La història de la maçoneria del segle XXI es podria resumir amb la paraula ‘persistència’. Durant dècades, va patir una persecució ferotge a l’Estat espanyol. I un cop mort Francisco Franco, hagué d’esperar fins a l’any 1979 per ser plenament legal, després que el Ministeri de l’Interior rectificara, a instàncies de l’Audiència Nacional, el decret que denegava als maçons la inscripció en el Registre d’Associacions. La dada és significativa, perquè dos anys abans, l’abril del 1977, el president del Govern Adolfo Suárez havia legalitzat el PCE. El responsable de perllongar la marginació dels maçons fou el ministre Rodolfo Martín Villa, una figura procedent del règim encara imbuïda de les teories al voltant del “contubernio judeo-masónico-comunista”.
El procés de normalització ha estat lent, en qualsevol cas. El gener de 2016, el Col·legi d’Advocats de Madrid rehabilitava la memòria dels 61 col·legiats seus expulsats el 1939. Mentrestant, l’any 2019, una iniciativa de la Gran Lògia d’Espanya per recuperar la honorabilitat de la maçoneria arribava a parlaments i ajuntaments de tot l’Estat, i aconseguia fins i tot el suport del Partit Popular. Abans d’això, el febrer del 2017, el Parlament balear aprovava per assentiment una declaració en aquests termes. Així mateix, al Palau del Parlament de Catalunya, va tenir lloc al setembre d’aquell any un acte per commemorar el 300è aniversari de la francmaçoneria, que va servir per traslladar al moviment les tensions entre l’independentisme i l’espanyolisme. Ben mirat, un signe de normalitat.
Determinats estigmes, tanmateix, són més difícils d’esborrar, tot i que van diluint-se amb el temps. Fins fa poc, l’Església catòlica mantenia l’hostilitat contra les lògies: l’any 2005, l’actual papa emèrit Benet XVI sostenia que la pràctica de la maçoneria era “pecat”. No era únicament una visió de l’ala conservadora: l’aperturista papa Francesc va dir, en una trobada juvenil a Torí, l’any 2015, que “en aquesta terra, a finals del segle XIX, les condicions per al creixement dels joves eren pèssimes. Aquesta regió estava plena de maçons, menjacapellans, anticlericals i satanistes”. Una diatriba considerable matisada uns mesos més tard per un conciliador article en L’Osservatore Romano del cardenal Gianfranco Ravasi, amb el significatiu títol “Benvolguts germans maçons”, una incitació al diàleg entre maçoneria i catolicisme.
Entre unes coses i altres, la maçoneria ja no és el dimoni amb banyes que tant obsessionava el franquisme. Des de la legalització, es recupera el moviment i torna la penetració en diverses formacions, especialment el PSOE. El valencià Enrique Pérez Pastor, membre de la comissió executiva del partit en l’exili i cap de llista al Senat les primeres eleccions democràtiques, era un referent en el món de la maçoneria, amb el grau 33, el més alt. Altrament, Josep Maria Felip Sardà, home de confiança de Joan Lerma, va ser director tècnic de Presidència de la Generalitat valenciana. També hi havia altres figures com Ana Valdecabres, militant socialista i membre de la federació maçònica mixta.
Una penetració política, en tot cas, “amb molta menys vitalitat del que s’ha dit”, assegura Vicent Sampedro. L’esplendor que va viure aquest moviment durant el segle XIX o la vitalitat i penetració en el republicanisme d’esquerres dels anys 30 és un record llunyà. Actualment, a l’Estat espanyol no hi ha més de 3.000 o 4.000 membres de lògies, segons diverses fonts. Aquestes xifres coincideixen amb les que dona l’altre expert consultat, Pere Sánchez, però que cal posar-les en context: al món, segons els càlculs sempre rigorosos de la BBC, podria haver un sis milions de practicants.
El nombre de maçons podria haver evolucionat poc les darreres dècades. Un informe publicat per aquesta revista l’any 2001 situava el nombre de maçons arreu del planeta en més de cinc milions de persones, mentre que a l’Estat espanyol la xifra seria d’uns 4.000 adeptes, la meitat dels quals correspondrien al nostre territori i, especialment, a la ciutat de Barcelona.
Pel que fa a l’estructura, a l’Estat espanyol i al nostre àmbit hi ha un bon grapat de lògies pertanyents a les diferents obediències [veure quadre]. I també hi ha un nucli d’ideologia catalanista, el Gran Orient de Catalunya, amb una desena llarga d’agrupacions repartides entre Catalunya, Còrsega i un nucli a Suècia. Aquesta maçoneria catalana independent es va constituir l’any 1990, però van haver-hi intents el 1886, el 1921 i el 1936. En aquest últim cas, el Gran Orient Independent Català va ser desautoritzat pel Gran Orient Espanyol. La Guerra Civil, en tot cas, va liquidar aquest intent.
A més de l’eix nacional, una altra clau de la maçoneria del segle XXI —a casa nostra i a tot arreu— és la presència de la dona. Tot i la tradicional resistència a la integració femenina, els intents per barrejar les lògies arranquen des dels inicis, al segle XVIII, amb ordes tutelades pels barons. Caldrà esperar a finals del segle XIX per veure les primers lògies mixtes, i al final de la Segona Guerra Mundial per assistir a la creació de la Unió Maçònica de França, el 1945, que va donar lloc a la Gran Lògia Femenina de França, un moviment que es va anar estenent arreu del món.
Actualment, a l’Estat espanyol està activa la Gran Lògia Femenina d’Espanya, regida per l’anomenat REAA (Ritus Escocès Antic i Acceptat), en la qual s’integren una desena de lògies, moltes de les quals estan a Catalunya [mireu gràfic].
Cal afegir, per acabar de fer les connexions, que el Gran Mestre de la maçoneria a Espanya, el president dels maçons espanyols, per dir-ho així, és l’advocat valencià Óscar de Alfonso, nascut al cap i casal el 1967, una figura també de referència en l’àmbit mundial i un personatge en ocasions polèmic i amb una considerable visibilitat pública. De Alfonso, en una entrevista, feia una distinció ben interessant pel que fa a la manera en què es practica la maçoneria arreu de l’Estat espanyol. Preguntat pel percentatge de maçons que feia pública la seua condició, responia: “La majoria ho porten en secret. Però li dic una cosa: en els darrers anys ho ha contat moltíssima gent. Hi ha dues Espanyes maçòniques: una oberta que ho diu i eix en els diaris, ubicada en el litoral, des de Catalunya fins a Màlaga i les Illes; i una altra més conservadora, reticent a l’exposició, des de Madrid a les Castelles passant per Navarra i Galícia”.
En qualsevol cas, explica Pere Sánchez, la maçoneria “té poca presència social i política a Catalunya i al conjunt de l’Estat”. Hi ha un nombre significatiu de lògies operatives (“no hi ha falsificació de les dades oficials”, assegura l’expert), però de vegades es tracta d’agrupacions molt petites, que poden funcionar amb poc més de mitja dotzena de maçons. “En tot cas, així fa la impressió que hi ha moltes lògies”, acota. “Però la maçoneria no acaba d’arrencar aquí”, conclou. I tot i que hi pot haver doble militància política i maçònica de persones concretes, la influència política és molt reduïda.
Les lògies ‘turístiques’
Curiosament el gran nombre de lògies són en zones turístiques, sobretot del País Valencià. “Això és deu al fet que molts anglesos maçons viuen a la costa mediterrània. Fins i tot hi ha lògies de danesos, tot i estar inclosos en la Gran Logia de Espanya”, explica Sánchez.
La Marina Alta concentra moltes d’aquestes congregacions, amb Xàbia com un dels focus més importants. I molt visible pel que fa al seu vessant filantròpic: el 2017, els maçons donaren 10.000 euros per a recuperar part dels equips calcinats en el gran incendi que va assolar la zona, entre d’altres actuacions. En aquestes lògies domina l’anglès, però també l’alemany o el danès. Malgrat els reforços estrangers i alguns intents de fer visible la maçoneria i tenir incidència sobre el terreny, la rellevància social de la maçoneria a casa nostra, tanmateix, és més aviat limitada. Les activitats com les dels clubs Rotary, nascudes de la maçoneria, estan molt desvinculades, amb un tarannà més aviat econòmic. I com dictamina Sampedro, la maçoneria espanyola té un llast enorme en els “personalismes”, la qual cosa impedeix una millor projecció social, hipotecada pel desconeixement i l’aura negativa de l’obscurantisme i, per a determinades mentalitats, del component esotèric i el tarannà elitista, foguera atiada des del cinema i la literatura. Però les lògies no són sectes a les quals es pot entrar fàcilment però resulta difícil eixir. Per accedir-hi, hi ha un procés que pot durar dos anys. Per abandonar-les és suficient amb l’enviament d’una carta. Una altra cosa és l’encaix de l’humanisme i la mística en la materialista i individualista societat occidental d’aquestes alçades del segle XXI.