“Bienaventurado el hombre que no sigue las consignas del Partido / ni asiste a sus mítines / ni se sienta a la mesa con los gánsters / ni con los Generales en el Consejo de Guerra/ Bienaventurado el hombre que no espía a su hermano / ni delata a su compañero de colegio / Bienaventurado el hombre que no lee los anuncios comerciales / ni escucha sus radios / ni cree en sus slogans / Será como un árbol plantado junto a una fuente”.
És difícil trobar entre la producció d’Ernesto Cardenal, mort fa uns dies, a 95 anys, uns versos que globalitzen el significat de la seua poesia i de la seua obra. Però el text que obri aquesta peça, amb versos pertanyents al poema “Bienaventurado el hombre (Salmo 1)”, poden servir per copsar l’esperit íntegre del personatge, amb una biografia de permanent rebel·lia amb els poderosos de tot signe, des del dictador Somoza fins a Daniel Ortega, referent del moviment sandinista a qui Cardenal no va seguir quan va caure en la deriva autoritària i totalitària. Biga mestra de la teologia de l’alliberament, perseguit i amonestat pel papa Joan Pau II, va haver d’esperar dècades, al papat de Francesc, per veure restituïda la seua dignitat com a clergue.
Una trajectòria social i política potent que no ha pogut eclipsar una obra poètica igualment poderosa, directa, cosida amb fils humils (“Els mals poetes ho són per manca d’humilitat”, va arribar a dir), però no exempta d’expressivitat (“Delante de la luz va la sombra volando como un vampiro”) i grandesa discursiva. Una trajectòria que desmentia aquella estranya declaració poètica en primera persona: “Como latas de cerveza vacías y colillas / de cigarrillos apagados, han sido mis días”.
Amb la notícia de la seua mort, les xarxes socials de tot el planeta s’ompliren amb els seus versos, amb especial protagonisme del celebèrrim monument sobre el desamor que és un dels seus Epigramas, (Al perderte yo a ti, / tú y yo hemos perdido: / yo, porque tú eras / lo que yo más amaba, / y tú, porque yo era / el que te amaba más”), una bomba emocional per a milions de persones.
No sols a Amèrica Llatina. A més d’invocar les composicions amoroses o de compromís polític, The New York Times recuperava amb motiu del decés, traduïda a l’anglès, la coneguda “Oración por Marilyn Monroe”, el commovedor homenatge, amb rerefons religiós, a l’actriu nord-americana, mostra de fins a quin punt el poeta nicaragüenc era únic a l’hora d’encreuar mons aparentment aliens. El mateix que feia quan lligava ciència i religió.
També han brollat com a bolets els poemes místics, com ara “Canto cósmico”, una llarga composició sobre l’univers que al poeta mallorquí Sebastià Alzamora li servia per lligar la figura de Cardenal amb místics nostrats com Ramon Llull, Lluís Duch, Joan Mascaró o Antoni Gaudí.
Ernesto Cardenal Martínez va nàixer en una família molt acomodada de Granada, ciutat ubicada en el llac Nicaragua. A la capital del seu estat, Managua, fa els estudis primaris, període formatiu en el qual té un pes inevitable la figura totèmica en aquell país de Rubén Darío, poeta que el seu pare llegia en veu alta. El 1942, ingressa en la Universitat Autònoma de Mèxic, per fer estudis de literatura. No obstant això, és a Nova York, a la Universitat de Columbia, a partir del 1947, quan entra en contacte amb la que és segurament la seua principal influència poètica, la poesia nord-americana de Walt Whitman, Emily Dickinson o Ezra Pound. Els poetes que prenen el relleu al xilè Pablo Neruda com a influència principal de Cardenal.
A la dècada del 1950, torna a Nicaragua. Són anys importants des del punt de vista polític, de posicionament públic, com un dels participants en la Revolució d’Abril que pretenia deposar el dictador Anastasio Somoza, el 1954. L’intent fracassa. I Cardenal ingressa en una abadia trapenca, Nostra Senyora de Getsemaní, a Kentucky, el 1957, on coneix qui serà el seu pare espiritual, el monjo i escriptor Thomas Merton.
Després de fer estudis de teologia, novament a Mèxic, el poeta és ordenat sacerdot, el 1965, i funda una comunitat cristiana a l’arxipèlag interior de Solentiname, en el gran llac Cocibolca. Un dels seus grans llibres, El Evangelio de Solentiname, és producte d’aquesta experiència.
Un viatge a Cuba, el 1970, el fa canviar la seua perspectiva política. I com un dels membres més rellevants de l’esquerrà Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN), pot veure per fi, el 1979, el final del règim somozista, després de quatre llargues dècades. Amb el nou govern és nomenat ministre de Cultura, càrrec des del qual impulsa tallers de poesia que pouen en la tradició de Darío, però també tracten de modernitzar l’antiquada producció poètica del país. El ministre sandinista difon la literatura i unes altres activitats artístiques per tota Nicaragua, en una tasca ingent de democratització cultural (el poeta assegurava que hi participaven mestresses de casa, obrers, estudiants o policies) no sempre ben entesa. El 1987 abandona el càrrec pel tancament del ministeri.
Entre les dècades del 1980 i 1990, Cardenal ha d’afrontar un doble calvari i estigmatització. D’una banda, el 1983, durant una visita de Joan Pau II a Nicaragua, ha de suportar una amonestació pública del papa pel seu suport a la revolució sandinista i el suport als postulats de la teologia de l’alliberament. Un enfrontament traduït, un any després, en la suspensió ad divinis per administrar sagraments, juntament amb uns altres religiosos companys d’orientació ideològica. El papa Francesc, com s’ha dit, va revocar aquesta decisió. “Em sent identificat amb aquest nou papa. És millor de com podríem haver somiat”, va dir Cardenal. El segon gran conflicte degué ser igualment dolorós, quan el poeta abandona el FSLN, l’any 1994, per no compartir les derives de Daniel Ortega. Unes diferències que han perdurat fins a l’actualitat.
Ernesto Cardenal té, entre altres guardons, el Premi Iberoamericà de Poesia Pablo Neruda o el Premi Reina Sofía de Poesia Iberoamericana. L’any 1987 va ser investit doctor honoris causa per la Universitat de València. L’escriptor nicaragüenc Sergio Ramírez, Premi Cervantes, considera Cardenal un gran renovador poètic, un poeta amb capacitat d’innovació i de deixar petjada: “Hi ha molts bons poetes que no aconsegueixen fer escola, i això no resta pes a la seua veu, però Cardenal, des del principi, va fer escola, va tenir seguidors, va obrir una escletxa en la poesia”. El pesar col·lectiu per la mort n’és la prova.