Com es pot rodar una atracció sexual en cru i ser fidel a la passió desfermada, sense caure en la morbositat o l’exhibició gratuïta? Com es pot fer si parlem d’una relació entre una adulta i un menor de 17 anys? I entre madrastra i fillastre? Hi ha una manera de fer-ho, apropant-se als cossos masculí i femení sense miraments efectistes ni recreacions innecessàries, mostrant-nos la realitat tal com és: des d’un mirall que ens escruta, o per una ràtzia irrefrenable a l’habitació. Tot al voltant de l’atracció sexual, sense que les escenes de sexe ocupin més lloc del necessari. Així ho fa l’esplèndida Dronningen (Queen of Hearts), pel·lícula danesa que arriba a la cartellera amb l’aval d’haver guanyat el premi del públic al darrer festival de Sundance.
Dronningen
Direcció: May el-Toukhy
Dinamarca, 2019
Durada: 127 minuts
Guió: Maren Louise Käehne i May el-Toukhy
Música: Jon Ekstrand
Fotografia: Jasper Spanning
Repartiment: Trine Dyrholm, Gustav Lindh,
Magnus Krepper
Gènere: Drama
Elegant, crua, seriosa, realista, atrevida, gens aferrada a l’espectacle visual de mostrar per mostrar. Digna en la sobrietat amb què mostra el dolor de l’adultesa, les relacions de poder, les mentides que ens condicionen —a nosaltres i, sobretot, a la vida dels altres—, les relacions sexuals no permeses, furtives, incontrolables que generen secrets que taquen i sostenen les famílies, i també l’autoritat que comporta ser poderós, amb la sensació d’impunitat de construir-se des de la mentida. Una pel·lícula que gaudeix del pla general i la frondositat dels boscos que rodegen la fastuosa llar familiar. I que té el punt d’inflexió just quan més s’acosta als personatges, en l’escena on la protagonista —la impecable Trine Dyrholm, nominada als premis del Cinema Europeu a millor actriu— balla Tainted Love, de Soft Cell. Un “amor contaminat”. Ella i el seu marit tenen una parella de convidats. Ella posa la música, s’hi allunya i comença a cantussejar i ballar, sense vergonya ni compliments. “The love we share / Seems to go nowhere” (“l’amor que compartim sembla que no va enlloc”). En aquell instant, aïllada de la seva rutina de dona adulta, feliç de tornar a sentir la sensació de ser desitjada de nou.
La càmera s’apropa a l’Annie, en dansa, en un pla sense talls, mentre notem la seva solitud, l’alienació, l’estranyament existencial amb l’entorn i la vida que té muntada. Ella és una advocada amb un matrimoni sòlid i una construcció familiar perfecta, que es guanya molt bé la vida i que es dedica a defensar joves víctimes d’abusos a qui normalment ningú creu. És la gran paradoxa que “contamina” la seva passió irrefrenable vers en Gustav, fill d’una relació anterior del seu marit, en Peter, i que apareix de sobte a la vida que tenen tan ben muntada. El que sembla un moviment arrauxat i alliberador acabarà sent una llosa, fins a posar en perill l’harmonia de l’estructura familiar i tot el que l’Annie ha construït, rematat en un terç final on el film agafa el rumb del drama, amb conseqüències que ens deixaran glaçats.
Una “reina de cors” que ens servirà per copsar la mesura de la nostra complexitat, amb un personatge tocat pel descontrol dels fets. Sense judicis morals, amb un guió just perquè cada espectador arribi on creu que ha d’arribar. Per fer-se preguntes, per no trobar-se sempre còmode.