Va iniciar-se en política a València, ha passat mitja vida a Brussel·les i vol morir a Xàbia. José Manuel García-Margallo y Marfil (Madrid, 1944) ha condensat les seues memòries en 450 pàgines que repassen l’etapa a la UCD, l’entrada posterior al PDP i el PP, la feina com a eurodiputat i la més recent, de 2011 a 2016, com a ministre d’Afers Exteriors espanyol. Escriu com parla: sense pèls a la boca i amb un toc d’humor britànic. L’entrevista té lloc a la biblioteca del Museu d’Arqueologia d’Alacant.
—De menut estiuejava a Benidorm, va treballar a Castelló, té casa a Xàbia i és casat amb una valenciana. “No m’imagine presentant-me per a un altre lloc”, va dir quan van proposar-li anar en una llista electoral. Se sent sobretot valencià?
—L’any 1944, no era qüestió de nàixer a Benidorm... Era agost, els meus pares estaven allà, però van preferir marxar a Madrid, a casa dels meus avis. Jo em sent molt més del conjunt que no d’alguna part en concret. Em sent fonamentalment espanyol. A cada part d’Espanya hi veig reflectits els meus avantpassats. Ara bé, si he d’escollir-hi un lloc, aquell on vull passar els darrers anys és Xàbia.
—N’és un gran amant.
—Sí, els estius, me’ls passe navegant. Visc al vaixell i visite Sardenya, Còrsega, Sicília, el Marroc... A Brussel·les he trobat a faltar molt la calor i encara més la llum.
—No s’hi ha sentit mai un “foraster”, malgrat que algú, als inicis de la seua carrera política, així ho va pronosticar.
—Quan vaig presentar-me de número 2 de la UCD per València, un periodista va preguntar-me on es trobava la carretera de Malilla. Vaig respondre-li que no en tenia ni idea i va dir-me si no em feia por que em digueren “foraster”. Li vaig contestar que seria un avanç, perquè fins aleshores m’havien dit “fill de puta”...
—Qui li deia això?
—Vaig llegir-ho a un parell o tres de cartells electorals.
—El número 1 d’aquella llista era Fernando Abril Martorell, una persona clau en la transició valenciana. Com recorda aquella època?
—Cal contextualitzar la conquesta de l’autonomia valenciana. En principi, les tres nacionalitats històriques —Catalunya, Euskadi i Galícia— eren les úniques que havien d’accedir a l’autonomia per la via ràpida, però els socialistes van trencar l’acord i van decidir que Andalusia també s’hi embarcara. Més tard, la Lotrava [Llei orgànica de transferències a la Comunitat Valenciana] va corregir, d’alguna manera, aquesta discriminació. En aquells temps, una part de la societat valenciana temia que es produïra una mena de colonització per part de Catalunya. No hem d’oblidar que veníem d’on veníem: Fuster, els Països Catalans... Va interpretar-se que hi havia un afany expansionista que, de fet, sempre ha encarnat Esquerra Republicana de Catalunya amb la seua “unitat cultural, lingüística i política” que inclou les Balears i la Comunitat Valenciana.
—ERC sí, però Jordi Pujol, que era la figura política emergent a Catalunya, no brandava la unitat política.
—És cert que ni [Josep] Tarradellas ni Pujol no hi feien esment, però uns altres moviments catalans, sí. Ja li he comentat el cas d’Esquerra Republicana...
—Que llavors era molt minoritària.
—Efectivament, aquest fenomen existia, tot i que no era majoritari, però va generar la reacció d’un seguit de moviments culturals, periodístics i polítics que s’oposaven a l’annexionisme català. No importa tant que aquest annexionisme fora real o fictici. Allò que de debò importa a la vida no és la realitat, sinó la percepció de la realitat, i una part de la societat percebia aquest intent d’annexió.
—...
—Fixe’s en el cas de Raimon, que se’l van apropiar els catalans. O el d’Ausiàs March, a qui anomenen “poeta català”.
—Un poeta en llengua catalana.
—Aquest matís l’ha fet vostè ara, en aquell moment li deien “poeta català”.
—Li agrada el nom de Comunitat Valenciana? Emilio Attard, inventor de la fórmula i company seu a la UCD, va dir en una entrevista a EL TEMPS, l’any 1991, que havia estat una “imbecil·litat”.
—Davant la dicotomia regne-país, dos termes molt connotats, va optar-se per un de neutre. Jo ja m’hi he acostumat.
—Com a democristià, vostè va observar l’ascens i la caiguda de la UCD i el fracàs que va representar el Partit Demòcrata Popular (PDP). Més tard, va integrar-se a un PP acabat de refundar, que havia soterrat les sigles d’AP.
—Sí, quan Aliança Popular obri les portes als democristians i liberals i, al Parlament Europeu, abandona el banc que compartia amb els conservadors britànics i danesos per tal de formar part del Partit Popular Europeu (PDP), opte per ingressar al PP perquè ja era un partit democristià.
—Quan portava cinc anys com a diputat al Congrés, li comenta a Aznar que vol presentar-se a la llista de les eleccions europees de 1994 per tal de guanyar més diners.
—Sí. Com va dir el filòsof, primum vivere, deinde philosophari. M’havia separat de la meua dona i amb el sou de diputat no podia pagar les pensions i la compra d’una casa nova. Vaig ser-li molt franc: “Tinc l’oferta d’un despatx que em proporciona un sou infinitament millor; si no em deixes ser eurodiputat, abandonaré l’escó en qualsevol moment”. Com és natural, els fills són allò més important.
—Al llibre fa una lloança dels acords entre socialdemòcrates i democristians, “les dues voreres del Rin” que guien la Unió. Una gran coalició que hem observat a Alemanya i més estats europeus, però encara no a l’espanyol.
—Aquest és el meu gran desencís. Som en una nova època, la crisi ha significat un parteaguas a la història, les filosofies política i econòmica han canviat per complet a la darrera dècada. A escala econòmica, hem de pensar en termes verds i digitals, raó per la qual calen canvis profunds. D’altra banda, la irrupció de partits nous ha esmicolat el mapa polític: els indignats van cristal·litzar en Podem, la consulta del 9 de novembre de 2014 va significar l’emergència de Ciutadans i el referèndum de l’1 d’octubre de 2017 va provocar l’ascens de Vox. En aquest sentit, aplicar receptes de l’era bipartidista en un escenari pluripartidista és absurd.
—Pedro Sánchez va suplicar, en va, l’abstenció del PP i de Ciutadans. No volia pactar amb Unides Podem.
—Sánchez només tenia dues opcions: o una coalició a l’europea amb el PP i Ciutadans que impulsara les grans reformes que necessita Espanya, o bé una aliança amb Podem que supedite la presa de decisions a una videoconferència amb Esquerra i a les declaracions que [Carles] Puigdemont faça per la ràdio.
—Ha parlat de Vox. És un perill real l’ascens de l’extrema dreta a Europa?
—Ja ho crec! Al període d’entreguerres, de 1918 a 1939, Europa estava devastada per la crisi i hi havia una por a l’extensió de la revolució comunista que el 1917 ja havia triomfat a Rússia. Rosa Luxemburg a Berlín, [Kurt] Eisner a Baviera, Béla Kun a Hongria... La societat burgesa, entesa en termes marxistes, pensava que la democràcia representativa, que divideix la societat en partits, era massa feble per exercir-hi com a dic de contenció. Per això creen moviments radicals, tan radicals com el comunisme, però de signe contrari: [Józef] Pilsudski a Polònia,[Benito] Mussolini a Itàlia, [Miklós] Horthy a Hongria, Primo de Rivera ací, etcètera. Tots dos extrems es retroalimenten, de manera que creix la polarització i els partits liberals, de centre, acaben desapareixent. Doncs bé, amb Sánchez, el PSOE ha deixat de ser un partit socialista tradicional, ja no busca una base proletària, sinó aquells col·lectius les identitats dels quals han estat ignorades en alguna ocasió, com ara el moviment gai, el feminisme, les religions minoritàries, l’ecologisme extrem i els nacionalismes perifèrics. En oposició a això, Vox refusa la Llei de violència de gènere, nega el canvi climàtic, és antiimmigració, contrari a la construcció de mesquites i exalta la religió majoritària, que és la catòlica. Crea un nacionalisme espanyol antitètic dels perifèrics, tot i que no hi ha res més contrari al patriotisme que el nacionalisme. Patriotisme és amor a la teua pàtria, i nacionalisme, odi als de fora, tractar de separar-te’n.
—A Alemanya, la CDU no pactaria amb un partit així.
—És clar que no, però tampoc no m’imagine l’SPD pactant amb un partit com Podem. Si marquem un perímetre d’allò que és admissible en política, Vox està tan a fora com Podem.
—Sí?
—Podem porta al seu programa l’autodeterminació de tots els territoris d’Espanya, i Vox, la negació de les autonomies. Podem vol liquidar l’economia capitalista, opina que el projecte de la Unió és “l’Europa dels mercaders” i aposta pel socialisme del segle XXI, de tall bolivarià. És contrari als valors consensuats per democristians, socialdemòcrates i liberals! Els Verds són molt més a prop d’aquest consens a Europa que no ells o Die Linke. Entre les coses que ha dit i escrit, Pablo Iglesias ha assegurat que la transició va ser una estafa.
—El Podem que veiem ara s’assembla ben poc al primigeni. Els seus ministres, de fet, han adoptat ràpidament un perfil institucional.
—De moment, sí. Com afirmava Henry Kissinger, “el poder és el millor afrodisíac”, però Podem mai no ha renunciat a esdevenir la força hegemònica de l’esquerra. Així que hi veja l’oportunitat, farà com a la faula de l’escorpí i la granota. A la primera part del riu potser no li picarà, però tard o d’hora brollarà el seu instint.
—Si arribar a La Moncloa mitjançant un pacte amb Podem és tan greu, fer-ho de la mà de Vox seria tan o més greu.
—No crec que succeisca això. Crec que cal fer un gran partit de centre que capte molts votants de Vox. Molts els han votat pensant que són els qui defensen millor la unitat d’Espanya, però, en realitat, no fan sinó dividir-la encara més.
—Ha estat Ciutadans l’oportunitat perduda del centre polític espanyol?
—És que, amb la llei d’Hont, no hi ha espai suficient per a dos partits de centredreta. Soc partidari de posar fi al Cisma d’Occident, com Benet XIII i el Papa Lluna, i crear un sol partit de centredreta. A mi, de Ciutadans, no me’n separa res.
—L’ha sentit més proper que al PP?
—No. El PP és la meua família, i els de Ciutadans, uns cosins germans que s’han separat de la família.
—Albert Rivera no va facilitar la investidura de Sánchez, malgrat que hi sumaven 180 diputats. Va ser una errada?
—Era la millor solució. Molt millor que no l’entrada dels comunistes al Govern, cosa que no passava des dels temps de [Francisco] Largo Caballero i [Juan] Negrín. A l’Europa continental, les úniques aliances d’aquesta mena han estat la de 1980 amb [François] Mitterrand, a partir de la qual Felipe González renuncia al marxisme, i la de Lionel Jospin, que més tard ni tan sols no va passar a la segona volta de les presidencials. Anar-se’n al llit amb els comunistes és molt perillós: tenen una gran consciència estratègica i un aparell doctrinal més fort que el dels socialistes. Tota la socialdemocràcia es troba en hores baixes, és un objecte de museu.
—Parlàvem de Rivera.
—Rivera havia de fer un govern de 180 escons amb el PSOE o acceptar l’Espanya Suma que li va oferir després el PP, però no va ser ni carn ni peix. I ara ens trobem com a l’etapa de la transició: persones de signe ideològic divers estem fem conclaves i signant manifestos per afermar els fonaments de la Constitució. Sánchez ha guanyat les primàries contra l’aparell del partit i s’ha dedicat a dinamitar tots els factors d’equilibri intern. El comitè federal del PSOE recorda el del Consejo Nacional del Movimiento, el Partit Socialista és un partit radical a la italiana, un partit bonapartista disposat a teixir aliances múltiples. A Sánchez tant li fa pactar amb Podem o amb Ciutadans. Si haguera calgut, fins i tot ho hauria fet amb la Santa Seu.
—Al llibre no parla del cas Gürtel, de Luis Bárcenas, del seu SMS a Rajoy...
—Jo estava molt ocupat a Brussel·les quan va passar tot allò.
—Vostè era membre del consell de ministres, i va ser una crisi severa.
—No en parle perquè no hi puc aportar res de nou. Ja vaig dir, al seu dia, que a la crisi del PP confluïen les tres ces: Catalunya, crisi i corrupció. Si la corrupció sempre resulta fastigosa, encara ho és més en temps de crisi, quan exigeixes sacrificis als teus conciutadans.
—No troba que Pablo Casado i la seua portaveu, Cayetana Álvarez de Toledo, escoren massa el PP cap a la dreta?
—El discurs de Casado no és radical i Cayetana és una liberal que estava més a prop de Ciutadans que no del PP. Més enllà del to, no percep un discurs radical.
—És ben diferent al de Vox, doncs.
—Sí. Santiago Abascal es confessa hobbessià. Segons Hobbes, quan l’home és malvat, cal contenir-lo com siga, i això és poc liberal. Per a ell, la història d’Espanya és la conquesta, la reconquesta i la independència; les llums de la Il·lustració i el liberalisme, la nostra essència, no li agraden. Un amic que vota Vox diu: “No vam fer tres guerres carlistes contra el liberalisme per acatar-lo ara”. Vox nega el canvi climàtic, aspira a recuperar competències europees i defensa uns impostos raquítics.
—Què li sembla que el PP siga gairebé residual a Catalunya i el País Basc?
—És catastròfic. A Catalunya, com bé sap, tinc una postura diferent de la del meu partit des de 2006. Vaig debatre amb Oriol Junqueras en contra de l’opinió d’alguna gent del PP. I com que no els va agradar gens, després també ho he fet amb Joana Ortega, [Artur] Mas, [Joan] Tardà, [Toni] Comín...
—L’any 1979, els partits catalans i bascos sumaven 27 escons al Congrés, i ara en tenen 44. Què està fent malament Espanya?
—Caldria haver impulsat, ja fa anys, una reforma constitucional. Però tothom ha de tenir clar que la via de la independència unilateral no és viable, cap dels 193 països de l’ONU no la reconeixeria. Espanya és un país magnífic i pot ser-ho encara més si tots hi col·laborem. Qui sentimentalment no s’hi senta lligat almenys ha d’admetre que formar part de la UE és un bon negoci i que estar-ne a fora és un negoci pèssim
— Podria ser-ne l’eixida el reconeixement de la plurinacionalitat d’Espanya i optar per un model federal?
—La Constitució parla de “nacionalitats”. Els més crèduls, entre els quals els sanchistes, diuen que “nació” no significa res més que això. Llavors, per què cal substituir “nacionalitats”? Si ser nació és sinònim de dret a decidir, no hi estaré d’acord. Federal? A les Corts de 1931 i de 1977 ja se’n va parlar: si és un federalisme cooperatiu, com l’alemany o el noramericà, en què no és possible la secessió unilateral, no hi tinc cap inconvenient.
—Motiva l’auge de l’independentisme el recurs del PP al Tribunal Constitucional contra l’Estatut català?
—Sempre vaig advertir que el recurs havia de ser molt curós. Teníem l’experiència d’octubre de 1934, la reacció a la sentència del Tribunal de Garanties Constitucionals per la Llei de contractes de conreu. Fou Soraya qui va decidir de recórrer 143 articles, alguns dels quals reflectien drets i llibertats que havíem consagrat als estatuts valencià i andalús. I en 2014 vaig recomanar que es destruïren les urnes i la cartelleria de la consulta del 9N que estava fent-se en una papereria, perquè allò judicialitzaria el conflicte i enverinaria el procés per sempre més. Amb l’aplicació de l’article 155 durant 24 hores i el tancament d’un acord amb Mas i [Josep Antoni] Duran Lleida que contemplara la millora del finançament autonòmic, evitant l’“Espanya ens roba”; una inversió en infraestructures equivalent al PIB català durant set anys; una llei de llengües que permetera que el català fora optatiu a les altres Espanyes; la modernització del Senat, la corresponsabilitat fiscal... Tot plegat hauria evitat que arribàrem ací. Vam arrencar amb el 20% dels separatistes i ja n’hi ha el 50%.
—Ha visitat Junqueras a la presó?
—No, perquè s’interpretaria malament.
—Li agradaria, si no?
—Humanament és un home excepcional. M’encantava conversar amb els eurodiputats catalans sobre la història, però quan començaven a parlar d’independència eren com els gremlins, es trasformaven i començaven a dir bestieses.
—Al llibre no parla d’Eduardo Zaplana ni de Francisco Camps i dedica tres referències col·laterals a Rita Barberà, a qui l’unia una amistat important. Per què?
—Vaig escriure un llibre de 1.000 pàgines i l’editor, després, va demanar-me que retallara fins a les 450 i que em centrara en allò que jo havia viscut més de prop. I de política valenciana, no n’he feta. Jo no sabia què passava ací.
—Tindrà alguna opinió sobre els 20 anys de govern del PPCV, si més no...
—Com acostuma a passar, hi va haver llums i ombres. Zaplana i Rita van transformar la Comunitat Valenciana. Com va dir l’altre dia Esteban González Pons, es tractava d’un somni que va acabar ensorrant-se. Siga com siga, estem millor que no ho estàvem en 1995, quan no teníem l’autovia amb Madrid, l’AVE... Hi ha hagut corrupció? És clar que sí, com a Catalunya o a Andalusia. El cas dels ERO supera tots els altres casos de corrupció. No vull justificar-ho, constate un fet. Com deia Lenin, “només els ximples discuteixen els fets”.
—Li agrada Ximo Puig?
—M’agrada infinitament més que no Compromís, és molt més moderat. Té un tarannà molt bo, hi tinc bona relació.
—El Govern del Botànic no ha estat tan dantesc com el PPCV pronosticava.
—Jo mai no vaig pensar que seria tan escandalós. Els partits com Compromís i Podem no es mostren tan radicals a la primera etapa de govern, sinó més endavant.
—Hauria sigut María José Català més bona líder que no Isabel Bonig?
—El nostre partit té un problema a la banqueta: hi ha més papables que papes.
—Hauria sigut millor Català, doncs?
—No li demanaré matrimoni a cap d’elles. Quan arribem a aquell riu, creuarem aquell pont.
—Li ha semblat raonable la posició del PPCV sobre la unitat del català?
—Discutir de filologia és absurd. Divideix, no beneficia ningú. Sempre que m’ho han demanat, he respost igual: “El valencià és la llengua que, segons l’Estatut, parlen els valencians”. No soc filòleg. Ja ho deia Azaña: “Si a Espanya tothom parlara només d’allò que sap, es faria un gran silenci”.
—Tot i no ser filòleg, sabrà que el cognom Margallo és d’origen català...
—Sí! Tinc una àvia catalana i una passió real per Catalunya. Si no, no em preocuparia tant com em preocupa.