Tot comença amb la postura. Com s’asseuen, com col·loquen el cos, quin efecte busquen amb els seus gestos. Probablement la postura dona alguna pista de com es desenvoluparà aquesta campanya electoral.
Friedrich Merz ha demanat que féssim l’entrevista a la seu del consell econòmic de la CDU al barri berlinès de Mitte, consell del qual ell és vicepresident. Ens rep en una sala de reunions, assegut a una taula enorme de fusta. Durant l’entrevista es va enfonsant cada cop més en la butaca, després plega els braços darrere el cap i els hi deixa durant uns quants minuts, amb les mànigues de l’americana arromangades gairebé fins als colzes. És la postura d’un home que se sent superior. Que està segur del seu projecte, molt segur.
Armin Laschet ha demanat de fer l’entrevista al despatx que té a la seu del govern regional a Düsseldorf, el qual presideix. Està assegut en una butaca senzilla que forma part d’un tresillo. Durant l’entrevista a vegades llisca cap endavant, fins a la vora, i després es torna a tirar enrere; es gira cap a un servidor i després cap a l’altre entrevistador, depenent de qui se li hagi dirigit. És la postura d’un home que sap guanyar-se les simpaties dels altres.
Merz contra Laschet: aquesta és la situació, aquesta serà la batalla. Sí, també hi ha Norbert Röttgen, que també es presenta per presidir la CDU. Röttgen és un bon orador, hi entén en política exterior i té un bon aspecte. Però al cap i a la fi serà en un congrés del partit on es decidirà el candidat, i allà el que importa és el suport dins la formació, entre els delegats. I de moment no sembla que Röttgen tingui gaires opcions.
Pràcticament tot indica, doncs, que a final d’abril a Berlín tot es decidirà entre Friedrich Merz, de 64 anys, i Armin Laschet, de 59. Amb tota probabilitat, qui guanyi serà el candidat a canceller d’Alemanya encapçalant l’aliança entre la CDU i la CSU. I possiblement arribarà a ser el màxim dirigent del país.
Der Spiegel els ha entrevistat a tots dos, Merz i Laschet, individualment, perquè encara és massa aviat per a una confrontació directa. Les preguntes quec se’ls han plantejat, però, són semblants, en alguns casos fins i tot idèntiques. Són preguntes que sorgeixen del moment actual: sobre justícia, ecologia o la relació amb Angela Merkel. Els hem preguntat com afronten tots dos l’augment del racisme i com volen conduir Alemanya cap al futur. I què en pensen l’un de l’altre.
L’espai on es disputa aquesta competició no és un entorn polític normal. Els temps són especials, tant per la situació de la CDU com per la situació d’Alemanya i del món.
El partit viu la crisi més greu des de l’escàndol de les donacions de fa dues dècades. Ja fa temps, com a mínim des del punt àlgid de la crisi dels refugiats, el 2015, que a l’aliança conservadora alemanya han sorgit conflictes irresolts. Els esdeveniments de les últimes setmanes –sobretot el trencament del tabú viscut a Turíngia, on la CDU va escollir un president de l’FDP, el partit liberal, amb els vots de l’AfD– han fet esclatar definitivament aquests conflictes. I la cap del partit, Annegret Kramp-Karrenbauer, que de fet ja havia fracassat força abans, va anunciar la seva dimissió.
Allò va ser el fracàs d’un model arriscat: el 2018 Angela Merkel estava disposada a retirar-se de la presidència del partit però volia continua sent cancellera, i va assumir que, així, a Kramp-Karrenbauer li faltaria el punt decisiu d’autoritat: l’autoritat que només pot conferir l’executiu. En un partit com la CDU, que sempre pensa en el poder, allò va tenir un pes considerable.
El proper líder del partit també haurà de viure fins a les eleccions al parlament alemany –és a dir, possiblement durant un any i mig– amb aquest dualisme, cosa que especialment en el cas de Merz, a qui l’uneix una rivalitat molt obsessiva amb Merkel, costa d’imaginar. La cancellera, que es vol mantenir apartada d’aquesta campanya electoral interna, hi serà present en tot moment per aquest motiu. Ella plana per damunt de tot.
També per sobre del debat programàtic. Merkel ha portat el partit cap a l’esquerra, diuen molts: l’ha deixat irreconeixible i al seu gust, n’ha buidat el nucli. La CDU no ha estat mai un partit que es defineixi, principalment, pel seu programa, però al final de l’era Merkel ja no s’assembla gairebé gens al que havia estat.
Qui vol ser la CDU? Amb quina orientació pot sobreviure com a partit popular? Aquestes són algunes de les preguntes que marcaran aquesta campanya. Merz, encara que ho negui, vol tornar a bascular una mica cap a la dreta. Laschet vol defensar la centralitat que Merkel ha conquerit.
Tot això té lloc en un país que ha perdut les seves certeses. Durant moltes dècades els alemanys van mirar els seus països veïns europeus –i altres zones del món, encara més– amb un deix de superioritat. Ara s’adonen que a l’estranger tot funciona més bé: la cobertura d’internet, el transport, l’administració electrònica.
Els ciutadans perceben que el seu país podria quedar despenjat, que invents determinants en l’època actual es produeixen en altres llocs, que ni tan sols un pilar com el sector automobilístic està segur en l’era de la crisi climàtica. Mentre cada divendres surten al carrer estudiants que volen salvar el clima, obrers qualificats de Baden-Württemberg es preocupen per què serà d’ells si ningú compra motors de combustió.
Hi ha, a més, una bretxa entre camp i ciutat, entre joves i vells, entre aquells que volen un país obert i tolerant i aquells que se senten desbordats amb massa obertura, que se senten més bé quan tot està més acotat. Amb l’AfD el racisme ha entrat als parlaments i els llindars d’inhibició baixen.
Podria ser l’hora d’un partit popular que aconseguís tornar a formular alguna mena de denominador comú per a aquesta societat. Actualment, l’SPD no està en disposició de fer-ho, per la qual cosa encara és més urgent plantejar-se si la CDU en serà capaç una vegada més, malgrat la disgregació i la divisió de la societat. En cas que sí, podria recuperar l’antiga força. Si fracassa, haurà perdut el seu dret d’existència com a partit popular.
Aquests són els reptes als quals s’han d’enfrontar els competidors. Pot Friedrich Merz, que sempre pensa en termes d’oposició, en categories de competició, formular un consens social com aquest? N’és capaç Armin Laschet, que si bé governa un land gran, en definitiva només és un land? Les preguntes importants al seu nivell actual giren entorn de quants professors i quants policies s’han de contractar.
Angela Merkel es va haver d’enfrontar a la crisi financera mundial, a la crisi europea del deute i a la crisi dels refugiats. El seu successor a la cancelleria segur que no ho tindrà més fàcil que ella, al contrari.
Al conjunt del món, la democràcia liberal no passa per un bon moment des de fa un cert temps, i ara també es planteja la pregunta de si amb els seus procediments lents i amb molts petits actors és capaç de fer front a la crisi climàtica. Davant d’això, sembla una petitesa que la CDU es prengui fins a final d’abril per respondre a la pregunta de qui ha de dirigir el partit a partir d’ara. Però, en realitat, no és gaire temps en vista de la dimensió de la feina que té per fer. Tot i així, el partit hauria d’aprofitar realment aquest temps per aclarir-se, per aclarir-se de debò.
Merz, Laschet i Röttgen volen reunir-se a començament de setmana per “parlar sobre la continuació del procés”, tal com ells ho anomenen. Es tracta d’establir les regles del joc d’una competició els resultats de la qual podrien marcar Alemanya durant anys.