Hola! Hola, Catalunya! Estem emocionats. Molt. Hem vist, després de dos anys, el nostre mar i la nostra llum. I això va molt fons. L’última vegada que ens vam veure, al desembre de 2017, fa dos anys i escaig a Brussel·les, érem molts. Érem molts, però no érem tants! I estàvem junts, però no estàvem tan a prop de casa nostra. I sobretot, no estàvem a Catalunya i aquesta vegada sí!
Aquella vegada, si ho recordeu, vaig enviar tres missatges a tres interlocutors. El primer era el Gobierno de España. Bàsicament, li vaig dir franquista. Perquè el seu comportament va ser franquista. Quin 155 acabava d’aplicar aquell Govern espanyol? El que defensava Manuel Fraga recent sortit de la dictadura! Van aplicar la versió del 155 que Fraga havia defensat davant les Corts constituents i que aquestes havien rebutjat per majoria aclaparadora. I avui, quaranta anys després, aquesta versió del 155, la versió franquista, va comptar amb el suport del PSOE i del Tribunal Constitucional!
L’any 1977, Fraga va perdre. Però quaranta anys després, a la tardor de 2017, va guanyar la partida. Per això estem aquí. Perquè no volem saber res d’un Estat que, en comptes d’avançar cap a la democràcia, cap a l’estat de dret i cap als valors europeus, en quaranta anys només ha estat capaç d’anar enrere, com els crancs. I al Govern espanyol encara li vaig dir una altra cosa fa dos anys: que tenia por dels jutges belgues. I avui em torno a dirigir al Govern espanyol, que vull pensar que no és franquista. I li pregunto: què tal els jutges belgues? Què tal els jutges alemanys? Com ho portem? I els escocesos? Què tal els jutges del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de Luxemburg? Què tal? Què tal els juristes del Grup de Detencions Arbitràries de Nacions Unides? Què tal, Gobierno de España? Els escoltaràs? Perquè aquests jutges demostren una vegada i altra que Espanya avui no és un estat de dret normal. Que Espanya no respecta els drets civils ni els drets polítics més elementals. I per tant, no és avui una democràcia plena. No ho és.
Vaig adreçar també un missatge a les institucions europees. Ho vaig fer en francès, perquè aquell cop estava a Brussel·les, i aquest cop ho faré en català. Els hi vaig dir: «Europa, t’estàs jugant l’ànima en el conflicte de Catalunya». Perquè aquest conflicte va, sobretot, de democràcia. És un conflicte entre un Estat autoritari i una societat pacífica i democràtica que vol decidir democràticament el seu futur. D’això va el conflicte de Catalunya! I l’Europa actual, la Unió Europea, va néixer per salvar la democràcia i per assegurar que els totalitarismes no tornarien a imperar mai més sobre el sòl europeu. I per això, és per això que el conflicte de Catalunya és clau pel futur d’Europa. Això és el que moltes vegades a Europa no entenien o, fins i tot, no sabien. Ells es van creure la nostra Transició. Es van pensar que havíem fet una democràcia europea normal. I ara, dos anys després d’aquell dia en què li vam dir a Europa això a través d’un escenari, a més a més de dir-ho, som eurodiputats! I els hi ho podem dir cara a cara als representants del poble europeu! I ho fem cada dia, cada hora, amb diputats de tots els colors i de tots els països. I escolten molt atentament. I estan entenent que el conflicte català no és un problema de Catalunya i que no és només un problema per Espanya. Estan començant a entendre que el conflicte català és un greu problema per Europa, igual que ho és Hongria i que ho és Polònia! I en aquests dos casos, la Unió Europea ho ha reconegut i està actuant. Aquest és un dels camins, també, que ens portarà a la victòria.
Finalment, vaig adreçar un tercer missatge, que era per tots vosaltres. Us deia: «si ara ens féssim enrere -era el desembre de 2017-, si ara ens aturem, si ara abandonem la lluita pacífica i democràtica que ens ha dut fins aquí, que mai ens havia permès arribar tan lluny, llavors tots aquells sacrificis personals i col·lectius, de què hauran servit?». I no. I tant que no us heu aturat. I no heu abandonat. Aquesta n’és la prova! No heu defallit! Aquí esteu! No veig el final de tants com sou. Aquí estem!
I l’Estat espanyol mai no ha hagut de sentir la nostra veu de tan a prop. L’estan sentint ara mateix. Perquè nosaltres tampoc ens hem rendit. Els de l’exili, els presos... Aquí ningú no s’ha rendit. És més, tot el contrari: després de dos anys d’exili i de presó encara som més forts i més valents! Creieu-me: ho dic pels companys, no per mi, més forts i més valents que fa dos anys. I per això els exiliats volem ser un motiu d’esperança per tots vosaltres. Perquè ho ha dit molt bé la consellera Ponsatí, l’estimada Clara, vosaltres sou la nostra esperança! I nosaltres en volem ser la vostra.
Aquí estem per fer una cosa molt senzilla, que és defensar el nostre dret a l’autodeterminació. Un dret que ja ha estat exercit. Ja el vam exercir. L’1 d’octubre aquest dret va quedar exercit per sempre més. Fins que decidim el contrari. I de quina manera el vam exercir! És un dret que vosaltres, amb els vostres propis cossos, pacíficament, vau salvar aquell dia. I ara lluitem perquè aquest dret i el mandat que se’n deriva, que ja ha estat exercit, sigui respectat.
Però vull fer un últim missatge. Me l’heu sentit moltes vegades. I no volia marxar sense dir-ho. Perquè crec que hem de dir les veritats més boniques, les més emocionants, però també les més incòmodes. Si no, no guanyarem. Ens hem de dir totes les veritats. I us he de dir que el respecte d’aquest dret, per desgràcia, no el guanyarem només a les urnes, que també l’hem de guanyar a les urnes; no el guanyarem només anant a votar, que ho hem de fer; no el guanyarem sent molt més, tot i que hem de ser molts més; no el guanyarem només fent això, haurem de fer més coses. Pacíficament. Democràticament. Però haurem de fer més coses. Per guanyar del tot caldran més accions, compromisos i sacrificis. Sempre des de la lluita democràtica i noviolenta, per descomptat. Sempre pacíficament. I tot això s’ha de fer bé. Tot això s’ha de preparar. Preparem-nos. Res no s’improvisa. No es fa en tres dies. Necessitem unes condicions perquè aquesta confrontació surti bé. Creem aquestes condicions.
I per tant, i acabo, assumim que si de veritat volem ser lliures, hem d’assumir el preu de la nostra llibertat. Però si alguna causa mereix tots els sacrificis que hem hagut de fer, si alguna causa mereix els sacrificis -que esperem que siguin els mínims imprescindibles- que haurem de fer, aquesta és la causa de la llibertat. Ho va dir el president Lluís Companys fa molts anys, i avui torna a ser cert: «la causa de la llibertat i la causa de Catalunya avui són una sola i mateixa causa».
Visca Catalunya. Visca la Llibertat. I, com diu la cançó, que els deus us guardin el camí.
Una abraçada!