Sexe i monges. Un clàssic de la ficció eròtica i pornogràfica que, tanmateix, va ser una realitat i encara ho és. I terrible, a vegades, perquè al llarg de la història les monges han patit abusos i violacions, però poques vegades han transcendit. I encara ara passa.
Abusos i violacions
Al llarg de la història la vida sexual dins dels convents i monestirs ha estat un tema tabú. Se sabia que existia, però no se’n parlava. I molt menys si es tractava de sexe forçat.
A la península Ibèrica, fins al segle IX, les monges i els monjos compartien els mateixos edificis. Com és fàcil d’entendre, el sexe hi era present. De gust o forçat. Així que es multiplicaren els escàndols d’aquesta naturalesa fins que l’autoritat eclesiàstica separà homes de dones.
Gairebé no hi ha documentació que parli d’abusos i violacions de monges durant l’època medieval. Com que es tractava de les “esposes” del déu cristià i, per tant, per definició eren inviolables, l’autoritat no reconegué la possibilitat que una monja fos violada fins al papat de Gregori IX (1227-1241), quan s’instà als regnes cristians a perseguir els abusos i les violacions “de religioses”. Era el primer cop que quedava així testimoniat en un document oficial la terrible realitat. Seguint el que havia dictat el Papa, les Partidas emeses per Alfons X de Castella, que regnà de 1252 a 1284, preveieren el delicte de violació de monges per primera vegada. A poc a poc la resta de regnes cristians seguiren el mateix camí, la qual cosa prova que les violacions de monges s’havien convertit en un problema de prou entitat quantitativa.
A pesar de les noves normes legals, les violacions no cessaren. El psiquiatra Pablo Álvarez Lobato, especialitzat en sexologia, escriu a Sexo y religión: el sexo en los conventos, publicat a hiperbole.es, que durant l’època medieval “hi havia certa propensió a assetjar (per part d’homes d’armes i de bona posició) els convents amb la intenció d’aconseguir l’amor d’alguna monja o novícia” tant de bon grat com per la força. Aquest costum pareix que estava molt arrelat i que d’alguna manera era acceptat per l’autoritat mentre que qui raptés les monges fos d’alta condició.
Amb l’inici de l’època moderna, durant el Renaixement, les coses no canviaren substancialment. Seguiren sent violades, abusades i prostituïdes. Conta Roger Benito Julià a La prostitució a dues viles municipals:Vilafranca i Barcelona, publicat a la revista Dyonisos l’any 2007, un cas que té tota la pinta de ser un exemple de monges violades i obligades a prostituir-se. Durant el segle XV, un grapat de joves enclaustrades en el Convent de Santa Clara de Vilafranca, la seva superiora i almenys dos dels administradors del convent, “els frares menors”, varen ser objecte d’un judici penal perquè algú havia denunciat que les monges, els monjos i les prostitutes del bordell de la localitat jeien tots plegats; les monges, molt joves, explicaren que les havien obligat a jaure amb els homes “a la força”, cosa que permet deduir que les violaven o prostituïen.
També en el segle XV el metge valencià Jaume Roig publicava cap a l’any 1460 la novel·la en versos Espill, on reflecteix els casos d’una monja prostituïda i d’una altra violada. Encara que hi posés molta imaginació no deixa de ser el reflex del que, amb tota probabilitat, no era gaire estrany a la vida quotidiana.
A la Itàlia de finals del segle XV i durant el XVI —sobretot a Roma i Venècia— no era gens rar que en determinats convents es practiqués la prostitució. Si més no, així ho conta el poeta i dramaturg venecià Pietro Aretino (1492-1556) a la seva obra La vida secreta de les monges. Alguns d’aquests recintes es convertiren en seus de vida tan dissoluta com si fossin vertaders prostíbuls. De luxe, això sí. El més famós de tots, narra el poeta, fou el convent de Sant’Angelo di Contorta, situat en una illa veneciana, on s’ha testimoniat que les monges tenien tal nombre d’amants que tot indica que eren, més aviat, clients, i gaudí de tanta fama que el visitaren reputats aristòcrates i rics comerciants d’altres zones d’Europa per fruir dels plaers conventuals. El mateix autor explica que la jerarquia vaticana no es preocupava gens ni mica de l’assumpte, a pesar que per tot arreu d’Itàlia sovintejaven els convents prostíbuls. Clar que com que els clients eren homes de possibles, de bona posició, sovint aristòcrates, tot quedà en el silenci, el qual durà fins al 1561, quan a la fi, davant de la multiplicació de casos i de les queixes de les ànimes més sensibles de l’organització cristiana, s’ordenà el tancament dels convents que de forma més evident oferien aquest peculiar servei. Se’n tancaren, en efecte, però no tots, i les coses seguiren igual en no pocs casos durant molt de temps més.
A pesar que Aretino conta la història com si les monges es prostituïssin de bon gust, és molt probable, per no dir segur, que la força explícita o implícita actués com a element fonamental per convertir aquelles jovenetes en prostitutes per a clients d’alta condició econòmica.
Es podria pensar que els abusos i les violacions de monges és quelcom propi d’èpoques pretèrites. Doncs no. El març de 2001, la revista digital especialitzada en notícies de la fe catòlica, National Catholic Reporter —natcath.com— publicava un informe on es parlava “del problema de l’abús sexual a les religioses”. Narrava abusos i violacions de monges a Brasil, Colòmbia, Itàlia, Irlanda, Índia, Filipines i Estats Units. El mes de gener passat de 2019, la directora del suplement femení Dones, Església, Món del diari vaticà L’Osservatore Romano, Lucetta Scaraffia, publicava que aquell drama no s’havia aturat d’ençà de 2001 sinó tot el contrari. Assegurava que encara moltes d’aquestes dones són sotmeses a abusos sexuals per part d’homes que són també professionals de la mateixa confessió religiosa. Fins i tot l’actual cap del Vaticà, l’argentí Jorge Mario Bergoglio, ho reconegué en públic: “Hi ha hagut capellans i fins i tot bisbes que han fet això, i encara n’hi ha que ho fan”, digué en el viatge de tornada de la visita oficial a Aràbia Saudita, el gener de 2019, davant dels periodistes que l’acompanyaven en l’avió.
Segons Scaraffia, l’escàndol podria ser de proporcions enormes. De moment s’ha confirmat —i el cas està en els tribunals— que els directius mascles de la congregació francesa Germanes de Sant Joan havien abusat i violat les monges d’aquesta organització de manera continuada durant dècades. Les denúncies, però, superen de molt aquest conegut cas. “Al Vaticà han arribat moltes queixes, però no se’ls ha fet cap seguiment”, escriví Scaraffia. “Esperem que (després del reconeixement fet per Bergoglio) es creï una comissió per investigar (les denúncies) i que es trenqui el silenci, perquè és el silenci el que permet que els violadors segueixin violant”, sentencià.
Els mesos següents, s’han conegut noves denúncies arribades al Vaticà des del Perú, Índia, Itàlia, França, Xile, Ucraïna, Congo, Kènia... Les violacions i abusos de monges, en fi, poden ben bé ser el pròxim gran escàndol sexual que afecti l’organització catòlica.
No tot han estat abusos i violacions. Les monges també han protagonitzat al llarg de la història altres tipus d’episodis sexuals, alguns fruit de l’amor, d’altres només de la luxúria...
Lesbianisme
La història aporta alguns exemples de lesbianisme entre monges que fan pensar que ha estat i és una pràctica molt més estesa del que hom podria suposar a partir de les estrictes normes de convivència entre aquestes professionals del catolicisme.
Segons el lloc web nord-americà dedicat a la cultura i costums populars The Daily Beast, les monges italianes Federica i Isabel, missioneres a Àfrica, s’enamoraren mentre exercien la feina, iniciaren relacions eròtiques i sentimentals i, en tornar al seu país, deixaren la vida religiosa, es convertiren en parella i es van casar a Torí en 2016.
Federica i Isabel tingueren sort. Almenys la seva organització ja no actua amb la brutalitat que tractava aquests casos en temps anteriors. Si haguessin viscut alguns segles abans els hauria passat el mateix o pitjor que el que va patir Benedetta Carlini, una col·lega d’ofici nascuda el 1590 que, segons conta la historiadora Judith Brown en el seu llibre, editat el 1986, Immodest Acts: The Life of a Lesbian Nun in Renaissance Italy (Studies in the History of Sexuality) —“Actes impúdics: la vida d’una monja lesbiana a la Itàlia del Renaixement (Estudis en la història de la sexualitat)”—, després d’arribar al rang d’abadessa —la cap d’un convent de monges— va iniciar una relació sexual amb una de les seves monges que, plena de remordiments, l’acusà del comportament indigne. Carlini va ser condemnada a passar la resta de la seva vida —35 llargs anys— tancada en una estreta cel·la. Emparedada en vida, a la pràctica.
Es desconeix gairebé tot sobre les monges lesbianes d’abans del segle XV, perquè, en ser dones, l’església cristiana no les tenia presents per a res. Cal recordar que la paraula ‘dona’ en llatí és femina, que prové de fides, ‘fe’, i minus, ‘menys’. Per a aquesta creença religiosa la dona és, doncs, aquella persona que “té menys fe” que l’home. El menyspreu cap a la femina prové de les teories misògines d’Aristòtil (284-322 aC), qui va escriure que era “un mascle fallit”, amplificades més tard pel ja cristià Agustí d’Hipona (354-430) i elevades a rang teològic per part de Tomàs d’Aquino (1225-1274). Fruit d’aquests homes tan feminòfobs, la dona va ser condemnada a la invisibilitat en l’Europa cristiana. I si es tractava de monges que practicaven sexe entre elles, aleshores el silenci més espès queia sobre aquests “pecats”.
Però alguna dada ens ha quedat que en prova l’existència. Per exemple, les normes que s’emeteren durant el segle XIII, que prohibien que les monges compartissin llit i imposaven l’obligació que deixessin les portes obertes de les cel·les i un llum encès durant tota la nit, per poder ser observades per les superiores. Això fa deduir per força que les relacions lèsbiques eren habituals quan compartien llit, apagaven el llum i les portes. Més explícites són les paraules escrites per la monja i poetessa Marie de France, que va viure a finals del segle XII —germana d’Enric II Plantagenet (1133-1189), rei d’Anglaterra—, quan en un dels seus poemes escriu a una companya d’ofici i vocació: “quan record les besades que em donàreu i com amb tendres paraules acariciareu els meus petits pits, voldria morir perquè no us puc tenir”.
Semblant fou el cas, també, de Hildegard von Bingen, una monja alemanya que es convertí en mística, poetessa, artista, compositora musical, curandera i científica que va viure entre 1098 i 1179. Tingué una llarga vida dedicada a la vida religiosa, fou molt venerada i reconeguda per la seva vocació, a pesar que les autoritats cristianes no veren gens bé l’apassionat amor que tingué amb una altra monja anomenada Richardis. L’autoritat les obligà a separar-se i si no s’hi actuà amb més contundència degué ser, possiblement, perquè Hildegard era de família molt distingida.
La norma d’actuació amb les monges que tenien sexe solitari o amb col·legues solia ser bastant més dura que el tracte dispensat a la distingida Hildegard. Escriu l’historiador Richard Norton que a partir del segle XI es generalitzaren les normatives contra el sexe en els convents, tant si es practicava en solitari com amb companyia: “el bisbe (alemany) Burchard de Worms (950-1025), imposà penitències d’un any” per a les monges “que usessin un penis artificial” totes soles, i “de cinc anys si l’utilitzava amb una altra dona i set anys si l’usava” amb una altra monja. En els segles XII i XIII, aquest tipus de prohibicions sota pena de “penitències” —que no consta de quina naturalesa devien ser, però eren càstigs, evidentment— sovintegen cada vegada més en tots els regnes cristians.
Durant l’època moderna, no només les autoritats masculines seguiren prohibint aquestes pràctiques sexuals sota amenaça de càstigs, sinó que les normes internes de les organitzacions de monges començaren a procurar prevenir-les, a causa segurament d’una pràctica massiva. Així talment ho intentà l’espanyola Teresa Sánchez de Cepeda y Ahumada (1515-1582), que en el rang de jerarquies catòliques ocupa el lloc de “santa”, i que va passar 46 anys de la seva vida fent de monja, dels 21 als 67. Com que coneixia molt bé la vida entre els murs conventuals, quan fundà la seva pròpia organització, anomenada Carmelitas descalzas, regulà el funcionament fins al més mínim detall i entre les prohibicions que imposà s’hi comptava que “cap germana n’abraci una altra, ni es toquin el rostre (entre elles), ni les mans ni tinguin amistat en particular”, cosa que per força fa deduir que sabia que les pràctiques lèsbiques eren part de la vida conventual.
Monges, consoladors i homes
Per suposat les monges joves, plenes de desitjos, excepte el d’estar tancades en els convents, si podien, també practicaven sexe voluntàriament amb homes. I totes soles, és clar.
En el segle XV, es generalitzà el costum que les famílies benestants que no volien o no podien pagar la dot de la filla casadora la tancaven en un convent. La pràctica suposà l’entrada entre murs de moltes més joves que abans, quan només s’estilava condemnar a aquesta vida tancada filles de l’aristocràcia. Així que cada cop hi havia més i més d’aquestes professionals religioses. A finals d’aquella centúria i sobretot durant la següent és quan més ordes d’aquesta mena es fundaren, més convents es construïren i, per tant, és quan hi hagué més monges, bona part de les quals amb necessitats sexuals.
La masturbació esdevenia una pràctica habitual. Ho conta el ja citat Pietro Aretino a La vida secreta de les monges. Segons l’autor, la pastinaca muranese era un instrument d’ús corrent a la vida conventual. I què era això? Doncs un consolador de vidre fet a Murano, buit, que s’omplia d’aigua calenta. Així mateix, l’autor assegura que els manuals eròtics amb il·lustracions esdevenien les lectures preferides de les monges —si més no de les italianes—, “molt per sobre de les escriptures sagrades”.
De l’activitat sexual de les monges recloses, en dona fe a Espanya l’anteriorment referida Teresa Sánchez, que al llarg de la seva vida deixà exemples escrits del que anomenava “èxtasi”, el qual s’ha interpretat interessadament com a mostres de l’intens misticisme que l’afectava, però que a ulls d’un profà en creences extraterrenals són descripcions de l’acte sexual : “durant l’èxtasi el cos perd tot moviment, la respiració es debilita, s’emeten sospirs i el plaer arriba a intervals (...) En un èxtasi se’m va aparèixer un Àngel tangible en la seva constitució carnal i era molt bell; vaig veure a la mà d’aquest Àngel un llarg dard, era d’or i portava a l’extremitat una pua de foc. L’Àngel em va penetrar amb el dard fins a les vísceres i quan el retirà em deixà un ardent amor cap a Déu”.
A França, el 1626, en un convent d’ursulines, situat a Loudon, disset monges jovenetes —cap d’elles superava els vint anys—, totes de la noblesa menor de la zona, varen jaure —en repetides ocasions— amb el seu confessor, Urban Grandier, de 27 anys, guapo i de bona planta, i amb un desaforat apetit sexual. El problema d’Urban fou que la mare superiora també volgué la seva part de sexe desenfrenat i ell s’hi negà perquè ella tenia defectes físics de naixement. La superiora, ofesa, demanà la presència de Mignon, un altre confessor, per actuar contra el guapo Urban. Mentrestant, l’atractiu sacerdot no es limitava a les monges. Deshonrava donzelles i seduïa casades i viudes per les rodalies del convent. La superiora i Mignon s’aliaren amb els nombrosos pares, germans i marits de la zona que, comprensiblement, no tenien en gaire estima el guapo Urban i l’acusaren de practicar rituals satànics per desfer la voluntat de totes les jovenetes a les quals, així, “obligava” a practicat sexe. Les monges declararen per excusar-se que el sacerdot era “el dimoni” que les visitava al llit. Fou declarat culpable i el juliol de 1634 va ser cremat de viu en viu.
El cas conegut més extrem d’una monja de vida dissoluta i entregada al sexe voluntàriament es va conèixer el mes de febrer de 2018, quan The New York Times es feia ressò que un grup d’historiadors medievalistes de la Universitat de York, al Regne Unit, havien descobert una documentació de 1304 i 1305 on una monja anomenada Joana de Leeds era tan aficionada al sexe que fins i tot “fingí la seva pròpia mort” per així fugir del convent “i dedicar-se a una vida de luxúria carnal”, cosa que un arquebisbe li recriminà a través de les cartes ara descobertes.
Les monges, en fi, per molt “casades” que estiguin amb el seu déu també gaudeixen del sexe, si més no algunes, a desgrat del vot de castedat que fan quan ingressen a la respectiva organització. Unes el practiquen de forma voluntària i d’altres han estat prostituïdes i, encara ara, abusades i violades.