El surrealisme és un dels corrents del segle XX que encara avui crida a la imaginació, als somnis, a l’erotisme, a l’irracional, al joc, i convida a la fantasia en el que tenim més a prop: els objectes que ens envolten. Si el racionalisme i el funcionalisme de la Bauhaus dominà l’arquitectura moderna i el disseny sota el lema de Mies van der Rohe “menys és més” i amb la sentència “la forma segueix la funció”, l’objecte surrealista i els seus derivats en el món del disseny han triomfat a la postmodernitat.
Objectes de desig. Surrealisme i disseny, 1924-2020
Comissari: Mateo Kries, director de Vitra Design Museum i Tanja Cunz, com a assistent
CaixaForum Barcelona
Avgda. de Ferrer i Guàrdia, 6-8. Barcelona
Fins al 7 de juny.
Aquesta és una de les lectures que es poden fer a la vista de l’exposició “Objectes de desig. Surrealisme i disseny. 1924-2020”, que “la Caixa” i Vitra Design han coorganitzat per mostrar a CaixaForum 285 obres procedents d’arreu del món, que posen en diàleg objectes de disseny i obres d’art: pintures, fotografies, dibuixos, films, mobles, cartells, revistes i documents. Artistes del surrealisme històric, com Salvador Dalí, Joan Miró, Man Ray, De Chirico, Meret Oppenheim, René Magritte o Marcel Duchamp, conviuen amb arquitectes com Gae Aulenti, Le Corbusier, Gaudí, Ray Eames, Kiesler o Achille Castigioni, per posar un exemple, si bé apunta cap a fenòmens del dia d’avui que poden ser llegits des del surrealisme, com el videoclip de la cantant Björk, que pren la llàgrima d’una foto de Man Ray per expressar la tristesa en el seu propi rostre.
El surrealisme i la crisi de l’objecte
El surrealisme històric vol redefinir la seva relació amb el món real. Subvertir la realitat mitjançant noves estratègies poètiques que, alhora, tenen pretensió científica. La creació dels “objectes surrealistes” respon a la necessitat de fundar, segons l’expressió de Paul Éluard, una veritable “física de la poesia”. Hi ajuda el romanticisme larvat de Lautrémont, que proporciona als surrealistes la frase màgica: “Bell com l’encontre fortuït d’una màquina de cosir i un paraigua sobre una taula de dissecció”. Per això, l’objecte d’ús no té una funció, sinó una virtut quasi màgica que l’art ha de poder enregistrar com si fos una escultura.
Aquest va ser l’esperit de l’exposició “Objets” a la galeria Charles Ratton de París de 1936, que mostrà la fascinació científica pels objectes matemàtics no euclidians de l’Institut Henri Poincaré, però també creà una classificació dels objectes en “naturals, minerals, naturals interpretats, pertorbats, trobats, trobats interpretats, objectes americans, objectes oceànics, matemàtics i surrealistes”. Una exposició que, a més, mostrà l’interès dels surrealistes per la posada en escena de l’exposició com a desplegament estètic i escenogràfic, visible a la Rue des Mannequins, a l’Exposició Internacional del Surrealisme de 1938 i als sacs de carbó que penjà Duchamp, o al laberint de cordes entre els quadres a l’exposició “First Papers of Surrealism” de 1942, dissenyada per Frederick Kiesler. L’exposició actual a CaixaForum reverbera aquests valors escenogràfics del surrealisme en la posada en escena d’aquests objectes de disseny, al costat de pintures que són indubtablement un referent històric i ampliacions fotogràfiques que situen el mobiliari en el seu context, com n’és un exemple el dispositiu de la Mae West de Salvador Dalí com a teló de fons dels sofà-llavis del dissenyador italià Carlo Mollino.
Per als surrealistes, l’objecte havia de sortir de la pintura. L’objecte quotidià havia estat retratat abastament pel cubisme i el futurisme: l’ampolla, el diari, la guitarra, les cartes de joc, i calia que l’objecte tingués vida externament, fora de la pintura. Que millor que l’objecte manufacturat que pren Duchamp com a ready made i que esdevé obra d’art pel fet de ser escollit per l’artista! André Breton escriurà un text cabdal en aquest sentit: Crise de l’objet (1936), que mena els surrealistes a fabricar objectes que s’aproximin al somni. Aquest aspecte poètic i màgic el troben en els objectes que responen a l’estètica que la seva època rebutja i llença, com el modernisme, que es considera “demodé”. André Breton ho evoca a Nadja (1928): “objectes que no estan de moda, fragmentats, inutilitzables, gairebé incomprensibles, perversos al cap i a la fi”.
El surrealisme s’explica en el disseny
L’exposició mostra la continuïtat del surrealisme en els objectes de disseny. Són onírics, perversos, irònics, emocionals i subversius. Mateo Kries, director de Vitra Design Museum i comissari de l’exposició, els ha agrupat en quatre àmbits. A Somnis de modernitat aplica els principis surrealistes bretonians que hem descrit anteriorment per mostrar com des dels anys 20 fins als anys 50 del segle XX el surrealisme s’escampa en contra del racionalisme per donar emoció a la quotidianitat. Hi trobem Kiesler, l’arquitecte vienès que als EUA dissenyà les exposicions de la galeria The Art of this Century de Peggy Guggenheim, Ray Eames, Isamu Noguchi, el mateix Le Corbusier, abans de la seva expansió en l’arquitectura modular, la relació entre Dalí i Gaudí, que recupera les formes toves i sinuoses de l’arquitectura i el mobiliari de l’art nouveau. No hi falta la roda de bicicleta de Duchamp, primer ready made que ja el 1913 llança un toc d’alerta sobre la crisi de l’objecte.
Imatge i arquetip és un àmbit que mostra la capacitat de joc, atzar, confusió i absurditat que el surrealisme vol infondre entorn seu. Magritte tanca dins una formatgera de vidre una pintura a l’oli minúscula que pinta un formatge. Gae Aulenti crea una taula amb rodes de bicicleta inspirant-se en el primer ready made de Duchamp, Roberto Matta fabrica la cadira MAgriTTA (1970) i Man Ray crea una taula presidida per un gran ull, com un observador mut de la vida domèstica a l’obra El testimoni (1971).
L’apartament surrealista a què dona peu l’enorme reproducció fotogràfica de la Mae West de Dalí obre la possibilitat a Gaetano Pesce a crear un sofà eròtic i anatòmic, La mamma (1969), de gran voluptuositat. La visió surrealista de la dona arriba amb les fotografies de Lee Miller, Dora Maar i l’androgínia de Claude Cahun, que ofereix una visió des del gènere femení. En aquest apartat en què sobresurt la relació del surrealisme amb la moda, no hi poden faltar els objectes peluts de Meret Oppenheim i la visió actual de Wicki Sommers, que dissenya una tetera amb un crani de porc. Dalí, Schiaparelli, Man Ray, Ingo Maurer amb la làmpada de plats trencats, les peces de moda de Rei Kawakubo de la campanya “Comme des garçons” (2007-2008) o l’equip Front amb una làmpada en forma de cavall realitzada el 2006.
El darrer àmbit pren el títol de Lévi-Strauss, El pensament salvatge, amb el que té d’interès pel món de l’irracional en el que és antropològic, com els objectes d’art africà. Algunes pintures destaquen en aquest apartat, con un frottage de Max Ernst o l’obra magnífica El lleó (que dorm) (1925), de Joan Miró, de la col·lecció de “la Caixa”. La visió contemporània s’acompanya aquí d’objectes escultòrics trobats, amb dissenys dels brasilers Fernando i Humberto Campana, i dels germans francesos Ronan i Erwan Bouroullec, que treballen els dissenys a partir del flux lliure de la consciència. Però el surrealisme viu en noves idees per al futur, com en la proposta de Dunne & Raby, que reuneix un seguit d’objectes intel·ligents del segle XXI per a un futur distòpic que introdueixen elements irracionals. L’obra es titula Disseny per a un planeta superpoblat: els Recol·lectors (2009).
Amb aquesta obra i la llàgrima violeta que vessa pels ulls de la cantant Björk sortim de l’exposició amb la idea que el surrealisme no morirà mai, perquè està arrelat al món de la imaginació i dels somnis, a la psique, i hauria de canviar molt la condició humana per sostraure’s a aquesta naturalesa i a la capacitat creativa de la ment.