Benvolguts i benvolgudes compatriotes: des de la presó de Lledoners, els dies clars i nets, veiem el prepirineu nevat. Algú, ja fa més de tres segles, va decidir que el Pirineu havia de ser una frontera, un tall damunt la cartografia oficial que esquarterés un mateix país. Avui, paradoxalment, aquella frontera imposada fixa el límit entre la democràcia i la ignomínia, entre la decència i la indecència. El president Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí, escollits eurodiputats per més d’un milió de ciutadans europeus, avui, aquí, a la Catalunya del Nord, poden representar lliurement el poble europeu, poden exercir els drets de manifestació, de reunió, de llibertat ideològica, de llibertat d’expressió. Al Regne d’Espanya simplement serien detinguts i empresonats, emmordassats i vexats.
Al Regne d’Espanya, al vicepresident Junqueras se li trepitja el dret de ser eurodiputat. Avui, ara i aquí, es fa evident que va ser una decisió encertada bifurcar-nos en presó i exili. Perquè el nostre judici al Suprem ha desemmascarat una justícia espanyola arbitrària que veu de les fonts més pregones del franquisme. Perquè l’exili ha posat l’Estat espanyol davant el mirall de la seva pròpia infàmia.
El dia 1 d’octubre de 2017, des de la Catalunya Nord van arribar al Principat 6.400 urnes -els serveis secrets espanyols no en van interceptar ni una-, que van ser l’espurna que va encendre centenars de milers d’onades d’esperança. El dia en què les urnes van derrotar les porres. El dia en què un poble digne va dir prou i es va guanyar el seu dret a ser lliure. El dia en què l’esperança va vèncer la por.
Tossudament alçats.
Visca Catalunya lliure.
Presó de Lledoners, 29 de febrer de 2020.