La campanya electoral ha estat relativament poc tensa, moderada de to i, en definitiva, avorrida. Els partits presentaven als seus electors eslògans neutres i pràcticament intercanviables: qui deia «Tot per Catalunya», podia dir «Pel futur de Catalunya» o «El millor per Catalunya» sense alterar la ideologia o el programa. Els grans temes transcendentals hi han estat absents, o almenys l'electorat no els hi trobava: si de cas uns predicaven la continuïtat —perquè aspiraven a continuar governant—, i uns altres el canvi —perquè aspiraven formalment a governar ells i poca cosa més: petites acusacions, petits intents d'escàndol sense substància. Potser això, encara que no siga l'única causa, explica el lleuger augment de l'abstenció. Una abstenció que, per primera vegada, ha perjudicat Convergència més que no els socialistes. Possiblement, l'àmplia victòria que pronosticaven les enquestes ha fet que molts votants potencials de Pujol hagen considerat superflu el seu vot. I això, el perill d'una abstenció creixent, és l'únic punt en què han coincidit tots els líders polítics a l'hora de valorar les eleccions.
Fora d'això, pràcticament, els candidats han coincidit en una altra cosa: atribuir un èxit important al propi partit..., respecte dels altres, evidentment. Però de triomfs, n'hi ha de dues classes: objectius i subjectius. Objectivament, sí que hi ha hagut un vencedor: CiU, partit que revalida la majoria absoluta i que aconsegueix un 45 per cent de vots (si al PSOE li asseguraren que a les eleccions generals havia de traure uns resultats equivalents ja llançaria les campanes al vol!), però és el cas que Convergència «esperava més», que les enquestes auguraven l'increment de la seua hegemonia i que aquesta hegemonia simplement s'ha mantingut. Potser aspiraven a una majoria «massa absoluta» i això no és del tot va. EI fet, però, és que l'electorat els ha tornat a confiar el poder de Catalunya en solitari. Després de vuit anys en el poder no és certament un mal resultat: ací hi ha, per ara, un bloc incommovible. I per alguna raó deu ser.
El PSC aspirava, retòricament, a encapçalar una «nova majoria», a fer l'eix d'un canvi de president i de govern. Però aspirava, en la pràctica realitat, a no fer paper de perdedor, és a dir, no baixar més electoralment: aquest, i no un altre, era el seu temor. I bé: també s'ha quedat on estava. Ha mantingut el seu percentatge de vots i no és poc èxit, vistes les expectatives i vist el mal moment general del PSOE. Però, abans de ser l'alternativa real, encara hauran de canviar moltes coses. Un altra cosa pretenia, i no ho ha aconseguit: que CiU es trobés en la necessitat de pactar amb la dreta espanyola, i presentar, així, Pujol com a aliat o variant catalana d'aquesta dreta. No res, per aquest costat. Afortunadament. Entre altres coses, la dreta espanyola ja té els seus representants a Catalunya: entre AP, que baixa estrepitosament, i el CDS que fa acte de presència, ja es reparteixen aquest sector. Un reduït sector, del qual Convergència ja ha deixat de repescar vots. També afortunadament.
Altres dues forces han pogut també parlar de victòria, amb més o menys motiu. Iniciativa per Catalunya, per un augment substancial de vots (respecte al PSUC de l'any 84). Però l'eufòria que manifestaven els seus líders potser no té tanta base, si consideren que tot plegat a penes han tornat a sumar allò que fa quatre anys estava dividit, les diferents variants del vot comunista. És cert que han començat a reconstruir l'espai electoral comunista, per això és el seu èxit relatiu, i no cap altre. Quant a Esquerra Republicana, tothom els condemnava a l'extinció, amb i tantes ganes, que el seu mani teniment i reforç podria semblar una sorpresa. No és cap sorpresa: el nacionalisme progressista, més radical que el de Convergència i evidentment a l'esquerra de Convergència, és un moviment en expansió indubtable, i alguna sortida electoral havia de trobar. Aquesta sortida no ha estat la quasi inexistent Entesa (entesa amb el PSUC), sinó ERC. I Esquerra Republicana s'ha consolidat no pel seu incert liderat, sinó perquè respon a una necessitat política. Ara tenen més futur que mai.
La conclusió, doncs, és que Catalunya no fluctua, que l'electorat es troba en estat sòlid, i que les perspectives pròximes de canvis substancials són mínimes almenys en política. Els canvis vindran per la cultura o per l'economia, potser. Per a canvis electorals, caldrà esperar alguns anys més.