Com és prou conegut, la fiscalia suïssa investiga una suposada donació de 100 milions de dòlars rebuda per Joan Carles de Borbó de part del seu homòleg coronat d’Aràbia Saudita, Abdullah bin Abdulaziz al-Saud, que va morir el 2005. La notícia va ser publicada primer pel diari Tribune de Genève el passat 4 de març, amb el titular a quatre columnes següent: “Joan Carles amagava 100 milions a Ginebra”. En síntesi, la informació explicava que el rei saudita havia “obsequiat” Joan Carles amb 100 milions de dòlars —rebuts durant un grapat d’anys— que ingressava en un banc suís, el Mirabaud, a nom de la Fundació Lucum, el beneficiari únic de la qual era l’ara rei emèrit espanyol. Assegurava el diari que el Borbó va operar amb aquest compte, traient diners durant anys, i que el 2012, enmig de l’escàndol internacional pel famós afer del seu accident mentre era d’expedició per matar elefants a Botswana, el banc li demanà que liquidés el compte, “per una qüestió de reputació”. Aleshores transferí els 65 milions que hi quedaven a un altre banc suís, amb seu a les Bahames, del qual n’era la titular la seva parella d’aleshores, Corinna Larsen.
Al cap d’uns dies de ser publicada aquesta informació, l’advocat de Larsen emeté un comunicat públic en què admetia la transferència de 65 milions, però alhora negava qualsevol irregularitat i ho explicava per “la generositat” de Joan Carles cap a Corina i el seu fill, perquè els tenia “molta estima”. Ara bé, l’estimació pareix que no es recíproca, perquè l’exparella reial ha anunciat que denunciarà Joan Carles davant d’un jutjat de Londres ja que se sent “amenaçada”. La teoria de la dona que arribà a tenir domicili en el complex residencial reial espanyol de La Zarzuela és que ara el seu antic amant i parella intenta evitar que ella parli i mostri documentació sensible —se suposa que sobre els negocis reials— i que per això tem per la seva vida i la del seu fill. Per defensar els seu interessos legals, ha contractat un prestigiós advocat nord-americà, James Lewis, que té entre els seus clients el Govern estatunidenc, en el plet que l’administració federal porta a terme contra Julian Assange.
Segons la versió de Corinna, d’ençà que ella i l’aleshores rei espanyol cessaren en la relació que mantenien, el 2012, tota la vida se li ha complicat fort ferm. Rebé amenaces més o menys directes, el seu domicili i la seva oficina a Mònaco foren assaltades... Assegura que arribà un punt en què hagué d’anar-se’n forçada de Montecarlo. Llavors va fixar la seva residència a Londres. Però ni així se sent segura. Diu que el director del CNI (Centre Nacional d’Intel·ligència, l’agència espanyola d’espionatge) d’aquell temps, Félix Sanz Roldán, estava rere de la campanya en contra seva. Per si faltava quelcom en aquesta enrevessada història, el famós excomissari José Manuel Villarejo afirmà que el cap dels espies havia amenaçat de mort Corinna, cosa que li valgué una denúncia de Sanz, el judici sobre la qual és previst que s’iniciï a Madrid el 23 de març, en el qual Larsen haurà de testificar —per videoconferència— com a testimoni.
Tornant als diners, Joan Carles també en regalà, del compte de Ginebra esmentat, a altres dues dones. A una amant suïssa, a qui no s’ha identificat, un milió. A la mallorquina Marta Gayà, dos. Val a dir que Gayà va ser la seva la seva parella de fet durant molts anys. Són regals molt generosos, però que pareixen poca cosa si es contrasten amb la quantitat que transferí a Corinna, 65 milions. Molts diners, massa com per ser un mer regal. Talment ho sospita el ministeri públic suís.
La fiscalia anticorrupció espanyola ha demanat “informació” sobre la qüestió al fiscal helvètic. Se suposa que per si calgués iniciar una investigació. No pareix, però, que Joan Carles hagi de passar gaire ànsia al respecte. Ni tan sols s’haurà de preocupar per una comissió d’investigació parlamentària sobre la qüestió. No debades el PSOE, PP i Vox s’uniren la setmana passada per impedir-la. Segons explicà el PSOE, a través de la seva portaveu, Adriana Lastra, tot el que fes Joan Carles mentre era rei està blindat per la Constitució i no se’l pot investigar ni, molt menys, jutjar. Malgrat això, no deixa de ser molt estrany que tenir diners a Suïssa d’origen incert, que no es poden explicar de cap de les maneres pels ingressos oficials, sigui emparat per la immunitat. No obstant, així són les coses a Espanya. Ja es veurà, en el seu moment, què passa amb la investigació a Suïssa i a Londres —si Corinna, en efecte, el denuncia, tal com ha dit que farà—, si poden acabar o no en un judici.
En qualsevol cas, el cop a la imatge pública internacional del Borbó ha estat enorme. Fins i tot dins d’Espanya. El mur de silenci del qual havia gaudit durant dècades sobre els seus negocis privats s’ha esvaït absolutament. Contrasta l’exuberància d’informacions i opinions crítiques d’ara amb les que els mateixos mitjans i periodistes difongueren com a bons cortesans durant dècades i sempre callaren davant dels nombrosos símptomes de comportaments si més no estranys i perillosos de Joan Carles.
Uns comportaments que venen de molt enrere.
Roboreal.com
El primer gran escàndol de Joan Carles de Borbó va ser totalment silenciat —i encara ara— per la premsa espanyola. Es remunta a 1976, just després que el nou rei espanyol designat pel dictador Francisco Franco s’hagués convertit en cap de l’Estat.
En aquell moment, el duc d’Hernani, Manfredo Luis Jesús de Borbón y Bernaldo de Quirós, ja era un home de 86 anys, molt debilitat de salut i no tenia descendència a pesar d’haver-se casat dues vegades. Gaudia de gran riquesa, tant en propietats com en diners, però sobretot en art. Tenia una espectacular col·lecció de 681 quadres, entre els que brillaven algunes meravelles de mestres com Ticià, Caravaggio, Rubens, Rafael, Rembrandt... el valor exacte de la qual podria ser en el mercat actual proper als mil milions. El duc tenia una especial relació afectuosa amb el seu nebot Francisco Javier Méndez de Vigo y del Arco, que pareixia destinat a ser l’hereu universal. De fet, ja li havia transferit uns anys abans un dels títols nobiliaris que atresorava. El 1979, va morir Manfredo i el nebot, contra tot pronòstic, es quedà amb un pam de nas. Els hereus eren la vídua, cosa que es pot considerar normal, i, sorprenentment, Margarita de Borbó, germana de Joan Carles, el rei espanyol, cosa que no tenia cap lògica atès que la relació era molt llunyana, més enllà del llinatge. La viuda es quedava amb el patrimoni i la riquesa en efectiu i els valors, però no així amb la brillant col·lecció d’art. Qui es pensava que seria l’hereu, el dit Javier Méndez de Vigo, va portar l’assumpte als tribunals per intentar ser declarat legítim hereu, però com és bo de suposar mai va aconseguir canviar res.
Molts d’anys després va aparèixer una pàgina a Internet, roboreal.com, on s’explicava tota la història. Estranyament, fou obligada a tancar. Durant dècades, diferents bufets d’advocats han defensat els interessos dels Borbó i, fins i tot, han denunciat per injúries a algun membre de la família Méndez de Vigo per haver dit que s’havia falsificat el testament.
Un jutjat de Londres arribà a obrir una investigació sobre el particular, però la fiscalia decidí finalment demanar l’arxiu de la causa perquè afectava el cap de l’Estat espanyol que comptava amb immunitat.
Respecte de la col·lecció, segons assegura la revista digital Scandal.los (scandallos.wordpress.com), “la família reial va vendre després alguns quadres a museus estrangers” a través d’un antiquari de Madrid i en va subhastar uns altres “a través de l’empresa Sotheby’s, on la infanta Pilar, l’altra germana del rei, hi tenia un paper directiu”. Així mateix, informa que “els compradors foren el Museu Byron de Texas, el Metropolità de Nova York, els museus de Chicago i Brasil, a més d’algunes col·leccions particulars d’Anglaterra”. Igualment, la revista assevera que s’hagueren de fer diverses magarrufes “per ocultar la il·legalitat d’aquestes exportacions; no debades es tractava de béns d’interès cultural”.
Per suposat, de tota aquesta història, cap diari de Madrid se’n ha fet ressò mai. Aquest setmanari ha estat dels pocs mitjans que hi han fet referència.
El primers 110 milions
Els 100 milions “regalats” que s’han conegut ara no són els primers que han engreixat la fortuna personal de Joan Carles. La qual el 2002 la revista Eurobussines avaluà en uns 2.100 milions de dòlars i, el 2012, The New York Times la xifrà en uns 2.300; en tots dos casos, per cert, la premsa espanyola més monàrquica volgué ridiculitzar ambdues publicacions adduint que confonien patrimoni personal amb el que és d’ús reial però de patrimoni estatal, una confusió mala de creure.
Segons narra José García Abad a La soledad del Rey (La Esfera de los Libros, 2004), Joan Carles va escriure una carta el 22 de juny 1977, just després de les eleccions a les Corts que s’havien celebrat el dia 15, al xa de Pèrsia, Mohammad Reza Pahlavi, en què li explicava que els resultats dels comicis aconsellaven enfortir Unió de Centre Democràtic —UCD, el partit de centredreta encapçalat pel president Adolfo Suárez—, perquè el bon resultat del PSOE “suposa una seriosa amenaça per a la seguretat del país i l’estabilitat de la monarquia, ja que m’han informat fonts fidedignes que és un partit marxista (...); per aquesta raó és imperatiu que Adolfo Suárez reestructuri i consoli la coalició política centrista (la citada UCD) que servirà de sostenidor de la monarquia i per a l’estabilitat del país”. No consta què passà exactament amb els diners, on anaren a parar, però l’excusa per demanar-los era tan ridícula que fa pensar que no podia ser de cap manera vera.
Els 10 milions foren una minúcia comparats amb la següent operació del Borbó. Segons explica Rebeca Quintans en el seu Juan Carlos I. La biografia sin silencios (Akal, 2015), “la confraternitat de Joan Carles fou especialment pròxima amb el rei Fahd bin Abdulaziz al-Saud (d’Aràbia Saudita), des que aquest era príncep hereu fins a la seva mort com a monarca el 2005”. Assegura l’autora que “a ell li devia Joan Carles multitud de favors constants i sonants, com els 100 milions de dòlars que li deixà durant la transició (a principis del vuitanta) i que el Borbó mai va entendre que els havia de tornar, o el regal del segon iot Fortuna, el 1979”.
García Abad, en el seu llibre referit, explica la història d’una altra manera: “el rei Fahd, sensible davant els problemes econòmics de don Joan Carles, li confià durant els anys vuitanta 100 milions de dòlars perquè els invertís prudentment i els pogués tornar en un termini de deu anys, sense interessos”. Però vet aquí que “els diners foren confiats a Manuel Prado, que era de tot menys prudent, i aquest els invertí en l’atzarós mercat de futur, amb resultats catastròfics, de forma que quan es compliren els deu anys no hi havia diners, o almenys no suficients, per tornar” els 100 milions prestats. “Aleshores es va concedir un termini addicional de cinc anys”, però ni així consta cap retorn posterior.
Els dos llibres citats es publicaren, com s’ha fet menció, el 2004 i el 2015. Fins aleshores, ningú havia explicat aquesta ingent quantitat de diners manejada per Joan Carles al marge de l’assignació pressupostària oficial. No importava gens als grans mitjans de Madrid. El llibre de García Abad tingué, de fet, un ressò mediàtic discret, però és que el de Rebeca Quintans hagué d’afrontar un espès silenci que intentava fer com si no existís; i només fa cinc anys d’això, quan el Borbó ja havia dimitit del càrrec.
Comissionista
Seguint amb aquest segon llibre, Quintans conta com la relació de negocis de Joan Carles amb Aràbia Saudita ve de lluny, de quan esclatà la crisi del petroli l’any 1973, mentre ell era príncep i el dictador Francisco Franco encara era viu. Davant l’escassesa de cru a Espanya, el Borbó envià una carta al seu amic el príncep Fahd demanant-li subministrament i “la resposta va ser immediata: ‘enviarem tot el petroli que Espanya necessiti’. A canvi d’aquests serveis de mediació, el príncep (Joan Carles) cobrà una comissió i a tot el món li va semblar molt bé”. Passats els anys, i ja en plena transició, “el Govern Suárez (que, recordem-ho, va ser president perquè el nomenà el Borbó el juliol de 1976) adoptà un acord perquè un percentatge petit de les transaccions comercials petrolieres fetes per Espanya amb altres monarquies del món es desviés cap al patrimoni privat del Borbó”.
El cap de l’Estat fent de comissionista. Quelcom impossible en les monarquies parlamentàries europees. Però normal a Espanya. Normal i silenciat, perquè ningú s’atreví ni tan sols a publicar-ho durant dècades.
Les relacions perilloses de Joan Carles no es limitaven al món de les comissions de petroli. Seguint el que diu Quintans, “l’amistat amb Fahd arribà fins al punt que el príncep (saudita) elegí Marbella per estiuejar, s’hi construí una mansió i allà atracava el seu vaixell durant setmanes. Hi arribà influït per l’intermediari venedor d’armes Adnan Khashoggi, un altre saudita amb projecció internacional i que tenia predicament en l’entorn del Borbó: tingué d’empleat en una de les seves empreses, Triad International, a Borja Prado, fill de Manuel Prado y Colón de Carvajal, l’home que manejava els diners de Joan Carles”.
Val a dir que la relació entre les monarquies saudita i espanyola segueix essent mol estreta a hores d’ara. El gener de 2017, el rei actual, Felip, visità aquell país i a l’agenda hi havia previst —com així va passar— tancar la venda de cinc fragates militars i analitzar l’estat de les obres que estaven fent empreses espanyoles de l’AVE fins a la Meca. Entitats com Amnistia Internacional, FundiPau, Greenpeace i Oxfam Intermón criticaren la venda d’armes d’Espanya a Aràbia Saudita.
De Kovacs a Urdangarín
Tothom coneix què va passar amb el cas Urdangarín. Es va fer famós l’abús del gendre de Joan Carles en el seu tracte amb determinades administracions autonòmiques —les de Balears i València, sobretot—, de les quals extreia milions d’euros públics per al seu discutit Institut Nóos. I tothom sap el resultat de tot allò: l’acusació, la investigació, les pressions sobre el jutge instructor de Palma, José Castro, el judici, la condemna d’Urdangarín —i l’exoneració de Cristina, la seva dona i filla de Joan Carles— i, finalment, la curiosa forma de complir la pena que té el gendre, tan diferent a la del seu antic soci i també condemnat, Diego Torres.
Tots els mitjans espanyoles anaren plens durant anys amb les aventures i desventures d’Urdangarín. Això sí, cap incidí gaire en el que planejà sempre sobre tota aquella història: el paper que hi podria haver exercit el cap de l’Estat, com a possible afavoridor de l’extracció de diners públics per part del seu gendre. I no era la primera vegada que passava quelcom semblant. La mateixa forma d’actuar havia tingut el rei espanyol amb la Fundació Kovacs a principis dels anys noranta.
Aquest setmanari va publicar l’agost de 1992 que la referida fundació, dedicada a posar grapes a l’esquena per combatre el mal en aquesta part del cos, gaudia d’un intens favor reial —en forma de carta de presentació— que li obria portes públiques i de grans empreses que abocaven molts diners a l’entitat sense ànim de lucre. Kovacs comprava les grapes a una societat anònima que les venia i que era propietat —en un 99’9%— de la mateixa fundació de l’amic de Joan Carles, quelcom ignorat pels proveïdors de fons.
La fundació esmentada anuncià públicament que portaria aquest setmanari als tribunals. No es rectificà ni una coma i mai arribà la querella. Fou la primera vegada que s’identificava el nom de Joan Carles en una operació que com a mínim no tenia cap relació amb l’ètica que cal exigir i esperar d’un cap d’estat. Per suposat, cap mitjà espanyol es va fer ressò de la qüestió.
La biografia de Joan Carles està farcida d’altres escàndols silenciats per la premsa espanyola. Suposats fills fora del matrimoni, amants, parelles estables diverses, la farsa del seu matrimoni amb Sofía, el cobrament —com deixa clar García Abad en el seu llibre citat— de diners per lluir determinades marques, sobretot durant les competicions nàutiques a Palma, els regals que li feien i que ell decidia després vendre’ls, els diners a Suïssa de l’herència de son pare... A qualsevol monarquia parlamentària europea una sola cosa d’aquestes provocaria una enorme polèmica política, però a l’Estat espanyol no han merescut mai, totes elles, ni tan sols l’atenció mediàtica majoritària.
Ara, els cent milions a Suïssa i els 65 “regalats” a la seva antiga parella han tingut força ressò en els mitjans espanyols. Sí, és vera. Ara, però. Quan ja fa sis anys que no es cap de l’Estat.