El cant dels ocells, el verd il·luminador i enlluernador de les muntanyes, la puresa de l’aire desproveït de contaminació i la simple actitud dels animals en el seu hàbitat més salvatge han proporcionat autèntiques obres d’orfebreria. A manera d’exercici filosòfic mancat d’ansietats i d’asfíxies laborals, la mare naturalesa ha provocat multitudinaris terratrèmols literaris que han brotat de les mans dels seus autors. També melodies que han ocupat les nostres ments sense capacitat d’independitzar-se. Ni tan sols obtenir-ne l’autonomia.
Verdcel
Autoedició, 2019
Pop
En una mena d’homenatge a la denominació de l’artista, Verdcel, que té com a ànima l’alcoià Alfons Om, va embriagar-se dels paisatges de la seua comarca per emergir amb una música pausada, dòcil, íntima i de reflexió humana, tot i contenir un esperit vitalista insubornable. Una mirada moderadament bucòlica i de connexió sentimental amb la creació que cantava per la pau, l’amor i l’amistat més enllà del trànsit terrenal dels humans.
Aquesta òptica arrelada a les connexions màgiques i invisibles del camp, però, es transforma a Bifocal: ras i pols, el nou doble àlbum de Verdcel. En aquesta visió augmentada al quadrat, ens relata melòdicament el món a través de les lents de la indignació, la ràbia social, la contestació ciutadana i l’anhel d’una revolta que capgire les estructures de poder, especialment a l’Estat espanyol. O dit d’una altra manera: de les ulleres reflexives sobre l’existència passa a unes consternades per les injustícies que assolen la humanitat, des de l’extrema desigualtat a la inapel·lable emergència climàtica. Om, no debades, sembla haver-se alliberat del seu vessant més existencial i haver-hi abraçat la insurrecció d’ençà del seu anterior treball, Sota les cunetes. Justícia!.
“Res pública”, una cançó amb una veu que navega enèrgicament per les onades suaus d’una guitarra i una percussió absolutament servicials amb el vocalista, n’és l’exemple. En el seu duet amb Dídac Rocher, clamen per la igualtat, la llibertat, contra les corporacions i censuren l’actitud de mirar cap a un altre costat. Com també retrau el model d’explotació de pedreres a “D’esquena”, el puritanisme de la moral catòlica a “Paraules prohibides”, el règim del 78 a “Caretes” i la tortura policial a “El Club i ell”, on posa un especial èmfasi en els crims de les forces i els cossos de seguretat a la transició, com ara en la cita implícita de l’assassinat de l’antifranquista Enrique Ruano. Si a De plantes, talaies i cims (i una aroma) hi havia una reivindicació de la nació completa, en Bifocal: ras i pols insisteix mitjançant “Màtria”, una cançó de títol feminista i d’esperit purament independentista. Verdcel també conserva la seua tradició melòdica, caracteritzada per una música vitalista, de sonoritats ancorades en un pop incapaç de rebel·lar-se contra l’hegemonia eterna de la veu. Sembla un oxímoron en un àlbum que crida a la revolta, però tant la guitarra i la percussió s’hi acontenten en alternar-se, en crear els climes que narren les cordes vocals.
Un joc més monolític, especialment en comparació amb altres àlbums on la multiculturalitat sonora era un element d’identitat. Verdcel, de fet, només planteja ruptura amb la introducció de timbres orgànics, com ara a “Caretes”, i amb una certa sintetització de la seua música, la qual s’erigeix en l’única revolució interna d’una artista que evidencia la seua mirada més combativa. Els efectes d’observar la realitat amb ulleres de compromís social.