Jordi Nopca: «Escriure és una addicció que no he sabut curar»

-El títol, La teva ombra, em remet directament al cine de David Lynch, amb qui l’obra té alguns punts de contacte —com el passatge dels cucs o els mussols de Twin Peaks.

-Em va costar molt trobar el títol. La teva ombra surt de recórrer a la psicoanàlisi, literalment [riu]. Vaig estar llegint Lacan durant un temps i també Jung, que té el concepte d’ombra. L’ombra també em remet a la literatura gòtica i romàntica. I a tot allò de nosaltres que reprimim, però que tard o d’hora apareix; aquelles coses de la nostra personalitat que neguem, però hi són. Des del principi, hi ha un joc molt clar amb el lector: que es cregui una història que té punts inversemblants.

-Una història que situes en un passat molt recent.

-Gairebé podem dir que és una novel·la històrica [riu]. Comença el 2001 i acaba l'any 2014. Són 13 anys a les vides del dos germans protagonistes, amb una acció que t’envia a un món on Internet començava, on els mòbils no eren els nostres mòbil, on no existia Facebook i on les imatges no eren com les concebem ara. Necessitava explicar aquest canvi de paradigma.

-Els dos germans, en Pere i en Joan, tenen força facilitat per trobar noies i ser correspostos per elles.

-Sempre m’ha cridat l’atenció la gent que té aquesta capacitat, amb un punt vampíric. Abans parlàvem de psicoanàlisi i, de fet, jo tenia molts problemes per relacionar-me amb les noies. No tant pel que fa a establir una amistat, sinó en referència al que podia passar més enllà. Potser per això durant anys he escrit des del punt de vista de l’amic, d’aquell qui no se’n surt. I amb La teva ombra vaig pensar que havia de fer el contrari, amb dos germans que tenen l’habilitat d’acabar al llit pràcticament amb qui es proposen.

-Hi ha escenes de sexe que comprometen els personatges, més els masculins que els femenins.

-Volia que els germans compartissin una idea de submissió cap a les noies, quan són al llit. També volia un germà petit que sempre guanyés i que fos més alt que el gran. I que, a més, tingués enveja del petit. A l’inrevés del què pressuposem. També és el petit qui comença explicant la història.

-Hi ha moltes referències: Jonnhy Depp, molt recurrent a la trama, o els Gremlins, Oasis i Suede, el Polanski de La llavor del diable, les germanesBrönte, Alice Munro. Et fa por que algú no connecti amb aquest marc?

-No podia amagar la pròpia maleta de cançons, llibres i pel·lícules que jo i els personatges hem llegit i vist. La música que hi apareix hi apareix per raons cronològiques. I són referències que han marcat a tanta gent, que per força els nostres pares també han hagut de veure. Vaig pensar molt en el que teníem nosaltres a casa. És fort, perquè coincidíem amb alguns amics, cosa que em diu que en el nostre context —nens del 80 que maduren als 90— és bastant universal.

-Dius que no és autoficció, però sí que hi ha molt de tu.

-No ho sé, això! En l’aspecte referencial, segur. Hi ha la Barcelona que jo he conegut: el pis on creixen els nois podria ser el meu, perquè també veia la Ciutat de la Justícia des de l’habitació. Però jo no he tingut germà, sinó germana —i ens portem molt bé. En la música sí que vaig voler mostrar una part del què m’agrada, des de Britney Spears fins a Whitney Houston, que escoltaven els pares. I m’he adonat que hi ha coses que no són tan kitsch com jo les veia a abans. Això, o jo m’he tornat més kitsch amb el temps! 

-També està ple de referències a fantasmes.

-Em quadrava molt la foscor del gòtic, aquesta evolució perniciosa del romanticisme, el fet de posar èmfasi en els passadissos, les ombres, els rat-penats, els fantasmes. De fet, hi ha un personatge que desapareix i podem dir que és una novel·la de cementiris, de pulsions fosques, tal com passa a Dràcula o a Frankenstein. Hi ha fets sobrenaturals, coses no explicades.

-Com la metàfora dels cucs, que va més enllà de l'anècdota.

-Exacte. Com expliques que vols escriure una novel·la on una metàfora –per exemple aquesta– no sigui només una frase que un personatge li diu a un altre, sinó que es faci present durant 50 pàgines? No ho pots explicar a ningú, perquè es poden pensar que has perdut la xaveta!

-També apareixen videojocs: Super Mario Kart, Age of Empires, etc.

-Totalment generacional. I volia que fossin aquells videojocs de les consoles de 8 o 16 bits. De quan parlàvem de bits! I també volia lliga-ho amb els "beats" de la música, les paraules que sonen igual.

-La música també és molt present. Tant, que fins i tot un escenari com el Sònar és essencial.

-Volia que fos així. Als festivals s’hi va a escoltar música, però tradicionalment també hi ha molta gent que va a "pescar" [riu]. Potser per l’influx de substàncies o per l’eufòria de ser en un lloc amb molta gent i molts estímuls, es pot donar l’inici de la guspira d’una relació, que es pot consolidar o no. 

-És allà on en Pere coneix la Kate, una noia amb ulls grisos, amb una marca al coll.

-Un altre element gòtic! Però, aquí, un element absolutament real, perquè quan toques el violí tens aquesta marca. En aquest sentit, m’interessa mostrar que els homes ens diem poques coses del que sentim, de la nostra emotivitat. Fins a l’extrem que un germà no diu res a l’altre sobre el rotllos i les novietes que té.

-La novel·la funciona com a trencaclosques. M’ha recordat, en algun punt, a Perduda, de Gillian Flynn.

-És una de les preferides, però la semblança és casual. Al principi, només volia explicar la història del Pere: un estiu, un pis de la perifèria de Barcelona, una ex-nòvia a la recàmera i una relació flamígera amb una violinista de música clàssica. No tenia gaire més al cap. A mesura que avançava, em vaig adonar que la història de la Kate no la podia resoldre. Com a escriptor, era incapaç de trobar la sortida, em trobava a Reading, com el Pere, passejant i buscant on era ella. El 2013 vaig abandonar la història, no me’n sortia.

-Què va passar?

-El gener del 2014 es va morir el meu avi, que és un dels personatges reals del llibre —el senyor Josep. En aquell moment, vaig deixar tot el que estava fent i vaig escriure "No te’n vagis", que seria el primer conte de Puja a casa (L’Altra). Em vaig adonar que tenia molts contes en un calaix i que els podia anar relacionant els uns amb els altres. Els vaig reunir i em vaig presentar al premi Documenta.

-Passa molt de temps entre que deixes la primera part i trobes el Joan, el germà del Pere.

-En Joan el trobo començant una altra novel·la diferent, que tenia l’inici en una parella a França, quan a l’hotelet on havien de passar una nit d’amor es troben al mig d’un robatori. Aquell noi, escrit en primera persona, em recordava el Pere. I vaig pensar que eren germans, vaig tornar a la novel·la i vaig començar la part "No ho facis". Aleshores sí, totes les peces em quadraven. Però va ser una tortura, perquè durant tres anys vaig ser totalment incapaç de reflotar el llibre. Tenia moltes peces mortes que calia recosir.

-Una dificultat que augmenta, també, pel fet de ser un llibre llarg, de més de 500 pàgines.

-És totalment involuntari. Que sigui llarg vol dir que has estat treballant molt de temps en un projecte i que ha agafat unes dimensions que no esperaves. Però no podia demostrar un arc narratiu tan llarg i amb personatges molt complexos de manera més reduïda. Li he estat donant voltes durant molt de temps i, fins i tot, hi ha parts que he repensat mentre dormia!

-Ha estat una època d’escriptura molt intensa, imagino.

-Per mi, escriure no és una opció. És una cosa que no puc no fer. És més aviat una addicció que no he sabut curar. I, al mateix temps, també em salva. A les èpoques que no he pogut escriure, sóc clarament molt més fràgil i infeliç. Encara que escrivint pateixi, em sembla que és un patiment que necessito per estar en equilibri.

-No et vull deixar de preguntar pel "moment Doraemon", ja tot un clàssic a la teva obra i, aquí, molt important.

-Per escriure l’última part del llibre vaig haver de passar moltes hores a la Unitat de Cures Intensives del Clínic. Ja hi havia estat –no al Clínic, sinó a la Vall d’Hebron, quan vaig tenir a la meva germana molt malalta, ella amb 21 anys i jo amb 24– i a la novel·la és l'escenari en què apareix en Doraemon, una de les tres úniques coses que comparteixo amb tots els meus llibres, juntament amb Barcelona i Sant Pol de Mar.

-Per què Doraemon?

-Per mi, quan era petit, era com llegir Pere Calders abans de llegir Pere Calders. Era màgia, però també realisme. Amb uns personatges que et diuen coses: el pare, que beu massa, amb la mare i en Nobita, un sabatot que té tants problemes. Són coses que penso ara, però que crec que no havia verbalitzat mai.