Cada episodi d’Inside No. 9 és una oportunitat per quedar sorprès. I el fet de sorprendre, que alguna cosa t’agafi amb el peu canviat, la sensació que allò que acaba de passar és inesperat, és molt car de veure a la televisió, especialment en el món de les sèries, una indústria que sempre ha explotat fórmules consolidades i que, darrerament, està passant per una etapa de creativitat moderada (hi ha més sèries que mai, però moltes s’assemblen entre elles). Trobar una sèrie que et sorprengui és trobar un tresor, i trobar-ne una que ho faci en cada episodi ja és una mina. I si a sobre resulta que ja fa cinc temporades que dura i encara continua trobant maneres de donar-te la volta, estem parlant d’una capacitat que està a l’abast de pocs. Però és que Reece Shearsmith i Steve Pemberton són dos individus amb un talent excepcional que ja fa anys que van connectar per l’afinitat que tots dos tenen per l’humor negre i les històries grotesques (es van conèixer a la universitat, juntament amb Mark Gatiss, amb qui van acabar fent la seva primera sèrie d’esquetxos The League of Gentlemen). Per tant, l’antologia Inside No. 9 és el resultat d’anys de treball en equip i de la voluntat compartida de crear històries que creuin els seus límits creatius que sovint són també els del mitjà.
Inside No. 9
Creador: Reece Shearsmith, Steve Pemberton
Repartiment: Reece Shearsmith, Steve Pemberton
Temporades: 5
Plataforma: Filmin
Sovint parteixen d’uns mínims: pocs actors (ells mateixos inclosos), un sol escenari i entre 25 i 30 minuts per episodi. Però el que assoleixen són màxims. Episodis que t’atrapen, et sorprenen, et fascinen, t’incomoden, et pertorben. Molt sovint, en una sola entrega poden provocar totes aquestes coses. La restricció, aparent, els estimula per recórrer a l’enginy i la imaginació, i com si fossin prestidigitadors, que només amb una baralla de cartes poden deixar-te amb un pam de nas, amb premisses molt simples poden crear episodis magnífics. Precisament, un mag és un dels protagonistes d’una de les entregues més brillants de la cinquena temporada, que s’ha estrenat recentment a Filmin. L’episodi arrenca amb el mag en qüestió duent a terme un truc: s’asseu en una cadira, es posa un llençol al damunt i aconsegueix levitar, ell i la cadira. Davant seu hi ha un altre mag que observa fascinat el truc i que, tot seguit, li proposa comprar-lo. Aquest punt de partida dona peu a un episodi ple de giravolts, de canvis de to bruscos (tan aviat aconsegueixen que se’t torci el riure amb una escena violenta com poden fer-te passar de la pertorbació a la rialla) i d’una tensió creixent que va inquietant l’espectador i el porta a la frontera del terror, sense entrar mai de ple en el gènere.
Intencionadament o no, és un episodi que funciona com una metàfora de la feina que fan Shearsmith i Pemberton: buscar el gran truc que sorprengui l’espectador fent servir tots els recursos possibles. L’episodi també és molt paradigmàtic de la mena d’història que podeu trobar a Inside No. 9, tot i que, per la naturalesa de l’antologia que estan duent a terme, els creadors sovint defugen la pròpia comoditat i, fins i tot, entren en escenaris a priori impropis pel to de la sèrie. Per exemple, l’episodi amb què ha arrencat la cinquena temporada, que està ambientat als vestuaris dels àrbitres durant un partit de futbol. Provar coses noves, mantenir un repte constant, sembla que és el principal estímul d’aquest tàndem i el que explica que aquesta sèrie hagi acabat sent, juntament amb Black Mirror, l’antologia moderna de referència. Si voleu una sèrie que us descol·loqui, poseu la clau al pany i obriu aquesta caixa de sorpreses anomenada Inside No. 9.