Dos elements essencials caracteritzen la biografia de Balmis: l'estreta vinculació amb la medicina de l'època i la seua important activitat viatgera. Efectivament, a més de la condició de fill i nét de cirurgià, la seua relació professional amb la medicina comença molt aviat, quan, amb 17 anys, fou admès com a practicant del cirurgià major de l'Hospital Militar d'Alacant, lloc que ocupà durant cinc anys. El 1778, amb 25 anys, obté el títol de Cirurgia i Àlgebra, després de superar les proves del Protomedicat de València. Serà molts de temps després, el 1797, als 44 anys, quan obtindrà el títol de batxiller en Medicina, equivalent a la nostra llicenciatura d'aquesta carrera. Després de més d'onze anys a Amèrica, es graduà com a doctor en Medicina per la Universidad de Madrid.
La seua vocació viatgera el portà fins a la ciutat de Mèxic, on, entre el 1787 i el 1788, treballà com a cirurgià major de l'Hospital del Amor de Dios. En aquest període de la seua activitat mèdica va ocupar-se especialment del tractament de la sífilis. Durant l'any 1788 es dedicà a estudiar les plantes autòctones de Mèxic i a investigar-ne les propietats guaridores, basant-se en l'experiència dels remeiers indígenes. Es en aquest viatge quan un guaridor, conegut com el "Beato", l'informa de l'ús dels preparats a partir d'extractes de pita o atzavara (Agave americana) i de begònia (posteriorment denominada Begonia balmisiana) per guarir la sífilis. Balmis comença a utilitzar aquestes plantes a l'hospital de San Andrés, el 1790, i es converteix d'aquesta manera en l'introductor de l'ús dels remeis medicinals americans (matèria mèdica americana) en els hospitals criolls i els de la península.
El 1794 publica el llibre Demostración de las eficaces virtudes nuevamente descubiertas en las raíces de dos plantas de Nueva España, especies de àgave y de begonia para la curación del mal venéreo y escrofuloso. Una obra que, en paraules del catedràtic d'Història de la Ciència, Emili Balaguer, "fou suficient per a reportar al seu autor un reconeixement internacional alhora que una participació destacada en el corrent de revitalització de les ciències naturals i en concret de la botànica que tingué lloc en les darreres dècades del segle XVIII i començament del XIX". Posteriorment, Balmis fou nomenat consultor de cirurgia de l'exèrcit i se'l va autoritzar a tornar a Mèxic per dur les plantes medicinals.
La verola i la seua vacuna. Encara que es tracta d'una malaltia eradicada en la dècada dels vuitanta del segle XX, la verola es pot definir com una afecció infectocontagiosa i epidèmica produïda per un virus que es transmetia per contagi directe i indirecte. Després d'un període d'incubació de nou a dotze dies, els malalts mostraven transtorns generals com ara febre, vòmits, mal de cap i lumbar que duraven de tres a quatre dies (període d'invasió). A aquest període el seguia un altre marcat per l'erupció, a la pell i les mucoses, d'elevacions circumscrites o pàpules i vesícules que posteriorment es convertien en pústules o vesícules purulentes (període d'erupció). Durant el seu desenvolupament, la verola tenia grans efectes letals, especialment entre la població infantil. En un principi se la confonia amb el xarampió, fins que Thomas Sydenham (1624-1689), finalment, la va distingir d'aquest, donada la seva major mortalitat. La verola fou introduïda al continent americà per un esclau negre de Narvàez, i esdevingué, a partir d'aleshores, una de les causes principals del descens de la població indígena.
Tradicionalment se sabia que els pacients que superaven la verola adquirien una gran resistència a patir de nou la malaltia. Dit d'una altra manera, quedaven immunitzats. Aquest fet va portar els metges a pensar en la possibilitat d'inocular la malaltia, tant a les persones afectades amb formes benignes de la verola com a les persones sanes, amb la finalitat de protegir-les de futurs contagis. En realitat es tractava d'una pràctica coneguda des de feia molt de temps que rebia el nom de "variolització", documentada a la Xina, l'índia i Turquia. La pràctica de la variolització fou introduïda a Europa l'any 1722, quan els fills de la princesa de Gal·les, aconsellada per Lady Mary Wortley Montagut, esposa de l'ambaixador anglès a Istanbul, foren inoculats. Lady Montagut, molt sensibilitzada per la mort del seu germà a causa de la verola, també estava alliçonada pel doctor Timoni, que el 1714 havia escrit un article sobre la variolització en els annals de la Royal Society de Londres.
La pràctica i ús de la variolització no va estar exempta de grans polèmiques, i la defensa que van fer-ne Voltaire i D'Alembert fou notòria. El nostre país també va participar de la polèmica, i el 1757, el Protomedicat prohibí la publicació de la Memòria sobre la Inoculación de la Viruela, de Cristian M. de la Condamine, traduïda al castellà per Rafael Osorio. No obstant això, el Consell de Castella mantingué una actitud oberta danvant d'aquesta qüestió, potser per influència del seu governador, el compte de Campomanes, partidari de la variolització. Finalment, el 1798 es van dictar providències a favor de la inoculació.
La vacuna va ser descoberta pel metge anglès Edward Jenner (1749-1823), que el 1768 té notícia que les dones lleteres, afectades per la verola de la vaca -"cowpox"-, quedaven immunitzades contra la verola humana. Jenner es dedicà durant vint-i-vuit anys a investigar aquest fet i, entre 1796 i 1797, n'envia les conclusions a la Royal Society, però aquesta entitat no accepta publicar-les i Jenner hagué de d'editar-es pel seu compte. Un dels primers defensors i divulgadors del mètode de vacunació descrit per Jenner va ser Jacques Louis Moreau de la Sarthe (1771-1826). El seu Traité historique et practique de la vaccine (París, 1801) va ser traduït per Balmis el 1803, dos anys després de la seua publicació en francès i el mateix any que inicia la seua expedició filantròpica.
Les primeres vacunacions realitzades a Espanya es feren a Catalunya, el desembre del 1800, per iniciativa de Francesc Piguillem (1770-1826), utilitzant fluid boví dut de París. Els experiments van tenir lloc a Puigcerdà i més tard a Barcelona. Alguns socis de l'Acadèmia Medicopràctica d'aquesta ciutat, especialment Vicent Mitjavila Fisonell i Francesc Salvà Campillo, foren els primers a adoptar el nou mètode. Tarragona es convertí en un actiu focus propagador de la vacuna de Jenner gràcies a l'esforç de John Smith Sinnot (1756-1809), i d'allí passà primerament a Aranjuez, on hi havia Antonio Gimbernat i Josep Salvany (Barcelona, 1777? - Cochabamba, Bolívia, 1810) com a metges de cort, i posteriorment a Madrid, la qual cosa va contribuir, a final del segle XVIII i començament del XIX, a la creació d'un ambient favorable per a la pràctica de la vacunació.
De tots els plans presentats s'elegí el de Balmis, no solament per la brillantor dels seus objectius, sinó per ser el més idoni i pel perfil peculiar de l'autor. En efecte, Balmis reunia tres condicions bàsiques: coneixia al detall el virregnat de Nova Espanya, cosa que representava una part important de les colònies; en segon lloc, era un batxiller en medicina, reconegut internacionalment per la seua obra a dalt esmentada; i en tercer lloc, perquè havia estat el traductor del llibre de Moreau de la Sarthe. Tot això sense comptar que pertanyia a l'armada, element fonamental per a l'èxit del projecte.
A causa de l'alta mortaldat produïda per la verola a Amèrica, el rei Carles IV, impel·lit pel seu govern, va disposar per reial ordre del 6 de juny de 1803, que s'organitzara l'expedició científica per "propagar per tots els dominis espanyols el descobriment de la vacuna". Per fer-ho, es va nomenar director Francesc Xavier Balmis, qui, amb Josep Salvany, en un gest científic i filantròpic sense precedents, van estendre aquest coneixement en un viatge que va fer la volta al món. L'expedició s'inicia a la Corunya el 30 de novembre de 1803, a bord de la corbeta de l'armada espanyola Maria Pita. Juntament amb Balmis i Salvany anaven metges, cirurgians i practicants. L'expedició incloïa 22 nens, entre cinc i set anys, procedents de la casa d'expòsits de la Corunya, acompanyats per la directora de la institució, Isabel López Gandalla.
El viatge d'aquests 22 nens es va justificar atenent les necessitats tècniques de la vacunació, i que el professor José Maria López Piñero, catedràtic d'- Història de la Ciència de la Universitat de València, descriu aixi: "Els nens eren necessaris per a consevar el virus vacunal, mitjançnt inoculacions setmanals en dos d'ells, amb l'obtingut de les pústules de la vacuna de la setmana anterior. Balmis portava uns aparells acuradament preparats, termòmetres, baròmetres, una màquina pneumàtica, milers de vidres per a extensions de pus, etc., com també 2.000 exemplars del text sobre la vacuna que acabava de traduir i que havia de distribuir gratuïtament per difondre els coneixements precisos per a la pràctica de la vacunació." A més de transportar la vacuna, l'expedició tingué com a missió crear juntes locals i les seues filials en tot el territori americà i Filipines. Això va permetre crear una sèrie d'institucions i mitjans tècnics perquè la vacuna fóra propagada i conservada pels sanitaris espanyols i criolls que exercien en l'Amèrica espanyola.
En el seu pròleg al llibre de Gonzalo Díaz de Yraola, La vuelta al mundo de la expedición de la vacuna (Sevilla, 1948), sobre l'expedició Balmis-Salvany, Gregorio Marañón afirmava: "Tenia oficialment aquest títol tan corprenedor: 'Expedición filantròpica de la vacuna", i certament els seus caps van fer honor a la divisa. Hi van posar la seua vida i la donaren, en afany desinteressat per fer el bé. L'estat, segons el seu costum, els va regatejar honors i el benestar que pel seu heroisme mereixien. Però ni Salvany, dessagnat, lluny dels seus a la ciutat andina, ni Balmis en l'ocàs fosc de la seua vida a Espanya, es van penedir mai del seu mal pagat amor per la humanitat..."
Rumb a Veneçuela. L'expedició es va realitzar entre 1803 i 1806, i va tenir com a resultats la difusió de la vacuna per les Antilles, Mèxic, Amèrica Central i del Sud, Filipines, Macao, Canton i l'illa de Santa Elena. El punt de destinació inicialment elegit va ser Veneçuela, on la Maria Pita va arribar el 20 de març de 1804, després d'haver realitzat vacunacions a Tenerife i Puerto Rico. Des de Tenerife, Balmis va demanar que li enviaren 2.000 exemplars del tractat de la vacuna de Moreau per repartir-los entre els vacunadors dels llocs per on passara l'expedició.
A Veneçuela, l'expedició va rebre una acollida extraordinària, al contrari que a Puerto Rico. A Caracas es va crear la primera Junta Central de Vacuna, encarregada de coordinar les vacunacions. Després d'una estada de prop de dos mesos a Veneçuela, l'expedició es va dividir en dues parts, una dirigida per Balmis i l'altra per Savany, qui es dirigia a Santa Fe per Bogotà, i després al Perú i a Buenos Aires. El grup de Salvany va afrontar grans dificultats que començaren amb un naufragi al riu Magdalena i que van acabar amb la seua mort a Arequipa, el 1808. Les dificultats no solament provenien de les inclemències del temps i de l'enorme distància que havien de recórrer, sinó fonamentalment de l'actitud negativa del virrei del Perú. El grup dirigit per Balmis tampoc no es va veure lliure de circumstàncies adverses, especialment a Mèxic, on el virrei l'obstaculitzava amb l'argument que ja havia estat introduïda, de manera que les vacunacions no es feien en recintes hospitalaris, sinó en cases particulars.
Des de Mèxic, l'expedició va posar rumb a Filipines, on va arribar el 7 de febrer de 1805, per continuar després cap a Macao i a Canton, a la Xina. El 15 de juny de 1806 van arribar a l'illa de Santa Elena, i posterorment van passar a Lisboa i d'allí a Madrid, on va ser objecte d'importants homenatges. El poeta Manuel José Quintana va compondre un himne a l'expedició i a la seua persona.
L'actitud de la població dels països pels quals va passar l'expedició va estar molt influïda per l'actitud de les seues autoritats polítiques i militars i per la intervenció de l'església, la posició d'aquesta darrera va ser, quasi sempre, inequívocament positiva en tots els llocs visitats, excepte a Manila, on va haver d'enfrontar-se a la resistència de l'arquebisbat, tot i que rebé ajuda del degà. Per contra, l'actitud de les autoritats civils i militars no va ser sempre positiva. L'oposició a la vacunació sorgia de l'existència d'interessos creats, més que no d'un argument racional. Fins i tot es va arribar a estendre un rumor, que es raptaven nens, que va fer fugir a les muntanyes moltes mares índies.
Després de l'expedició, Balmis es va negar a jurar obediència a Josep I Bonaparte, proposat per Napoleó com a rei d'Espanya, després d'envair la península. La seua negativa no sols el va condemnar a l'ostracisme i a figurar en les llistes negres, sinó també a veure confiscats els seus béns. El 1810, Balmis torna a Amèrica i allí s'implica en les lluites independentistes, a favor del manteniment de la colònia. La independència de les colònies va significar l'eliminació d'alguns nuclis de vacunació establerts pocs anys abans, un fet que li va afectar profundament. El 1814, acabada la guerra contra Napoleó, va ser acceptada la seua sol·licitud per ocupar el càrrec de cirurgià de cambra de Ferran VIL El 1815 va ser nomenat membre de la Junta Superior de Cirurgia. Va morir a Madrid el 12 de febrer de 1819, als 66 anys, vidu i sense descendència directa. Se suposa que va passar els seus últims anys a cura dels seus hereus, la seua germana Micaela i els nebots.
Joaquín De Juan Herrero, catedràtic i director del Departament de Biotecnologia, Universitat d'Alacant
Rafael Herrero Lorenzo, metge i psiquiatre, Alacant
Carlos Sànchez Lozano, historiador, Alacant
REQUADRE
LA CONTRIBUCIÓ DE BALMIS
Fent un resum, aquestes són les principals contribucions que devem a Balmis.
— Balmis va tenir una visió global i solidària de la humanitat, entenent que el dret a la salut era independent de nacionalitats, races, credos i situacions polítiques. A més, el seu americanisme va ser, així mateix, notori. Això ajuda a entendre la veneració que se li continua tenint en terres americanes.
— Balmis va ser precursor i gran impulsor de la medicina preventiva, tant per la seua traducció del Tractat de la vacuna, com per la Real Expedición. Balmis tenia la profunda convicció que la salut era un dret humà bàsic, cosa que el converteix en un precoç defensor de la medicina pública gratuïta i d'interès social, dirigida als més desafavorits.
— Per a Balmis, la filantropia no era mera caritat, sinó docència, és a dir, la utilització dels fets i de la paraula (escrita i parlada), per formar els metges i infermers, i per organitzar els pobles i ciutats per defensarse de la malaltia.
— La creació de les juntes locals de la vacuna, en les ciutats americanes i a Filipines, va ser una gran avenç de l'època. I això es va aconseguir també gràcies a l'enorme i meritòria labor de Salvany, difonent la vacuna i creant juntes per tota l'Amèrica Hispana del subcontinent sud, fins la seua mort.
— Balmis va tenir una visió gairebé actual de l'equip interdisciplinari. El seu sentit de la col·laboració li va permetre crear equips sanitaris formats per metges, cirurgians, infermers i fins i tot la utilització d'una dona com a cuidadora dels "nens vaccinífers". Oposat al corporativisme, va aconseguir unir entorn dels objectius de l'expedició elements tan heterogenis com ara vaixells de l'armada espanyola, equips sanitaris i el consens de les autoritats civils, militars i religioses dels territoris visitats. D'aquesta manera va aconseguir el compliment efectiu de les ordres reials i ministerials de què era portador. — Va tenir també una visió holística de la medicina. A més d'un avançat cirurgià naval, Balmis va ser un estudiós de la farmacopea americana, amb una metodologia experimental adequada al seu temps. Va tenir una visió integral de la medicina unint elements biològics, psicològics i culturals, cosa que li va permetre aconseguir una gran part dels seus objectius assistencials i científics. — Aprofitant els mitjans tecnològics de l'armada espanyola i els recursos de l'administració de la corona espanyola, va realitzar una de les obres assistencials més enormes, en el menor temps possible i amb gran falta de recursos. En resum, va ser un magnífic gest sanitari.