Aquest número de Der Spiegel consta, majoritàriament, de textos periodístics que tracten tots sobre el mateix tema. Això fins ara només havia passat tres vegades en la història d’aquesta revista, publicada per primer cop el 1947: els dies posteriors a l’11 de setembre del 2001, per la caiguda del mur –el novembre del 1989– i després de l’empresonament de Rudolf Augstein, el 1962. I ara pel coronavirus.
Probablement hi haurà lectors que s’estimarien més mirar si tenim febre. Es retreu als mitjans en general que la manera com informen del coronavirus provoca alarmisme. Efectivament, en aquesta nova era digital el periodisme es basa massa sovint en la creença que només les notícies que generin força exaltació aconseguiran despertar l’atenció esperada en el lector. Nosaltres tampoc no hem sabut ni sabem evitar del tot descriure el món amb paraules d’exaltació.
En aquest cas, però, el retret no és encertat. “El coronavirus ens va arribar com un tsunami”. Això és el que va dir fa uns quants dies un metge d’un hospital del nord d’Itàlia a una companya de Der Spiegel. Igual que un tsunami, aquesta epidèmia és un fenomen natural, no pas una ficció, una història de pànic, una exageració que converteix un refredat en una epidèmia, no és cap teoria de la conspiració. Només qui reconegui això serà capaç de reaccionar contra aquest atac de la natura: amb els instruments de la raó, basant-se en fets científics. Toca ser realistes. Toca acceptar radicalment la realitat.
Encara no tenim prou informació sobre aquest virus. Encara no hi ha medicaments que aturin el desenvolupament de la malaltia o que el mitiguin de manera decisiva. Encara no s’ha trobat cap vacuna. Encara ningú no sap quant durarà. Hem d’aprendre, doncs, a viure amb l’epidèmia.
Sí que sabem, però, que el virus s’estén exponencialment i que una cinquena part dels infectats patiran conseqüències greus o molt greus. No sabem amb exactitud el grau de mortalitat que té en un sistema de salut eficient, però els metges estimen que és d’un 1%, aproximadament. Els afectats seran sobretot persones grans. També sabem, però, que no podem deixar que el virus s’escampi descontroladament perquè un índex d’infecció amb un creixement exponencial col·lapsaria els hospitals i el percentatge de morts augmentaria.
Això no és alarmisme, sinó lògica i matemàtica. Qui vulgui que el nombre de malalts s’esglaoni al llarg del temps té opcions de fer-ho. En països com la Xina, Corea del Sud o Itàlia –que van unes quantes setmanes o fins i tot només uns quants dies més avançats que Alemanya– es pot veure què vindrà: tot plegat comença amb la prohibició de grans concentracions i amb el tancament d’escoles i universitats. Se segueix amb el confinament de ciutats, regions i països sencers, amb mesures de quarantena draconianes per a milions de persones. Es tanquen fronteres i queda segellada la vida social quan deixen d’obrir botigues ni restaurants. Es podria arribar al cas que la producció s’estanqués si tothom deixa de consumir. La lògica del virus podria comportar no tan sols que es paralitzessin certs països, sinó aviat el món sencer. Seria un esdeveniment únic en la història de la humanitat, que està tan interconnectada com no ho havia estat mai i, per tant, és molt vulnerable.
A Alemanya encara estem en un estadi inicial pel que fa al nombre d’infectats i a la radicalitat de les mesures. A la cancellera i al govern se’ls retreu que estan fent massa poc. Les seves reticències a l’hora d’actuar es deuen al fet que es volen limitar les conseqüències econòmiques. Però la lògica del virus va en la direcció contrària. Hi ha una gran probabilitat que Alemanya també acabi paralitzada aviat. Alarmisme? És la lògica, estúpid.
La pregunta és quant de temps estarà aturat el món. Com més temps ho estigui, més gran serà l’alteració de l’economia mundial. Ja fa dies que les borses estan en caiguda lliure.
Nosaltres ens haurem de recloure a les nostres coves privades i els governs faran tot el possible per protegir la seva població. Però el coronavirus en si i les seves conseqüències per a l’economia mundial només es poden derrotar a escala global.
Hi ha una bona notícia, però: arreu del món hi ha metges –proveïts amb elevats recursos financers– fent investigació conjuntament sobre el coronavirus. Això també podria ser una única en la història de la humanitat. I aquesta és l’esperança.