Possiblement ens trobem davant del millor inici de pel·lícula de la temporada de cinema d’autor: un jove israelià —soldat, espia, expatriat?— arriba a París, entra dins un apartament de luxe buit, li roben fins i tot els calçotets mentre és al lavabo. Despullat de tot —com si aquest punt de partida signifiqués també el seu renaixement—, corre a la recerca d’una identitat i acaba inconscient a la banyera. Llavors, entra en escena una parella que viu al mateix immoble i que l’acompanyarà en aquest projecte de construcció de ciutadà francès. Dos joves tan enigmàtics com ell, críptics i evasius, i totalment fascinats per la descoberta.
Synonymes
Direcció: Nadav Lapid
Títol estrena: Synonymes
Any: 2019
Durada: 123 minuts
França
Guió: Nadav Lapid i Haim Lapid
Fotografia: Shai Goldman
Repartiment: Tom Mercier, Quentin Dolmaire, Louise Chevillotte.
Gènere: Drama
Les escenes següents segueixen sent igual de desconcertants per a l’espectador que la primera. No sabem on anem, ni on va Yoav —així es diu—, ni de què parlen els personatges —els diàlegs, fins al límit exasperant de l’absurditat—, ni què hi fa a França, ni qui era abans. Però el director Nadav Lapid, que amb la lloadíssima La professora de parvulari (2014) va guanyar-se crèdit i prestigi, aconsegueix que ens sentim estranyament intrigats pel personatge i les seves desventures en un món que no sembla el seu, però que vol adoptar com a propi. Fins al punt que Yoav abandona del tot la seva llengua —l’hebreu— i només parla en francès, sigui quina sigui la conjuntura, una llengua que aprèn a parlar amb l’ajuda d’un diccionari de butxaca Larousse. Faria riure, si no fos que tot plegat sembla una cosa força seriosa.
Yoav com a plasmació de l’immigrant autòmat, com veiem en una "classe de ciutadania", on la professora emet sentències sobre els valors de la república i que els assistents —immigrants que volen integrar-se— han de dir, amb la cantarella pròpia de l’afirmació infantil, si és vertader o fals. La llengua, la identitat, despullar-se de la pàtria —Israel—, el cos com a alliberament i com a mesura de les relacions que s’estableixen —tot a través del contacte físic—, el caos fet moviment, en una construcció al·legòrica. De fet, Synonymes (guardonada amb l’Os d’Or al darrer festival de Berlín) funciona com un autoretrat, una pel·lícula en forma d’exercici catàrquic, basada en la pròpia experiència d’un director que ens porta del naturalisme a la irracionalitat, de la gravetat a la comicitat, sense importar-li gaire com encaixarem tanta radicalitat.
Hi trobem una mirada implacable almilitarisme, a la societat patriarcal, a la violència, al patriotisme i a la masculinitat. Un seguit de gestos hieràtics i impostures, de sentències entre l’aforisme i la multiplicitat de sentits, amb actuacions prou bones com per lligar-nos a la història, especialment en el paper de Tom Mercier, sempre vestit amb un abric de tonalitat ocre, cuirassa de préstec que esdevé segona pell. Com a botí, ens quedaran gravades a la retina diverses escenes: el darrer concert i les arengues, el Sympathique (“Je ne veux pas travailler”) de Pink Martini mentre fa diana al camp de tir, la sessió pornopolítica, l’obertura de fronteres a l’ambaixada. I el final. Un final fent cops a una porta tancada, amb un fos a negre que ens obliga a imaginar com acabarà tot plegat. I no fa riure, no.