Marine Le Pen, tot de cara

Amb un perfil baix, sense fer massa soroll, la candidata del Front Nacional ja ha posat en marxa la seva campanya presidencial. Ara per ara, el curs dels esdeveniments en la política francesa li és favorable. Els problemes els tenen els altres, no ella.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Amb aquell optimisme de qui fa mesos que lidera les enquestes i de qui observa com els seus rivals passen les seves hores més baixes, Marine Le Pen va posar en marxa el passat 4 de febrer la seva campanya presidencial. En un gran míting a la ciutat de Lió, la candidata del Front Nacional va fer públic un programa electoral amb 144 compromisos. I va prometre dos referèndums: un per a inscriure la “prioritat nacional” en la Constitució en àmbits com l’ocupació i l’altre sobre la Unió Europea per a recuperar les sobiranies pressupotària, monetària, territorial i legislativa.

A Lió, Le Pen també va deixar clara quina és la seva estratègia: la polarització. Com el seu referent Donald Trump, la candidata ultranacionalista vol polaritzar entre els ‘patriotes’ i els ‘globalitzadors’, entre la ‘casta’ de París i el ‘poble’ a qui ella diu representar. De fet, així és el seu lema de campanya: “En nom del poble”. A diferència del president nord-americà, però, evita els exabruptes, que són justament els que van marcar un topall a Jean-Marie Le Pen. Almenys en el vocabulari, ja no parla obertament ni de la sortida de l’euro ni de la pena de mort. La “preferència nacional” del seu pare s’ha convertit en “prioritat nacional”, malgrat que el significat és el mateix: primer els ‘francesos’.

En aquests moments de la cursa presencial, Le Pen té el vent a favor. Però no s’hi ha hagut d’esforçar gaire. N’ha tingut prou quedant-se quieta, a l’aguait dels espais que li deixaven. Només ha calgut ser pacient per a aprofitar les febleses dels seus adversaris polítics, tant a la dreta com a l’esquerra, per un motiu per un altre. En termes esportius, seria una victòria per incompareixença del rival.

Els socialistes, que opten a la reelecció, no semblen una opció per si sols. L’herència del quinquenni de François Hollande és una càrrega molt pesada. Ni amb l’elecció de Benoit Hamon, un dels rebels del Partit Socialista, canvien gaire les perspectives. Els seus electors fugen a altres partits o a l’abstenció. L’única opció que té l’esquerra és a través de la unió entre el PS i la França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon, l’equivalent de Podem a França. Però ni Hamon ni Mélenchon han pogut aparcar les seves diferències (sobre la Unió Europea, per exemple). La divisió de l’esquerra és l’escenari més probable.

El qui estava més ben posicionat per a barrar el pas a Marine Le Pen, el republicà François Fillon, s’ha vist atrapat per l’escàndol ‘Penelopegate’. L’aspirant que es presentava com a guardià de la transparència s’ha vist involucrat en un cas judicial pels suposats sous ficticis de la seva dona i els seus fills per un valor d’un milió d’euros. El seu enrocament -avui continua sent el candidat presidencial d’Els Republicans- ha despertat moltes alarmes en el partit de centre-dreta. Molts republicans temen que, mantenint Fillon al capdavant, perdran unes eleccions que ja tenien guanyades.

L’alternativa que ha aparegut, el jove exbanquer i exministre d’Economia Emmanuel Macron, és especialment conegut per la seva indefinició. Malgrat venir del Partit Socialista, el seu moviment ‘En marxa’ proposa una espècie de tercera via socioliberal. A França el coneixen com a ‘home ni-ni’: ni de dretes ni d’esquerres, com ell mateix es defineix. En aquests moments, encara no se sap ben bé quina és la seva proposta política, només algunes idees molt vagues. Si no s'acaba de definir, en un escenari tan polaritzat, pot tenir el sostre electoral marcat.

Enfront de tot això, el Front Nacional va recollint el vot de tots els nínxols possibles. L’estratègia de la “desdemonització” posada en marxa per Marine Le Pen el 2011, una operació per a fer més digerible el missatge del partit, aconsegueix els seus fruits. Ja no voten per la formació ultranacionalista només els cap rapats i els pied-noirs nostàlgics de l’Algèria francesa, sinó també els obrers de tradició comunista, els petits empresaris i els joves que volen protestar la casta de París.

I té un dels electorats més convençuts: fins al 74% dels francesos que diuen que avui votarien pel Front Nacional estan segurs del seu vot. “Evindentment el Front Nacional té un vot de protesta, de gent que expressa la seva còlera contra la classe política, contra l’atur i contra els fracassos dels polítics tradicionals, però avui també té un vot d’adhesió”, assegura Gilles Ivaldi, investigador del Centre Nacional d'Investigació Científica i expert en l’extrema dreta. “Des de fa anys, hi ha una part important que vota el Front Nacional per les seves propostes sobre la sortida de la UE o la immigració”. Ivaldi recorda també que el FN és avui un dels partits amb més fidelitat dels votants entre la primera i la segona volta.


Amb tot, Marine Le Pen ja està en campanya. Sense cap entrebancs ni sortida de to, amb un perfil molt baix, va recorrent el territori, poble a poble, deixant-se veure, fotografiar i abraçar. El curs dels esdeveniments en la política francesa, sovint impresvisibles -ningú esperava la negativa d’Hollande a la reelecció, ni les victòries de Fillon i Hamon, ni l’escàndol Penelopegate-, en aquests moments li és favorable. Els problemes els tenen els altres, no el Front Nacional, que té clar el seu programa i la seva candidata.

Si es volen establir paral·lelismes amb el que va passar als Estats Units l’any passat, es poden mirar les enquestes a 80 dies de les eleccions. El 7 d’agost del 2016, Hillary Clinton liderava els sondejos amb el 56% dels vots, enfront del 44% de Donald Trump. El passat divendres, l’estudi encarregat per Le Figaro donava en segona volta una intenció de vot del 57% a François Fillon i del 43% a Marine Le Pen.

Després de tot el que ha passat, als analistes francesos els costa treure la bola de vidre. “Estem en la incertesa total. No sabem si Fillon serà candidat fins al final, si el fenomen Macron es consolidarà o no… L’únic que sabem és que Marine Le Pen s’estabilitza en els sondejos”, afirma Nonna Mayer, professora del Centre d’Estudis Europeus de SciencePo, que durant tres dècades ha estudiat el Front Nacional. “Al final, la clau de tot serà qui anirà a votar, la mobilització”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.