Georgieva, de 66 anys, és directora gerent del Fons Monetari Internacional (FMI) des de l’octubre del 2019. Aquesta economista búlgara abans havia estat vicepresidenta de la Comissió Europea.
—Senyora Georgieva, encara dona la mà als seus convidats quan els saluda en una reunió de l’FMI?
—Sí. Però sempre que puc em rento les mans per precaució. Per a una gran organització internacional com l’FMI, el coronavirus significa un repte doble. Tenim la missió d’analitzar les conseqüències econòmiques de l’epidèmia i al mateix temps hem de protegir els nostres treballadors.
—El Govern xinès ha aïllat regions senceres a causa del virus i moltes fàbriques estan paralitzades. Fins a quin punt el virus frenarà la conjuntura mundial?
—En aquest moment només tenim escenaris, no pas pronòstics. Hi ha un alt grau d’incertesa: sobre la perillositat del virus, sobre la rapidesa amb què la Xina es recuperarà i sobre les conseqüències que tindrà per al món.
—Com són aquests escenaris?
—El cas més benigne seria el d’una evolució en forma de ve baixa. La malaltia desencadenaria un enfonsament agut de l’economia, que després de combatre la infecció amb èxit seria compensat per un repunt d’una potència comparable. Si les coses anessin així, el virus només causaria uns danys limitats, com va passar fa disset anys amb l’epidèmia de la SARS. Aleshores la malaltia va reduir el creixement global aproximadament 0,1 punts percentuals.
—Quina probabilitat hi ha que aquesta vegada l’evolució sigui igual de clement?
—Encara és massa aviat per fer un pronòstic fiable. Aquest virus és diferent, i ara la Xina representa un percentatge de l’economia mundial de més del doble que aleshores. A més, el 2003, l’economia mundial es trobava enmig d’un període d’auge. Actualment, hem de bregar amb moltes incerteses que frenen el ritme de la conjuntura econòmica.
—El Govern xinès ha pres mesures dràstiques. Està gestionant adequadament la crisi?
—La Xina ha actuat amb força i de manera lògica. El Govern s’està esforçant molt per aturar l’extensió del virus. A més, el Banc Popular de la Xina —el banc central xinès— ha abaixat els tipus d’interès i ha injectat ben bé 115.000 milions de dòlars de liquiditat addicional a l’economia per apuntalar la conjuntura. Amb això han fet el correcte.
—A la tardor, l’FMI va parlar d’un “refredament sincrònic”. Agreujarà els problemes el virus?
—Des del nostre últim pronòstic han arribat dades econòmiques decebedores de països com l’Índia, Xile o Hong Kong. També ha tingut lloc, però, l’acord comercial entre els EUA i la Xina, que ha reduït un dels factors de risc més grans per a l’economia mundial. I hi ha hagut la resposta sincronitzada dels bancs centrals a tot el món. Els últims mesos, gairebé cinquanta d’aquests bancs han abaixat els tipus d’interès.
—Una mesura adequada?
—I tant. A més, molts governs han augmentat la despesa per estimular el creixement. Això també ha ajudat. Si constatem que l’epidèmia ha de tenir unes conseqüències més greus del que suposava fins ara, prendrem mesures coordinades per apuntalar la conjuntura mundial.
—Molts experts pronostiquen que les conseqüències podrien ser especialment perceptibles a Alemanya i Europa a causa de l’estreta vinculació econòmica amb la Xina. Comparteix aquesta idea vostè?
—D’una banda, tots ens hem d’adaptar al fet que el nostre món en xarxa s’ha tornat més incert. Primer van ser les tensions en el comerç mundial, després el conflicte amb l’Iran i els incendis a Austràlia, i ara aquest virus. Es podria arribar a dir que la incertesa és la nova normalitat. I, d’altra banda, Europa es veu especialment afectada perquè el continent està marcat per quatre tendències de debilitament: un creixement baix, una baixa productivitat, una baixa inflació i uns tipus d’interès baixos. Europa ha d’escapar-se de la trampa d’aquestes quatre depressions.
—Però, com?
—La UE s’ha de preguntar per què la productivitat de les seves empreses és tan baixa; més baixa que als EUA. Com pot ser que precisament Europa retrocedeixi en aquells àmbits als quals deu la seva puixança econòmica (la formació i la recerca)? Per què els joves de Bulgària o França avui dia en saben menys de comptar i llegir que els nois i noies de la mateixa edat de Singapur o Corea del Sud?
—La Comissió Europea vol augmentar sobretot la despesa per a la protecció del clima. La seva presidenta, Ursula von der Leyen, ha anunciat un Green Deal per fer que el continent sigui neutre en emissions de CO2 el 2050.
—Celebro que Europa vulgui tenir un paper tan destacat en la lluita contra el canvi climàtic. D’aquesta manera, el continent podria tornar a ser un precursor al món, tecnològicament i econòmicament. El Green Deal podria ser una mesura decisiva per fer augmentar la productivitat i el creixement al continent.
—Però, és arriscat si la resta del món no hi participa.
—No veig per què. Els últims mesos he parlat amb molts líders africans i asiàtics. I tinc la impressió que tots desitgen les transformacions per arribar a una economia lliure de CO2. Si els països rics els ajuden a fer-ho, els més pobres també faran el canvi a les energies renovables. Kènia, per exemple, volia construir una nova central tèrmica de carbó fins que el país va rebre el suport necessari del Banc Mundial i d’altres agents per desenvolupar una alternativa a partir de geotèrmia i energia solar. Això podria ser un exemple per al futur.
—Quina és la missió d’Alemanya en aquest procés?
—Alemanya té el gran privilegi de disposar, a diferència de molts altres països, d’uns recursos financers considerables. No li falten diners per tirar endavant una transformació verda de l’economia. A més, els governs de Berlín, París o Brussel·les s’han de preguntar com poden mobilitzar capital privat amb efectivitat. En aquest sentit, Europa es troba molt per darrere dels EUA. És necessari fer progressos en la unió dels mercats de capital europeus i dur a terme més fusions bancàries transfrontereres.
—El món està marcat per la rivalitat econòmica entre els EUA i la Xina. Com s’hauria de posicionar Europa entre aquestes dues superpotències?
—Europa hauria d’avançar en la consolidació de la unió econòmica i monetària, en aquest món en ràpid canvi. Europa pot persistir enmig d’aquesta competència internacional només des d’una posició de fortalesa tecnològica. Veig amb preocupació que Europa pràcticament no existeixi en el món de les empreses de plataformes digitals. En aquestes qüestions els governs de París, Roma, Berlín o Brussel·les han d’actuar amb més decisió. Cal una Europa més segura de si mateixa i menys dividida.
—Això els EUA no ho tenen gaire en compte. Ells volen impedir que la Xina es converteixi en la primera potència econòmica mundial i fomenten la idea de desacoblar-se del gegant asiàtic. Què significa això per a Europa?
—Hi ha una competició tecnològica en què es tracta de guanyar l’hegemonia en certs sectors. En això Europa ha d’intentar no perdre el ritme. D’altra banda, l’economia mundial està tan interconnectada que és gairebé inimaginable la separació econòmica. Ens aportaria més benestar a tots un desacoblament? Segurament no.
—La globalització reforça els lligams financers al món. És un problema el creixement de l’endeutament?
—Ja deu conèixer la història de l’olla i la granota. Al principi, a l’animal li agrada que la temperatura de l’aigua pugi. Però arriba a un punt que la calor és perillosa per a la vida. Amb el crèdit al món passa una cosa semblant. Actualment, estats, llars i empreses estan endeutats per valor de prop de 188 bilions de dòlars. Això és més que abans de la crisi financera mundial. És evident que aquesta magnitud de l’endeutament mundial ens ha de preocupar.
—Durant la crisi tothom va assegurar que volia tenir l’endeutament sota control. Per què ha passat el contrari?
—D’una banda, els tipus d’interès són tan baixos que és atractiu manllevar diners. De l’altra, creix el perill de bancarrota perquè els creditors han de finançar projectes cada vegada més arriscats per obtenir els rèdits desitjats. Què s’hi pot fer? Algunes coses útils són la transparència o les ajudes finalistes a països amb baixos ingressos, que permeten als governs reduir la càrrega de deute.
—Darrerament, ha augmentat sobretot l’endeutament de les empreses. Són encara controlables els riscos?
—El que ens tranquil·litza és que des de la crisi els bancs tenen més capacitat de resistència, ja que disposen de més capital i més liquiditat gràcies a les reformes implementades després de la crisi. Tot i així, els riscos no han desaparegut, perquè les activitats sovint s’han traslladat del centre als marges del sistema financer, a empreses de fora del sistema bancari. L’endeutament empresarial, sobretot als EUA, n’és un bon exemple. Quan en parlem amb supervisors financers internacionals, hem arribat a la conclusió que cal vigilar aquests riscos i hem d’ampliar, quan convingui, les regulacions. Esperem que això formi part de l’ordre del dia de la nostra trobada de primavera a Washington.
—I així es pot impedir que l’aigua no arribi a ser massa calenta per a la granota del proverbi?
—La característica de les transformacions graduals és que ningú no sap exactament quan l’evolució farà el tomb. Precisament per això no hi ha res tan important com la transparència per poder determinar amb exactitud el nivell de risc. Després podrem dir a temps a la granota: ara és el moment de fer un salt i sortir de l’olla.
Traducció d’Arnau Figueras