Quanta, quanta bona gent que veig aquí davant. Ho faré molt breu perquè si no em posaré a plorar davant de tots vosaltres. M’ho perdonareu.
Bon dia catalans del nord, bon dia catalans del sud, bon dia catalans dels Països Catalans. Bon dia, catalans tots. Benvinguts, molt benvinguts aquí, benvinguts a Perpinyà, aquí a la vora de la Tet! Amb el Canigó, que no el veiem avui, però que ell sí que ens veu, perquè ens mira sempre i a més ens vol bé. Benvinguts a aquest acte reivindicatiu però també, i sobretot, de fraternitat i solidaritat del nord cap al sud o viceversa.
Nosaltres, aquí, participant en l’organització d’aquest acte, el que hem volgut fer, molt modestament i molt humilment, és ser els continuadors d’aquells que van demostrar la seva solidaritat amb Catalunya ara fa una mica de més de dos anys, durant l’estiu i la tardor de 2017, custodiant urnes i paperetes. Però aquesta solidaritat d’avui i la de 2017 no va nàixer espontàniament. La solidaritat entre catalans ve de molt lluny, encara que potser no ho sabem o no en parlem prou sovint. Sabeu des de quan existeix la solidaritat entre catalans del nord de la frontera i catalans del sud de la frontera? Aquesta solidaritat entre nord i sud existeix exactament des del dia en què francesos i espanyols ens van posar una frontera pel mig. Aquesta solidaritat existeix des del segle XVII i no s’ha desmentit mai cada vegada que ha estat necessària. Cada vegada que al nord o al sud hi ha hagut una guerra, una guerra civil, una revolució o un cop d’Estat, i que hi ha hagut catalans que, per les raons que sigui, han vist perillar la seva vida, han trobat a l’altre costat de la frontera, al sud o al nord, refugi i acollida. Sempre, des del segle XVII i fins avui i més enllà.
El que intentem demostrar amb aquesta delegació del Consell per la República és una solidaritat espontània, normal i natural. No ens plantegem si ho hem de fer: ho fem, com tanta altra gent ho ha fet abans i tanta altra gent ho farà després. Per això, tal com us volia dir, aquesta solidaritat no ens l’heu d’agrair. No cal. Per què sabeu quin és el secret de tot plegat? És que tot això que fem des del nord cap al sud també ho fem per nosaltres. Perquè nosaltres no fem cap diferència entre nosaltres i vosaltres. No fem cap diferència perquè sem el mateix poble. Sem el poble català, que no és ni millor ni pitjor que els altres pobles del món, però que com tots els pobles del món té el dret de decidir lliurement el seu futur.
És clar que que al cap de 360 anys hem de reconèixer que alguna diferència hi ha entre nord i sud. Seria molt irrealista no saber-ho i no veure-ho. La diferència més dolorosa és el daltabaix de la llengua catalana aquí al nord. Sense cap dubte, aquesta diferència és terrible, i no és una casualitat. Aquest daltabaix ha estat preparat, organitzat i orquestrat per l’Estat francès des de fa 360 anys. I per això mateix, us diem, us demanem, us supliquem de fer les coses prou bé per no conèixer el mateix daltabaix del vostre costat de la frontera. El català es defensa parlant-lo, es defensa exercint de català, el català s’ha de parlar sempre, cada dia, cada hora, amb tothom.
Però més enllà d’aquesta diferència de la llengua que tan penosa i dolorosa és hi ha una altra diferència, que és molt gran, jo diria que imperiosa, però de la qual parlem molt poc sovint. I aquesta diferència és que nosaltres, aquí al nord, demostrem, dia rere dia, sense ni pensar-hi, que és possible, amics del sud, ser català sense ser espanyol. I per això heu de tenir molt present que aquí sem uns quants, no tots, que no vivim al Principat de Catalunya ni hi tenim dret de vot, però que desitgem tant com vosaltres, absolutament tant com vosaltres, la independència de Catalunya.
Visca Catalunya!