloc de l’entrevista, que va tenir lloc el 2 de març: “Ai Fen estava sola al despatx d’urgències. L’ambulatori, que havia arribat a tractar més de 1.500 pacients al dia, tornava a estar calmat. Només hi havia un sense sostre”.
En la seva visita a Wuhan dimarts passat, Xi primer va passar per un centre de comandament del costat de l’hospital de Huoshenshan, un dels dos hospitals de mil llits que uns operaris van construir en tan sols deu dies, si fa no fa. Xi hi va parlar amb pacients i personal mèdic, que el van saludar ràpidament, encara que no fos cara a cara sinó per videoconferència. Les metgesses i els infermers són “els àngels més bonics” i els “missatgers de la llum i l’esperança”, els va fer saber.
Un agent immobiliari de Wuhan, que només vol esmentar el seu cognom, Liu, explica el següent: la preocupació pel contagi ha minvat de manera general. Als grups de WeChat en què conversa amb excompanys de classe, fa poc encara girava tot al voltant d’una sola pregunta: “En quins hospitals ens podran atendre?”, relata el noi. “Molta gent estava desesperada. Ara ja no es veuen tan sovint missatges com aquells.
Tot i així, diu Liu: “No estaré tranquil fins que no s’aixequi el confinament i puguem tornar a fer vida normal. Encara estic angoixat”. I afegeix: “Actualment gasto però no tinc ingressos”. Continua pagant un salari base de 2.500 iuans –uns 317 euros– als seus sis treballadors. Encara no ha parlat amb el propietari del pis sobre els lloguers pendents.
La vida quotidiana de la gent de Wuhan encara no ha estat recuperada ni de bon tros, malgrat que es vagi relaxant lentament l’emergència mèdica: les prescripcions i condicions varien de bloc a bloc. La majoria de ciutadans encara no poden sortir del recinte del seu domicili. Els portals estan sota el control de voluntaris uniformats, que també s’ocupen de repartir els aliments que els residents encarreguen per aplicacions de missatgeria als supermercats i que transporten repartidors en escúters. Només els que tenen un salconduit poden moure’s lliurement per la ciutat. Això és el que afirmen diverses fonts de Wuhan.
Pel que sembla, els responsables encara no estan d’acord en el grau de normalització que han de concedir.
L’exemple més colpidor d’això l’ofereix la ciutat de Qinjiang, situada a la província de Hubei, igual que Wuhan. A Qinjiang es van prendre mesures aviat contra el virus i per això l’afectació hi va ser menor. Dimecres a les 8.30 del matí el govern municipal va publicar el document 26. Aquell mateix dia s’havia d’aixecar l’acordonament dels carrers i s’havien de reobrir hotels, gasolineres, farmàcies i supermercats. Ras i curt: la vida pública havia de tornar a arrancar. Però dues hores més tard va arribar el document 27: s’anul·laven novament tots els aixecaments de mesures.
Les preocupacions econòmiques, la incertesa i el fet d’estar tancats a casa van carregant els nervis de la població. El descontentament es va posar de manifest la setmana passada, quan la vicepresidenta Sun Chunlan va inspeccionar un complex d’habitatges a Wuhan. Vídeos penjats a les xarxes socials mostraven com persones cridaven “És tot mentida!” des de les finestres. Presumptament, l’administració del recinte d’habitatges havia fet neteja ràpidament abans de la visita de Sun i havia fingit entregues d’aliments per fer creure que la realitat era una mica menys trista.
Segons l’agència de notícies Xinhua, Xi Jinping ha exigit comprensió amb els ciutadans frustrats de Wuhan. Dimarts el president també va visitar un complex d’habitatges. Acompanyat de música de violins, se’l veu en un vídeo de la cadena estatal CCTV passejant per una avinguda adornada amb fanalets vermells mentre saluda els residents, que li retornen la salutació des de les finestres. A aquesta rebuda hi podria haver contribuït el poder estatal, si hem de fes cas d’informacions no corroborades vistes a les xarxes socials: segons algunes fonts, es van enviar policies als habitatges per assegurar-se que Xi no rebria més que crits de benvinguda.
“M’hauria agradat veure el president Xi, així hauria tingut alguna cosa per explicar als meus amics”, diu el professor d’anglès Terry Collinge, un canadenc de 41 anys que comparteix pis amb les dues persones de Zimbàbue. Ara mateix l’avorriment és el seu principal enemic. Passen l’estona amb videojocs, pel·lícules i llibres. La novel·la de fantasia A Knight of the Seven Kingdoms, de George R. R. Martin, li ha agradat molt, diu Musariri.
Massa sovint el temps senzillament passa. A vegades t’estires per fer una becaina a la tarda, després et despertes a mitjanit i a primera hora del matí te’n tornes al llit, explica Musariri.
“De vegades et sents una mica aclaparat”, diu Collinge. “Jo intento no perdre l’actitud positiva. Hi ha d’haver una sortida al final del túnel. Però l’estrès i la solitud t’atrapen. Hi ha dies que m’enrosco, tanco els ulls i penso: desperteu-me quan hagi passat tot”.