Blaumut: un ‘0001’ de blau immaculat

És bastant habitual que durant la promoció dels nous discos, els artistes tracten d’embolcallar la novetat d’una certa aurèola refulgent: un canvi de productor, una recerca sonora, un gir en la manera de composar, la translació d’una determinada experiència vital... Mil coses. En els textos promocionals de 0001 se’ns adverteix que Blaumut ha experimentat amb la microfonia, ha tirat mà del sistema d’enregistrament binaural, que dota el do d’un efecte tridimensional, i han cercat una certa manera artesanal de construir el disc, fugint del recargolament de treballs  precedents, però sense acabar de prescindir dels tocs electrònics de l’àlbum precedent, l’esplendorós Equilibri (2017), produït per Marc Parrot.

0001 conté, efectivament, un punt menys de recargolament, menys capes superposades a la recerca de l’embolcall més impressionant possible. Però la pregunta escaient que es farà el lector, més encara si és seguidor d’aquesta valuosa banda, és si en el nou treball trobarà cançons com “Houston”, “Chaplin” o “Ara que tot va bé”, gemmes precioses del disc precedent que ens han acompanyat durant mesos, i han fet més suportables els quasi tres anys entre un àlbum i el següent.

Encara és aviat, encara estem en la fase d’aproximació —una de les servituds de l’ofici: haver d’escriure de discos sense el temps suficient per desfullar tots els seus secrets—, però tot apunta que les constants vitals es mantenen incòlumes, els trets distintius que els han convertit en l’última dècada en una referència imprescindible, tal vegada una de les formacions que han combinat amb més fortuna un discurs assequible, capaç d’interpel·lar molta gent, amb l’excel·lència musical. 

Algú dirà que Blaumut és els nostre Coldplay, però amb els catalans el joc de referències és poc operatiu. Blaumut ha aconseguit això tan difícil de sonar a ells mateixos, són gairebé un gènere musical propi. La càlida veu de Xavi de la Iglesia té molt a veure, però també la contribució en l’apartat instrumental de Manuel Kaprovickas, Vassil Lambrinov, Oriol Aymat i Manuel Pedrós, especialment el segell que proporcionen les cordes, l’element distintiu. Un acabat que, en aquest viatge, ha tingut el suport de Joel Condal com a enginyer i coproductor, i l’assessorament —fructífer— de Dani Espasa en els arranjaments i pianos.

Com a resultat, una nova demostració de força, un disc gairebé prodigiós que s’obri amb una candidata a la perdurabilitat: “Ara, aquí, present”, un tema fantàsticament rematat. “De veritat” juga en la mateixa lliga, una pilotada per l’escaire molt Blaumut, amb una lletra reflexiva i un ritme ballable. El mig temps “Cel estranger”, atenció al text ! (“M’ho passo molt bé a la classe turista d’un cel estranger”), proporciona un altre registre, igualment reeixit, per tornar a remoure’ns en la cadira gràcies a “Imparell”, un tall radiable però ple de detalls i riquesa melòdica. La bellesa d’“El teu jo”, una cançó que cal mastegar repetidament, per extraure’n tot el suc, podria fer pensar que ja no hi pot haver més tela en el teler.

Llavors, es trauen de la màniga la sensacional “Ombra”, un altre tema que burxa en l’essència del grup, els textos vivencials i evocatius, la sobrenatural capacitat melòdica i un ús estructural de les cordes. Blaumut en estat químicament pur? Sí i no. Perquè 0001 ens porta a un interessant debat: potser la millor cançó és la més nua, veus i cordes, una història sobre una “càpsula espaitemps” que sembla una hipotètica versió d’una cançó d’Antònia Font. Amb una frase lapidària: “Us canvio memòria per un cel obert”. Algun moment de defalliment? No el trobareu ni en la meravellosa “Aquest moment” ni en “El sol dura un dia”, una d’aquelles cançons que van creixent en la ment de l’oient. Potser “Epíleg” és una petita baixada en el llistó, sols aparent (atenció a la lletra), però “Poesia lenta” és un nou xut de bellesa en vena (quina meravella de tornada, quina rematada més bonica). I en el tram final, “Eclipsi” tampoc no tapa el sol Blaumut, que ens regala un viatge final a “La platja”, bressolats pel so de les ones. Un disc immaculat. Un altre nivell.