El 1989, l’activista nord-americana Kimberlé Williams Crenshaw introduïa a la teoria feminista el terme “interseccionalitat”. Atenta a la interacció de les identitats relacionades amb el gènere i la raça, posava les bases d’una perspectiva analítica que permet entendre com diferents eixos de desigualtat (els esmentats, o altres com la classe, l’orientació sexual, l’edat...) i els encreuaments entre ells contribueixen a generar experiències diverses d’opressió i privilegi.
Una mirada des de la complexitat a les relacions socials i les desigualtats estructurals que des de l’activisme decolonial fa temps que es reivindica. També a les portes de les protestes del Dia de la Dona Treballadora que aquest 8 de març es duran a terme arreu del món i, també, als Països Catalans. De fet, a Catalunya i les Illes Balears hi ha convocada una jornada de vaga de dones. Al País Valencià, a diferència dels anys anteriors, no hi haurà aturada laboral, tot i que sí que s’han organitzat manifestacions i diferents jornades reivindicatives.
“Aquest any el 8-M cau en diumenge. A altres llocs de l’Estat s’ha acordat no fer vaga. A Catalunya sí que se’n fa. Com a dones migrants creiem que cal fer-la. Qui treballa en diumenge, generalment, som les migrants i les precàries”, explica Sabrina Sánchez, membre de l’organització de treballadores sexuals Otras i activista trans. Sánchez destaca que el manifest d’aquesta mobilització “cobreix les necessitats de moltes dones, no només les racialitzades, també les migrants, les treballadores de la llar, les dones trans... totes les que conformem l’altra meitat de la societat”.
Des del País Valencià, Fatine Sakri, activista de Dones amb veu, reivindica que el 8 de març “no surt al carrer un feminisme, surten feminismes diversos”. Sakri detalla que, a diferència de fa dos anys, en l’actualitat sent que les reivindicacions de les persones en situació de racialització han estat més tingudes en compte i remarca que per a elles “és molt important ser-hi per cridar pels nostres drets; no volem que ningú cridi per nosaltres”. Entre les qüestions que assenyala com a èxits, hi ha el fet que la marxa d’enguany a València situa el seu punt d’inici al Centre d’Internament per a Persones Estrangeres i reivindica que “no volem que existeixin aquestes presons racistes”.
Yatli Hernández destaca en positiu que a les Illes Balears s’incorpora “l’ecofeminisme, que com a llatinoamericana penso que és una de les resistències més presents”. Hernández remarca, doncs, que per al feminisme comunitarista, molt arrelat a l’Amèrica Llatina, “és essencial recuperar la defensa del territori cos-terra. Com a dones, sobre els nostres cossos s’han construït múltiples opressions del sistema patriarcal, del colonialisme, del racisme i l’etnofòbia. Ha estat a sobre els nostres cossos i territoris on s’ha construït el sistema que ens oprimeix i ens segueix explotant”.
Feminisme i privilegi
Malgrat això, Hernández pensa que dins els moviments feministes de l’illa “hi a una pràctica molt evident d’un feminisme hegemònic blanc. Quan s’assenyala que es fa una mala pràctica, hi ha una negació absoluta, es genera malestar i hi ha una anul·lació dient-nos que ens equivoquem i que el que diem no és cert. Però sí que ho és, just ho fan en aquell moment. Negar-ho no vol dir que no passi”.
És per motius com aquest que el col·lectiu Diverses 8-M ha decidit no sumar-se a la convocatòria general de Barcelona i organitzar la seva pròpia manifestació pels barris de la zona alta de la capital catalana on tenen el lloc de feina moltes de les treballadores de la llar en règim intern. “Ho vam decidir perquè encara costa molt al moviment feminista català arribar a acceptar altres veus, altres lideratges, altres formes d’afrontar la lluita feminista”, argumenta Sara Cuentas, integrant d’aquesta plataforma i activista a la Xarxa de Migració Gènere i Desenvolupament.
A parer seu, malgrat que al manifest “utilitzen la paraula diverses moltes vegades, aquesta diversitat no està reflectida realment a la pràctica”. Recorda que l’any passat, en el moment de màxim esclat del moviment feminista van demanar “fer una crida directa a la denúncia del racisme i el feixisme i ens van dir que no eren paraules per al moviment feminista. Però, no pots separar les dues opressions, vénen de la mateixa idea d’odi i opressió”.
“Arriba un moment que em canso de lluitar per un moviment que, en realitat, no em té en compte. S’omple la boca dient que ens representa a totes, però no ho fa”, diu l’activista Desirée Bela, que enguany ha decidit no participar en les mobilitzacions oficials. Explica que l’altre dia a Twitter va fer un comentari afirmant que “un any més se’ns diria que el 8-M no és l’espai perquè les dones racialitzades visualitzem la lluita antiracista. De seguida va aparèixer una dona blanca dient-me que no ho és”. Creu que no es té prou en compte que “les dones en condició de racialització patim una barreja de racisme i masclisme; si les mobilitzacions més grans no ho tenen en compte, no se’ns està incloent”. Sara Cuentas ho sintetitza afirmant que “ja estem cansades d’estar tutelades i mediatitzades. No volem que parlin de nosaltres i per nosaltres” i afegeix que “el moviment feminista blanc utilitza quotes de ‘color’ d’algunes companyes migrades que també tenen privilegi blanc”.
Des d’un altre punt de vista, aquesta dificultat per trencar la situació subalterna dels feminismes no hegemònics, la viu també l’activista de Veus Gitanes, Paqui Perona, la qual remarca que parla com a feminista gitana, però no des del feminisme gitano, perquè no creu que pugui apropiar-se d’un marc que encara no està ben definit. “No decidiré, com les feministes blanques, com ha de ser el feminisme per a totes”, critica. Partint d’això, creu que és important que les gitanes siguin a les protestes del 8 de març, però que “en el dia a dia, la nostra lluita va per un altre camí”. Per a ella hi ha un “feminisme d’elit que treballa per visibilitzar-se en els espais blancs i un feminisme que treballa a les comunitats” i que per a ella és el feminisme gitano. D’altra banda, Perona reflexiona sobre les dinàmiques amb què es desplega la lluita feminista: “Quan parles d’una identitat que es basa a tenir uns valors i conservar-los, que són símbol de resistència, no pots parlar de lluites individualistes. El món camina cap a l’individualisme perquè el capitalisme ens ho exigeix així”. D’aquesta manera, Perona demana que el feminisme es replantegi “quina part té de capitalista, colonialista i elitista”, perquè “sense aquest plantejament no ens podem sentir representades totes les dones”. Destaca, per exemple, que “el feminisme hegemònic blanc que vol emancipar-se i apartar-se de la comunitat des de l’individualisme” que se’ls ha “imposat des de la blancor i als serveis socials” no els és vàlid.
Paqui Perona reivindica, doncs, que “la cultura gitana no deixarà el seu model comunitari i la dona gitana no ho vol fer tampoc. Sense un model de societat que ens permeti que totes conciliem i puguem tenir una família extensa amb el ple dret de participar en tots els espais, seguirà havent-hi desigualtats”. Una reivindicació que fa extensa per a tota la societat, perquè “qui vulgui portar els nens a les llars d’infants pugui fer-ho, però que no s’hi senti forçat. No volem el sistema emancipatori hegemònic blanc”.
Com Perona, Cuentas lamenta que, malgrat incorporar reivindicacions del feminisme decolonial, com la lluita contra la llei d’estrangeria, el feminisme hegemònic evita fer una crítica estructural. “Per a nosaltres, l’estat del benestar és patriarcal i eurocèntric. A vegades el tema de la migració està molt descontextualitzat de la realitat internacional. L’estat del benestar d’Europa té a veure amb la sobreexplotació il·lícita de les grans hegemonies europees que està generant l’espoliació dels territoris”. Afegeix, a més, que “parlar de l’estat del benestar és evidenciar que les polítiques públiques d’igualtat entre homes i dones només estan centrades en les dones que estan en l’àmbit laboral formal, les que tenen un contracte fix, les que estan ficades a les empreses o tenen un contracte públic. No parlen mai de la conciliació de les companyes que treballen a la llar o de les que es dediquen a cuidar”.
Aquestes realitats, Sakri les defineix entorn de la necessitat de reflexionar sobre el fet que no totes les dones són iguals, i que, per tant, cal “partir d’un reconeixement de les desigualtats existents”. És a dir, és necessària “una lluita interna i una d’externa”. La primera per “parlar de les particularitats i excepcionalitats i tenir-les en compte. Em sembla molt bé que hi hagi dones que reivindiquin el sostre de vidre, però no és la mateixa lluita que la de la dona que neteja el vidre”. A partir d’aquí, explica, “sortim a l’altre espai on lluitem totes com a dones. Però, òbviament, quan cridem el 8-M, sempre partim del nostre perfil, la nostra particularitat”. Per a Sakri també és important la lluita contra els estereotips a l’hora de definir la lluita feminista. “La lliure elecció ens toca a totes les dones, quan ens maquillem, quan ens depilem... però sempre ens escandalitzem quan es tracta d’una dona musulmana i el seu vel”, lamenta.
Interseccions que marquen lluites, privilegis i opressions, també dins el feminisme.