Naiara Davó va i torna d’Alcoi a València cada dia. Hi ha viscut molt lluny treballant en projectes de cooperació internacional, però ara, com a síndica de Podem a les Corts valencianes, necessita oxigenar-se i retrobar-se amb els seus. Sona molt fort com a nova líder valenciana de la formació, però clama per un consens que pose fi a les batalles internes. L’entrevista té lloc al llit vell del riu Túria. Perquè respire més a fons encara.
—Com s’enrola vostè a Podem?
—Duia un parell d’anys treballant a Lisboa, on havia arribat procedent del Brasil. Des de la distància, uns amics insistien a dir-me que a Alcoi havia germinat un col·lectiu interessant i que m’hi havia de sumar. A finals de 2014, en una visita que faig a casa abans d’iniciar un viatge a Moçambic, m’expliquen el projecte i opte per quedar-m’hi. A partir d’aquell moment, vaig involucrar-me a fons en la construcció del cercle alcoià de Podem i d’una candidatura municipalista compartida amb Esquerra Unida i alguns moviments socials. Hi vam obtenir cinc regidors, un molt bon resultat.
—Una de les actes era seua. I no sols s’involucra a l’àmbit local: intervé als debats del partit a escala valenciana.
—Sí. Vaig formar part de la llista lligada a l’espai que aleshores s’anomenava “pablista”, encapçalada per Pilar Lima. De fet, a començaments de 2019, vaig accedir al Consell Ciutadà Valencià i poc després vaig decidir presentar-me a les primàries de la candidatura a les Corts.
—Als comicis del 28A ocupa el lloc número quatre per Alacant i, quan Rubén Martínez Dalmau renuncia a l’escó per centrar-se en les funcions executives, vostè no sols el relleva, sinó que és designada síndica.
—No és gens habitual estrenar-se a les Corts d’aquesta manera, però una part del Consell va considerar que jo reunia el consens suficient entre els diversos sectors del partit.
—Quin grup s’ha trobat?
—Disposem d’uns perfils totalment diferents als de la legislatura anterior, quan vam disposar d’un grup molt acadèmic, molt tècnic, que va contribuir molt a l’aprovació de les 84 lleis del primer Botànic. Ara tenim una mescla de l’experiència a la casa de Beatriu Gascó, Cristina Cabedo i Irene Gómez amb gent que prové d’unes altres institucions, com ara el cas de Pilar Lima i Ferran Martínez, que han passat pel Senat. A més, tenim perfils molt marcats des del punt de vista sectorial: Beatriu duu la pota verda de Podem, Pilar és una referent en els moviments socials, Ferran és un expert en economia i pressupostos... Tinc un equip molt ampli, amb la mitjana d’iniciatives més alta.
—Podem va preferir quedar-se fora del primer Botànic. Què li va semblar?
—Va ser un debat complex. Vam prendre aquella decisió sabent que l’objectiu primordial de Podem era arribar al Govern central, on som ara. Els governs autonòmics són importants, però sobretot ens calia arribar al marc estatal, des d’on podem fer els grans canvis estructurals. Entrar-hi abans als autonòmics potser no era una bona idea. Encara que jo tenia dubtes sobre això, hi veia pros i contres, em va semblar la decisió correcta: és cert que no érem ni oposició ni govern, però des d’aquesta oposició estranya vam anotar-nos alguns èxits.
—Èxits que no van traduir-se en vots. Quan Antonio Montiel, en passar l’estiu de 2016, planteja la possibilitat d’incorporar-se al Consell, aquest moviment tampoc no fructifica.
—No haguera estat malament que ens n’incorporàrem. Amb tot, de fora estant, vam ser capaços de travar una bona relació amb els nostres socis del Botànic. Insistisc que vam fer una bona tasca des de la posició que vam ocupar.
—Què queda del Podem originari? Hi ha una desconnexió entre les bases i els òrgans interns i institucionals?
—No. Cal tenir en compte que tots els moments explosius sempre van seguits d’una davallada. Malgrat tot, som un partit que continua estant molt a prop de les nostres bases, ho he comprovat com a regidora i a nivell autonòmic. El diàleg amb la militància és fluid; als vuit mesos que porte com a síndica parlamentària he acudit a nombrosos actes de cercles per aclarir els seus dubtes, les seues preocupacions. Aquest contacte directe a través de les assemblees no resulta tan fàcil en unes altres formacions. Anem allà on se’ns requereix, posem les cadires en forma de cercle i conversem tranquil·lament.
—En aquests fòrums es critica la renúncia a determinades posicions maximalistes? El poder les ha matisades.
—Quan entres a governar una institució, algunes formes i formats són els que costen, no són tan fàcils de canviar, però diria que el corpus ideològic de Podem es manté intacte. És clar que a l’oposició pots fer discursos més maximalistes, però la raó de ser de Podem era aquesta, governar, és des del Govern des d’on podem canviar les polítiques públiques.
—A la legislatura passada, els diputats de Podem criticaven la “submissió” de Compromís als ritmes i postulats del PSPV. Ara succeeix tot just al revés, Compromís opina que vostès són massa dòcils amb els socialistes.
—Compromís i nosaltres farem malament si ens llacem els trastos al cap. El PSOE és un partit centenari, amb un control elevat de l’Administració pública, però Podem ha sabut rebaixar la política excessivament testosterònica que prevalia abans. Els governs de coalició exigeixen acord entre els socis, has d’intentar seduir-los, convèncer-los, arribar a consensos. Això és difícil aconseguir-ho si tan sols busques la confrontació, si no optes per unes formes més tranquil·les.
—Com explicava adés, l’any 2017 va donar suport a la candidatura de Lima a la Secretaria General. Va quedar en segona posició per darrere d’Antonio Estañ i per davant de Fabiola Meco. Per què era la millor candidata?
—Va presentar un projecte que encaixava millor en el projecte estatal. Respectava la condició de Podem com a subjecte polític valencià, però afavoria l’encaix a l’estructura estatal del partit. A Pilar Lima l’acompanyava gent que estava treballant molt bé, per bé que jo també tenia coneguts i companys molt valuosos a les altres llistes. Va ser una llàstima que no arribàrem a un consens, aquella lluita va ser bastant lletja, hem de disculpar-nos davant la militància i els votants. No hem de repetir la lluita de 2017, és el moment més inoportú. Hem de posar tots els esforços en la tasca de govern.
—Lima ja ha anunciat la seua candidatura a la Secretaria General. Diu que ha estat una decisió presa “des d’allò col·lectiu”, però a vostè no li havia comunicat que pensava fer aquest pas...
—Sí, va ser una mica sorprenent. Des que soc síndica he reiterat que és el moment d’arribar a consensos, podem treballar de bracet dels cercles i els regidors, estava convençuda que podíem aconseguir la unitat. De fet, encara ho pense. Treballaré tant com calga per aconseguir la llista unitària que necessitem. Si no tenim una organització cohesionada, no podrem reforçar els governs valencià i estatal, que ha de ser la nostra missió.
—És normal que Lima no l’avisara abans de la decisió que havia pres?
—És ben poc normal, no és habitual... [Riu.] Espere que això no passe a uns altres llocs, perquè és bastant sorprenent. A moltes companyes de grup també els hauria agradat que els haguera fet partícips de la seua decisió.
—Vol liderar vostè el projecte unitari de Podem que tant anhela?
—És habitual que el màxim representant institucional també ho siga a nivell orgànic. Ho estem veient en el cas de Pablo Iglesias. Ací el nostre vicepresident, Rubén Martínez Dalmau, ha dit repetidament que no volia ocupar cap càrrec orgànic. Sempre he dit que, si faig el pas endavant, serà perquè hi ha un consens real.
—Lima planteja un model de tres potes en què l’estructura executiva, legislativa i organitzativa van per separat.
—És un model estrany, no s’adapta al marc estatal: Pablo Iglesias mantindrà els dos càrrecs actuals. Pilar estableix una separació nítida entre tots tres espais; potser hauria d’abandonar el seu escó en cas de ser escollida secretària general.
—En efecte, ha insinuat que la feina parlamentària és difícilment compatible amb la de secretària general.
—Sí, però no ha dit explícitament que deixaria de ser diputada. És clar que hem de reforçar el partit, hem de ser el nexe entre la societat civil i el Consell. No entenc massa bé el seu plantejament.
—Lima té el suport d’Héctor Illueca, Rita Bosaho i María Teresa Pérez Díaz. alts càrrecs valencians a Madrid. Volen controlar Podem des de fora?
—És gent d’ací que és a fora, que està més lligada a la política estatal que no a la valenciana. Tots ells es presenten, com també Pilar, a la candidatura del Consell Ciutadà Estatal. Ja em sembla bé que disposem d’aquests perfils valencians a Madrid, els donem tot el suport.
—Ha parlat amb Iglesias fa poc?
—Uf, les agendes van massa plenes! Sí que li dic que la nostra relació amb la direcció estatal és ben fluïda. Sempre agrairé, per exemple, la col·laboració que he rebut de Txema Guijarro [diputat al Congrés per Alacant].
—Té la sensació que Iglesias s’estima més Lima com a líder?
—Som un partit massa jove i Pablo acaba d’arribar a la Vicepresidència, dubte que tinguen ganes d’obrir disputes. Des de Madrid volen cohesió als territoris, la situació és molt diferent a la de 2017.
—Pensa que Iglesias es posicionarà?
—Crec que no. Està centrat en la tasca de vicepresident. Ha insistit molt que ara ens cal un partit unit i tinc l’esperança que ací ho aconseguirem. Jo sempre li he donat suport i ho continuaré fent.
—Vistalegre III serà una bassa d’oli en comparació amb els anteriors.
—Esperem que sí. Ja era hora de tenir un procés intern tranquil. Hem travessat processos molts durs que han deixat ferides greus. Hem madurat, ens hem adonat que no calen batalles tan cruents.
—Voldria un Podem més descentralitzat, en què les direccions autonòmiques gaudirien de més autonomia.
—Tot és millorable, però no m’agradaria un model confederal com el d’Esquerra Unida. Això sí, a diferència de Compromís, nosaltres no sols podem treballar pel País Valencià des d’ací, sinó també des de Madrid. Tenim dos governs, no un de sol, i hem de promoure’n la cooperació. Madrid pot anar a Madrid a fer reivindicacions, però no pot governar. Vam ser aliats en 2015 i 2016, va ser una pena que el 10N optaren per una altra elecció [Més País, d’Íñigo Errejón] que no era la més bona.
—Els errejonistes i els anticapitalistes ja no seran a la direcció estatal, a Andalusia han patit una escissió, els dos secretaris generals del Podem valencià, Montiel i Estañ, van marxar precipitadament, com abans ja ho havia fet la secretària d’Organització, Sandra Mínguez... El seu partit és una trituradora de persones!
—[Riu.] Una mica sí! Hem condensat en un lustre allò que unes altres formacions han fet durant 40 anys: nàixer, créixer, entrar a les institucions, governar... Tot això, malauradament, s’ha traslladat als processos interns. Ja és hora de posar-hi fi i apostar pels consensos.
—Si no ixen reforçats de l’assemblea valenciana que celebraran el pròxim mes de maig, la continuïtat a les Corts més enllà de 2023 estarà en perill?
—Serà un punt important per saber quin serà el nostre paper en el futur. Si no aconseguim presentar un projecte conjunt, ens complicarem les coses.