Espanya va exportar la Falange a Mèxic a la dècada de 1930, on es va anomenar sinarquisme. No tingué mai una gran rellevància com a partit polític. Tanmateix, el seu èxit arribà més tard i en forma de moviment social de base, fortament vinculat amb els sectors més integristes del catolicisme. Avui en dia actua en moviments anti avortament, contra els drets dels homosexuals... En aquest nou àmbit d’actuació el sinarquisme es confon amb el sinistre El Yunque, el grup ultra mexicà fundat el 1955 que pretén imposar “el regne de déu a la terra” de qualsevol manera, inclosa la violenta. El qual, a la vegada, va ser exportat cap a Espanya a finals dels anys setanta o principis dels vuitanta del segle XX i ha estat relacionat amb el naixement de Vox, el 2014.
El sinarquisme
Es coneix amb el nom de sinarquisme la Unió Nacional Sinarquista (UNS) fundada el 23 de maig de 1937 a la ciutat de León, estat de Guanajuato, Mèxic. Es definia com a una formació nacionalista, hispanista, feixista, anticomunista, catòlica, popular, nacionalsindicalista i social cristiana. Els impulsors, joves fascinats pel feixisme europeu, imitaven la Falange Española, creada per José Antonio Primo de Rivera (1903-1936). Cal recordar que era un moment d’efervescència dels totalitarismes de dreta europeus. Governava Benito Mussolini i el seu Partit Feixista a Itàlia, Adolf Hitler i el seu Partit Nacionalsocialista o Nazi a Alemanya, mentre que a l’estat espanyol quasi tota la dreta donava suport al bàndol militar aixecat en armes el 1936 contra la democràcia republicana. Amb la victòria de Francisco Franco el 1939 i l’inici de la Segona Guerra Mundial el sinarquisme va viure els seu millors anys com a formació política a Mèxic.
Segons publicà Edgar González Ruiz, autor especialitzat en estudis sobre la dreta política mexicana, a la Revista Contralínea, de 16 d’octubre de 2011, “el moviment sinarquista —etimològicament vol dir ‘amb ordre’ o ‘amb autoritat’— adoptà uniformes, salutació romana (de braç dret en alt), principis, organització i disciplina dels moviments totalitaris” europeus. S’oposava “de manera furibunda a la revolució” mexicana “i a l’estat laic”, pregonava la subordinació de l’Estat a l’Església Catòlica. El seu líder fou Salvador Abascal Infante (1910-2000), acèrrim enemic de l’Estat laic i de la democràcia liberal —i per suposat odiava profundament tot el que fes olor a esquerra— a la que considerava “producte d’un complot judeo maçònic”, reivindicava “l’essència catòlica” de Mèxic —era un encès defensor del paper de la Inquisició per preservar el catolicisme— i del passat espanyol del país. Abascal va dirigir la UNS en el moment de màxim esplendor d’aquest moviment ultradretà, a principis dels anys quaranta, durant la Segona Guerra Mundial, quan tingué una obscura relació amb l’Alemanya nazi i el Japó imperialista.
En efecte, a través de la revista La Reacción —que es publicà a Mèxic entre 1941 i 1947— simpatitzants i/o militants del sinarquisme feren apologia del nazisme. En aquells moments es crearen, a més, un grapat de grups de suport a l’Alemanya nazi a la manera de quintacolumnistes —paraula que designà els franquistes amagats en el Madrid republicà durant la Guerra Civil—, la importància pràctica dels quals segurament fou escassa, però així i tot han merescut l’atenció de periodistes d’investigació, com Juan Alberto Cedillo, autor de Los nazis en México, que retraten el paper que tingueren aquells grups.
La relació entre el sinarquisme i l’Alemanya nazi i el Japó imperial ha despertat també l’interès de l’Institut Schiller —fundat el 1984 per Helga Zepp-LaRouche, viuda del controvertir economista nord-americà Lindon LaRouche (1922-2019)—, dedicat a l’anàlisi i reflexió política i econòmica, que té seu a Alemanya i els Estats Units; segons un dels seus col·laboradors, William F. Wertz Jr., el sinarquisme “operà juntament amb la Falange Espanyola, amb els japonesos” i “els nazis” amb la intenció de fer ignotes accions —des de Mèxic— contra els interessos Estats Units, durant la Segona Guerra Mundial.
En el periòdic digital mexicà jornada.com s’hi publicava el 9 de juny de 2013 un extens reportatge del periodista Hugo Gutiérrez sobre les vinculacions entre el sinarquisme, la Falange, l’Alemanya nazi i el Japó imperialista durant el conflicte bèlic. Citava un llibre d’investigació del periodista Mario Gill que aportava “suficients elements probatoris” de la “intervenció de funcionaris falangistes” que crearen una atapeïda “xarxa d’instituts de cultura hispànica” per diversos països llatinoamericans i, particularment, per les zones frontereres entre Mèxic i Estats Units, que feien apologia dels interessos japonesos i alemanys. Així mateix es refereix a la creació el 1941 a Baixa Califòrnia d’una mena de colònia —que arribà a estar formada per mig centenar de famílies— per part d’un enginyer i empresari alemany, Peter Wirgman, al qual considera un activista nazi, que rere de la pantalla de ser un “refugi espiritual” amagava una xarxa d’informació per a l’espionatge germànic. I aventura que tot plegat podria respondre a la voluntat de crear una nodrida quinta columna disposada a ajudar in situ en cas que l’armada japonesa volgués atacar els Estats Units des d’una base situada a Badia Magdalena, Baixa Califòrnia. Pura especulació? Sí, segurament respecte de l’objectiu final —la invasió— però l’actuació d’agents potencialment perillosos és cert que si més no alertà el govern estatunidenc. Gutiérrez aporta un document desclassificat del servei d’intel·ligència de l’armada nord-americana, amb data de 31 d’octubre de 1941, en el que se cita la presència i actuació de falangistes i nazis que controlaven els sinarquistes i que podrien estar intentant actuar d’alguna manera contra els interessos nord-americans.
És conegut per la historiografia que existí una certa col·laboració entre el franquisme i els japonesos. Cal recordar que just després de guanyada la Guerra Civil, el nou règim feixista espanyol s’alineà amb l’eix Berlín-Roma-Tokio. Donà suport polític als nazis —inclòs l’ajut pràctic de la División Azulde voluntaris, creada el juliol de 1941 per lluitar en el front oriental dins de l’exèrcit alemany contra la Unió Soviètica— i col·laborà amb l’imperi japonès. Amb aquest últim, el ministre d’Afers Exteriors, Ramón Serrano Suñer, que també era president de la junta política de Falange Espanyola i de les JONS (o Juntes d’Ofensiva Nacional Sindicalista), es comprometé a representar els seus interessos davant dels Estats Units i a canalitzar les ajudes nipones per als milers de ciutadans japonesos residents al país nord-americà que s’havien instal·lat al nord de Mèxic per fugir de les autoritats de Washington —que els detenien i tancaven en camps a posta—. Però això era la part diguem-ne oficial de l’acord. Per sota es tractava d’aprofitar les xarxes familiars i amicals dels japonesos exiliats per obtenir informació de l’interior dels Estats Units per enviar-la a Tokio. Serrano col·locà alguns agents falangistes in situ amb els que col·laboraren els sinarquistes. Al capdavant de l’operació, que va ser batejada amb el nom de Xarxa To, hi situà Ángel Alcázar de Velasco, un estrambòtic espia que ja havia col·laborat amb la intel·ligència nazi. No consta que To recollís informació rellevant.
La col·laboració espanyola i japonesa durà poc. Quan el desembre de 1941 Japó començà a envair Filipines —l’acabà d’ocupar del tot el maig de 1942—, Madrid reaccionà negativament, perquè apostava per la independència de l’arxipèlag. A més, amb la caiguda en desgràcia de Serrano Suñer el setembre de 1942 i, sobretot, amb el gir de la Segona Guerra Mundial a favor dels aliats a partir de 1943, Franco ordenà acabar amb l’aliança amb l’imperi del sol naixent. Aleshores el sinarquisme mexicà quedà orfe. Més encara quan es confirmà la derrota d’Alemanya, Itàlia i Japó, el 1945.
El nou sinarquisme
Després de 1945 el moviment polític sinarquista entrà en declivi i optà per impulsar altres formacions amb noms diferents i per anar creant xarxes socials íntimament lligades amb grups catòlics ultra conservadors. Segons conta el ja citat Edgar González Ruiz, “la Unió Nacional Sinarquista ha promogut nombrosos partits” des d’aleshores fins a l’actualitat: el Partit Força Popular, el 1946; el Partit Democràtic Mexicà (PDM), el 1971, la Unió Nacional Opositora, el 1994; el Partit Aliança Social el 1998... També hi ha hagut en les últimes dècades destacats sinarquistes en el Partit d’Acció Nacional (PAN), creat el 1939. L’última formació política que ha impulsat el sinarquisme fou el 2008 el Moviment de Participació Solidària.
Avui en dia el sinarquisme es desenvolupa sobretot a través d’organitzacions socials de base catòlica ultra. Ho explica el portal mexicà dossierpolítico.com, dirigit per Oscar Castro Valdez: “durant dècades el sinarquisme s’ha anat” ressituant, de la política ha passat a impulsar “associacions del tipus Provida, l’Associació Nacional Cívica Femenina, la Unió Nacional de Pares de Família”, que lluiten contra el laïcisme, l’avortament, tot tipus de llibertats sexuals, el matrimoni homosexual... Tot aquest univers avui no és altra cosa, diu l’autor, “que diferents capçaleres d’El Yunque”, la societat secreta ultradretana i ultra catòlica fundada el 1955 a Mèxic que aspira a imposar, si és necessari per la força, “el regne de déu a la terra”. Segons Castro Valdez , d’aquesta manera “els sinarquistes, amb el seu fanatisme polític i religiós”, confosos amb El Yunque, controlen avui els moviments que pretenen “censurar espectacles, s’oposen a l’avortament i defensen la jerarquia catòlica, rebent a la vegada el suport de religiosos (catòlics) i d’empresaris (que els financen) a través d’activitats de l’Institut Mexicà de Doctrina Social Cristiana”.
Al respecte dels importants suports empresarials que tenen els ultres mexicans, el diari de Madrid El País publicava el 17 de febrer de 2017 que el fill menor del multimilionari Carlos Slim, Patricio, “és una peça clau del lobby que ha aconseguit endurir les penes per la interrupció de l’embaràs” a Mèxic. Encara més, el rotatiu assegura que el fil del magnat ha visitat diversos països llatinoamericans com Equador, Cuba, Nicaragua, Colòmbia... on s’ha reunit amb “integrants del clero” i empresaris compromesos “amb el desenvolupament dels valors de la família”. L’interès de Patricio Slim cap a la política ultra l’ha portat a tenir —seguint la mateixa informació— estrets vincles amb els dirigents més radicals del PAN, és a dir els sinarquistes, els que lluiten perquè el partit no se centri, no es moderi i que estan, a la vegada, fortament vinculats amb El Yunque, diu el diari.
Quan El Yunque va fer el salt cap a Espanya, una vegada instal·lat a Madrid seguí la mateixa estratègia de creixement del sinarquisme, a través dels sectors més ultres del catolicisme, en especial els grups que lluiten contra el dret de les dones a avortar i contra la igualtat de drets dels homosexuals. I al cap del temps, tot aquest conglomerat va ser present al naixement de Vox. Publicava el passat 24 de maig de 2019 La Vanguardia, citant un informe de Avaaz.org —organització civil estatunidenca fundada el 2007 que promou l’activisme a favor dels drets humans i contra el canvi climàtic, la pobresa, la corrupció...— que Vox està “vinculat amb l’organització d’ultradreta i paramilitar El Yunque, d’origen mexicà”. Citava a Santiago Ribas, home de confiança de Rocío Monasterio, i José Manuel Menéndez, coordinador de la campanya de Vox Cañas por España, com a agents d’El Yunque que a través d’associacions pantalla captaven joves per a la secta ultra. “Els mètodes de control, infiltració i ocultació d’El Yunque mitjançant associacions tapadora són una veritat judicialitzada i tenen paral·lelisme amb la metodologia de Cañas por España”, diu el diari citant la investigació esmentada.
Santiago Matas, doctor en Història i periodista, és possiblement qui millor coneix la secta ultradretana, no debades ha publicat El Yunque en España (2015), així com ha escrit nombrosos articles al respecte i a la seva web limpia.centroeu.com hi publica sovint aspectes de la relació entre El Yunque i Vox: “abans de les eleccions al Parlament Europeu de 2014 les plataformes d’El Yunque donaren suport al partit Vox, a la presidència del qual hi havia el seu col·laborador —almenys des de 2005 quan era un simple regidor de poble— Santiago Abascal, l’estreta relació del qual amb ‘yunquers’ com Ignacio Arsuaga (president d’Hazte Oír) i Juan de Dios Dávila és notòria”, assegura al web citat. Enumera diferents candidats electorals de Vox que són coneguts membres de la secta mexicana ultra i recorda que “el partit Vox es presentà el 16 de gener de 2014 utilitzant la infraestructura (...) de Hazte Oír”.
El cercle s’ha tancat: després d’haver-se creat a Mèxic com a reflex de la Falange espanyola, el moviment ultradretà mexicà arribà a Madrid a través d’El Yunque on, després d’anys de créixer dins del magma de diferents associacions civils, ha estat present en el naixement de Vox. •