-En què es diferenciarà la segona temporada del No pot ser! de la primera?
-La primera temporada va ser molt tecnològica i la segona serà, bàsicament, molt social. La primera va ser el descobriment d’un món tecnològic que, per mi, era estrany i sorprenent. Aquell descobriment ja està fet. Ara, la temporada serà més fascinant, perquè explicarem com casen aquests sistemes tecnològics amb les relacions intergeneracionals.
-Vostè, com a apassionat dels avenços tecnològics, pensa que, tot i que semble paradoxal, alguns ens estan fent retrocedir?
-En algunes coses segurament sí. Però en general, la tecnologia ens ha fet obrir-nos al món. Aquí podríem entrar en debats sobre quines coses hem fet bé i quines coses hem fet malament a partir de l’aplicació de la tecnologia, que ha anat apareixent i que no és culpable de res. La tecnologia depèn de l’ús que en fem els humans. Com diu Ramon López de Mántaras, «em preocupa més l’estupidesa humana que la intel·ligència artificial». Hi ha coses en què, segur, hem retrocedit. Però en la gran majoria n’hem avançat molt.
-Parlem d’algunes coses que es tractaran en la nova temporada del seu programa. Per exemple, la revolució tecnològica pot contribuir a pal·liar la crisi climàtica?
-Hi ha una cosa que m’ha fascinat. Aquí, a Catalunya, tot i estar endarrerits, estem molt millor del que estan, per exemple, els nord-americans. La seva consciència climàtica és un desastre. A San Francisco, per exemple, al·lucinen amb els números que hi ha a Catalunya en termes de reciclatge i de plàstic. Al programa comprovem que amb la tasca que fem amb el plàstic, d’una manera transgeneracional, avancem molt. Quan jo era petit, quan tenia un dubte, preguntava als meus pares. I ara, quan tinc un dubte, pregunto als meus fills i filles. Perquè elles estan molt més preparades en general, tecnològicament molt més avançades i elles, per exemple, en el tema de la comprensió sobre el medi ambient o el plàstic, estan molt més conscienciades del que ho estem nosaltres. I això, en el programa, es comprova clarament. La conscienciació de la gent jove és bestial i, a més, molt esperançadora.
-I això té a veure amb la revolució tecnològica?
-Els joves ens estan educant de manera diferent a com nosaltres ho veiem. Ells estan molt més conscienciats en tot: amb la revolució tecnològica, amb la lluita pel medi ambient... I per mi, claríssimament, en això ha influït la tecnologia. A partir del moment en què estàs connectat amb el món, en tens una visió molt més ampla. Des que tenim un telèfon mòbil podem complementar una visió que nosaltres, abans, no teníem: teníem una mirada de burro, molt curta. La dels joves és molt més aperturista, i això els permet comprovar què està passant arreu del món. És evident que la seva conscienciació, la dels joves, és molt més gran que la nostra.
-Una de les qüestions que també es tracta en aquesta nova temporada és l’accés il·limitat dels més joves a la pornografia. Com es pot lluitar contra això?
-Aquí sí que col·loquem els pares davant les criatures. Evidentment, tots els nanos fan recerca d’allò desconegut i d’allò prohibit. I al programa fem una cosa, que és agafar els nois en un institut i donar-los una aplicació perquè contestin, de manera anònima, un seguit de preguntes sobre la pornografia. Quan va ser la primera vegada que en vam veure? Quines paraules noves n’hem après, amb la pornografia? Llavors, aquesta enquesta anònima en un institut la transportem a uns pares. Als pares i les mares ens passa que ens pensem sempre que els nostres fills són els millors. Quan parlem de bullying, mai no ens plantegem si són ells els qui fan bullying. Els nostres fills sempre són els més macos, els més dòcils i els més bons. I pensem que els nostres fills segur que han vist pornografia a la xarxa, però no sabem de quin tipus. Abans, la pornografia la vèiem en revistes o en pel·lícules que anàvem a buscar al videoclub. Ara els nois tenen un món infinit. I clar, als pares els passem una imatge de vídeo porno extrem: amb maltractament de dones, humiliacions, vexacions... I els diem que això, les seves criatures, ho tenen a l’abast. Aquí és on hem de trobar respostes: a partir de la mirada dels pares i de la gent jove.
-I vostè ha tret alguna conclusió en aquest sentit?
-És que és molt difícil traure conclusions. Són mirades molt diferents. I aquí, penso, és on tenim un problema: el de l’apertura del món pornogràfic i de la violència a dins de la xarxa.
-Esmenta, també en aquesta segona temporada del ‘No pot ser!’, la transformació educativa. Com serà aquesta transformació?
-És una pregunta que no sé contestar. Després de fer el programa jo mateix continuo dient que no en tinc ni idea. És evident que la tecnologia ja la tenim a dins, però el programa no busca fer grans respostes, sinó proposar un joc amb l’espectador perquè sigui ell qui decideixi què hem de fer. Jo li puc donar la meva opinió personal, que és que la tecnologia és bona fins a cert punt. I més encara en una aula. Ara, com s’ha d’aplicar? Una cosa que em sembla terrible és una escola de Silicon Valley on van els fills dels pares que treballen en les grans empreses tecnològiques i on està prohibit l’ús de la tecnologia. Per tant, ells ho inventen, ens ho envien i després diuen que els seus fills, fins que no tenen 13 o 14 anys, no poden utilitzar tecnologia a dins de les aules. L’altre cas te’l trobes a Harvard, on les classes es donen d’una manera global amb alumnes d’arreu del món. Això és bo? Probablement sí. És bo que els nens utilitzin aquestes tecnologies des de ben petits? Jo soc partidari que quan són petits, la tecnologia, quan més lluny, millor. És una opinió molt personal. Crec que en comptes de mirar la pantalla han de tocar el carrer, el bosc, els cossos, la gent. Conèixer. Però això ho haurà de decidir l’espectador.
-Seguint amb la tecnologia, els e-sports, que també els tracta a la nova temporada, substituiran els esports de tota la vida?
-Jo fins fa uns mesos no ho pensava i ara en començo a tenir uns certs dubtes. No substituir, però sí compartir. Jo encara jugo a la Play Station a casa. I jo per tant, en teoria, conec aquest món. A més, de jove em dedicava al periodisme esportiu. I he trigat anys a veure que hi havia això. Sé que existia una competició de gent, però parlem de gent cobra uns sous que no són els de Messi, però sí de jugador del primer equip del Barça. El pavelló de Vistalegre, a Madrid, estava ple de gent de tot el món veient una pantalla seguint la partida d’un joc que jo no sabia que existia i que es diu LOL, League of Legends. És un joc d’ordinador que la gent va a veure com juguen els altres i s’exciten i s’escridassen com si fos un partit entre el Madrid i el Barça. És bestial. I mou molts diners.
-De quin país s’ha exportat això?
-De molts països d’arreu del món. Els coreans juguen molt. També americans, alemanys... És molt global. Però jo desconeixia l’existència de tot això.
-Parlarà també de l’edició genètica. Què és?
-El programa es diu Gen-ètica, perquè aquí ens posem davant d’un mirall per comprovar si això és bo o no. Hi havia una pel·lícula, Los niños del Brasil, sobre la creació de germans clons per part d’uns nazis. Algun dia et podràs preguntar si a través de la mutació i manipulació genètica podràs tenir un fill que s’assembli molt a tu. Això és un debat ètic important. Després hi ha un element ètic molt positiu, que és que, efectivament, mutar el codi genètic pot servir per curar malalties com ara l’Alzheimer o determinats càncers. I això està ja. L’interès és la dualitat de preguntar-nos si això és ètic.
-Una de les persones que entrevista és Robert Epstein, de la universitat de Harvard, famós, entre més coses, per la seua controvèrsia amb Google. Ell culpa l’empresa de fer servir el seu poder a favor de determinats candidats polítics o per restringir continguts incòmodes. Què en pensa?
-Epstein ens diu una cosa: Google ha decidit que Donald Trump no serà reelegit president. Segons ell, Google pot manipular les nostres decisions. Si una persona busca Trump a Google, depenent dels algoritmes que Google percebi de la teva opinió política, podrà col·locar les teves recerques com li doni la gana. I tot allò negatiu de Trump ho poden posar com a primers resultats d’una recerca. Epstein té aquesta teoria que Google no permetrà que Trump no sigui reelegit president, cosa que em costa de creure, amb tot el que està passant amb els demòcrates, però bé. Ho comprovarem al novembre. Aquest problema és molt interessant des del punt de vista de la democràcia: fins a quin punt estem fent un hackeig a la democràcia? Aquest és un punt de vista periodístic especialment interessant, perquè el capítol comença amb la visió de l’últim debat dels candidats a la presidència del Govern d’Espanya en connexió amb els de Maldito Bulo. Hi ha una cosa molt bona, que és que les xarxes estan educant, en aquests moments, sobre què és veritat i què és mentida gairebé en temps real. I això el que fa és apel·lar a la veritat dels polítics. També hi ha una altra història, més negativa, que és el que està passant ara amb el Barça, el tema dels bots i dels comptes falsos. També parlem de la fàcil creació de bots i comptes falsos per poder manipular, a través de les xarxes, un partit polític i influir en el seu resultat electoral.
-El resultat electoral de les properes eleccions catalanes podria estar determinat per aquests elements?
-El que van traure els companys de la Cadena SER sobre el Barça em sembla molt interessant, perquè això ens mostra que hi ha una mena de lumpen movent-se i que poden manipular els nostres pensaments. I evidentment, les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, es jugaran molt a les xarxes. I espero i desitjo que tots els periodistes estiguem a la mateixa alçada que els col·legues de la SER i puguem descobrir si hi ha moviments malvats com els que presumptament han fet alguns alts dirigents del Futbol Club Barcelona per intentar manipular l’opinió pública.
-Si s’haguera de quedar amb algun moment d’aquesta temporada del No pot ser!, amb quin es quedaria?
-Jo soc pare, i veig la televisió d’una manera determinada, sense entendre perquè les meves filles no la veuen d’aquesta mateixa manera que la veig jo. Veig la televisió d’una manera convencional, i el màxim orgasme possible més enllà de la manera convencional és Netflix, per entendre’ns. Les meves criatures, però, veuen la televisió d’una manera molt diferent a com la veiem nosaltres: a través d’una tauleta i seguint youtubers i instagramers, gent que jo no segueixo, gent que miro i em pregunto quina gràcia poden tenir aquestes persones... Però a ells els hi fan gràcia, perquè tenen tot un món per escollir, i la seva gràcia no és la teva, i tenen una llibertat per escollir coses que tu no perceps, tal com els meus pares, segurament, no entenien segons quins programes que jo mirava i ells no. Però és que ara hi ha una quantitat il·limitada i infinita de personatges i de coses d’arreu del món que em semblen tan sorprenents que per mi és gairebé un element traumàtic.
-Per últim, i vostè que es dedica a la ràdio, com serà el futur del sector?
-La ràdio sempre va ser la nena guapa de la comunicació. Però quan tot li anava molt bé va aparèixer la televisió. Eren els anys seixanta. Llavors tothom pensava que la ràdio desapareixeria, però va sobreviure, va quedar com l’aneguet lleig. Després va aparèixer la televisió en color, i tothom va tornar a pensar el mateix. Igual va passar amb el naixement de les cadenes privades de televisió. El que passava és que la virtut de la ràdio respecte a la televisió era la rapidesa. En això, la ràdio era imbatible. Arribava a tot arreu abans, perquè les teles havien de moure les càmeres, etc. I a la ràdio tot se solucionava amb una trucada telefònica. Però va arribar Internet i va ser molt curiós, perquè Internet guanyava la ràdio en velocitat. Llavors, la ràdio, ara sí, semblava entrar en fase d’extinció. I aleshores la ràdio va dir: o ens reinventem o estem morts. I jo crec que la ràdio ha sabut reinventar-se assumint que Internet és més ràpid, però sense deixar d’anar al darrere. Llavors, què ha sabut fer la ràdio? La ràdio manté una virtut que és imbatible, la companyia. A la nit, la meva àvia, la meva mare, el meu pare, el meu germà... Tots escoltaven la ràdio, i cadascú d’ells d’una manera diferent. Perquè era companyia. I la gent vol continuar tenint companyia, cosa que Internet no li dona. I llavors, escolten la ràdio per Internet. Per això la ràdio s’ha sabut adaptar i tu ara pots escoltar el teu programa o la teva emissora favorita des de l’altra punta del món, saps utilitzar els podcasts i llavors hi ha infinites possibilites d’escoltar la ràdio de la manera com vols, en l’espai que vulguis i quan vulguis. I això, crec, fa confirmar que la ràdio s’està reinventant molt bé. Que continua sent la germana pobra del món comunicatiu, però que, en canvi, en el fons és la més llesta.
-Creu que els podcasts podrien acabar substituint les emissores?
-No. Pel que començo a veure, no. Hi ha una cosa que és imparable, que és la informació. Una altra cosa és com la volem. I aquí tenim el debat entre el paper, el web, els digitals... Però els podcasts poden canviar moltes coses, poden anar bé per moltes coses. Poden ser petites ràdios temàtiques. I això està molt bé. Si t’agrada un tipus de música, hi haurà podcasts dedicats a aquests tipus de música. Serà una mena de trossejament radiofònic. En lloc de tenir el filet de dos quilos el tindrem tallat en filets petits de 150 grams. Això, crec, és el que ens ve.