La situació del PI segueix embolicant-se. Jaume Font va fer efectiva aquesta setmana passada la doble dimissió –de diputat i president del partit-, però encara no s’ha convocat el congrés extraordinari. Tots els dirigents i bona part de la militància d’una de les agrupacions més rellevants, la Sencelles, abandonaren fa dues setmanes el partit en bloc, en protesta per la situació interna. Sovintegen així mateix les reunions extraoficials entre militants per discutir sobre la situació. I des del dos grups enfrontats –el de Font i el liderat pel secretari general, Josep Melià- hi ha molt mala maror, tal i com demostrà el president dimissionari quan, durant l’acte en que feu efectiva la renúncia del càrrec orgànic.
Doble dimissió. El dimarts de la setmana passada Jaume Font va aprofitar el torn de control a l’Executiu per acomiadar-se de Francina Armengol i de tots els diputats. Enlloc de demanar a la presidenta per qualsevol aspecte de la seva gestió va fer una sèrie de gloses –Font és un consumat especialista en aquestes composicions orals rimades i improvisades, molt populars a Mallorca- que foren rebudes amb forts aplaudiments de tots els grups que així acomiadaren el portaveu regionalista. Amb tots els diputats del Cambra drets i fent mamballetes –excepte els tres de Vox que només aplaudiren tímidament- Font donà la mà a tots els portaveus dels diferents grups parlamentaris, als membres de la Mesa i s’abraçà amb Armengol, sortint -visiblement emocionat- de l’hemicicle sense mirar enrere. Acabava així una llarga carrera política que inicià el jove Jaume Font com a regidor d’una candidatura independent local del seu poble, Sa Pobla, a l’any 1983, quan tenia 22 anys –va néixer l’octubre de l 1961, enguany complirà 59 anys-, per després passar al PP, partit amb el qual fou batlle de la localitat a partir de 1991 i fins el 2003. Compaginà la batllia amb l’acte de senador entre 1993 i 1999. Aquest últim any fou elegit president del PP-Mallorca i va ser elegit com a membre del Consell de Mallorca i diputat. Entre 2003 i 2007 va ser conseller de Medi Ambient del Govern de Jaume Matas. S’enfrontà el 2010 amb l’aleshores president del PP, José Ramón Bauzá, i de resultes de l’enfrontament va abandonar el partit el febrer de 2011 i en fundà un altre, Lliga Regionalista.
A les eleccions autonòmiques, insulars i locals de 2011 la Lliga fracassà, no obtingué representació insular ni parlamentària. Igual que li va passar a Convergència per les Illes, fundada també el febrer de 2011 per Josep Melià després de la auto dissolució d’Unió Mallorquina.
Els dos polítics començaren aleshores a parlar de la possible fusió dels dos partits que finalment assoliren l’any següent, el 2012. Naixia així el PI o Proposta per les Illes, una formació que s’auto definia de centre autonomista. Des del principi existiren divergències entre el sector de Font, regionalista, i el de Melià, nacionalista. Tanmateix el bon resultat electoral de 2015 -3 diputats al Parlament i altres 3 escons al Consell de Mallorca, a més d’un bon grapat de regidors locals- les tapà i tot feia pensar que en vistes a 2019 el PI podria convertir-se en la clau de la governabilitat. Tant Font com Melià n’estaven segurs. Així com també ho pensaven en el PSIB-PSOE. De fet els socialistes procuraven tractat amb cotó a Font, perquè estaven convençuts que l’esquerra no tindria majoria absoluta i que seria imprescindible pactar amb el PI per mantenir el poder.
Però a les últimes setmanes abans dels comicis les enquestes començaren a fer tòrcer el gest de Font i Melià. Les coses no pintaven tan bé com ells havien pensat. I en efecte a la nit electoral de 26 de maig el PI no només no assolia millorar el seu resultat en vots ni en escons sinó que, molt pitjor, no era necessari per formar les majories en el Parlament ni en el Consell mallorquí. Els 3 diputats que repetia no li servien per fer un salt endavant. Tot el contrari, a pesar de conservar els mateixos escons perdia quasi 3.000 vots, cosa que cap dirigent encertava a entendre.
Des d’aleshores les antigues divergències inicials, tapades durant la legislatura anterior, suraren fins a la superfície. Font i el seu sector pretenien imposar canvis dràstics en el si del partit que el grup de Melià no acceptà de cap de les maneres. A la fi, ara fa un mes, Font intentà nomenar dos càrrecs executius i Melià s’hi negà. Fou el detonant de la dimissió. Aquell mateix dia el president del partit i portaveu parlamentari anunciava que dimitiria dels dos càrrecs.
Tensió interna. Després de l’acomiadament del Parlament dimarts passat, l’endemà tocava el torn del partit. Es reunió el consell polític de la formació i Font reiterà les raons que ja havia dit –en una carta a tots els militants- que l’havien portat a la decisió de dimitir: les divergències internes i la impossibilitat de dur endavant els canvis que ell creia que s’havien de fer. Es mostrà força dur amb l’altre grup–digué que trobava que Melià hauria de dimitir de secretari general des del moment en que ell feia efectiva la dimissió de president- i arribà a dir que sabia que hi havia “alguns” que filtraven als mitjans “mentides” i els titllà de “fills de puta”, segons publicava Última Hora. La tensió i les males relacions entre ambdós grups també es palesaren al final de la reunió quan un militant increpà Melià.
Segons els estatuts del partit, tal i com han explicat fonts internes a EL TEMPS, des del moment en que el president dimiteix s’obri un termini de sis mesos dins del qual s’haurà de celebrar un congrés extraordinari per elegir la nova direcció. Ha de ser la comissió executiva balear la que el convoqui. Cosa que encara no ha passat. Les normes internes preveuen que el congrés podria avançar-se si un nombre suficient de militants ho demanen, devers uns 300. El sector de Melià s’estima més apurar tot el termini de sis mesos, segons va explicar ell mateix a aquest setmanari. Troben que amb tanta tensió no es bo convocar el congrés de forma immediata “per no arreglar res” i que és “molt millor” deixar passar el temps, que “els ànims es calmin” i convocar la cita congressual “passades les vacances d’estiu”, si pot ser. El sector de Font, pel contrari, s’inclina per fer el congrés el més aviat possible.
La manca d’acord s’amplia a la persona que hauria de substituir Font. Podria ser Melià –quan se li ha demanat, no ha negat que podria presentar-se- però abans es negociarà entre les parts per si és possible arribar al congrés –sigui quan sigui- amb un candidat a president i una comissió executiva pactada per evitar un enfrontament obert que, ateses les circumstàncies, ambdues faccions consideren que podria arrossegar el partit a una situació terminal.