Regionalisme illenc

Les dues cares del PI

Proposta per les Illes (PI), el partit centrista 
i autonomista balear, ha entrat en una profunda crisi per la dimissió del seu president, Jaume Font.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Jaume Font, president del PI / Autor: Isaac Buj

El centre polític autòcton a les Balears no té sort. O els seus dirigents no saben convertir-lo en una opció prou atractiva per als votants. En qualsevol cas, el fracàs d’aquest tipus d’ofertes electorals ha estat la norma d’ençà el primer intent frustrat de fer quallar la Unió Autonomista de 1977. Ara, més de quatre dècades després, el PI (Proposta per les Illes) s’enfronta a una greu crisi que podria posar en risc el seu futur. 

Fundat el 2012 a partir de la fusió entre la Lliga Regionalista —creada el 2011 i liderada per l’ex del PP Jaume Font— i Convergència per les Illes —partit nascut el 2011 de la mà, entre d’altres, de Josep Melià, expresident d’Unió Mallorquina, després de la fàctica desaparició d’aquesta formació per mor dels escàndols de corrupció—, el PI va obtenir un bon resultat a les eleccions autonòmiques de 2015, amb tres escons i un 8% de vots al conjunt de l’arxipèlag, que feia pensar els seus dirigents que els comicis següents, els de 2019, serien els que bon de veres catapultarien el PI cap a l’èxit. 

Estaven convençuts que el partit seria decisiu a l’hora de formar Govern després de les eleccions de maig de l’any passat. No va ser així, emperò. En les setmanes següents al desencís electoral es multiplicaren els dubtes interns. Jaume Font, el president, volia que el partit entrés en un procés de canvis dels quals sorgís un reforçament ideològic i polític. Josep Melià, secretari general, no era partidari de forçar mudes, i s’estimava més deixar passar el temps i esperar que el futur congrés ordinari s’encarregués de les decisions estratègiques. 

Les diferències entre tots dos, que ja s’havien notat abans de les eleccions, s’intensificaren fort ferm. Però intentaren mantenir-les controlades i sense que sortissin del partit. Tanmateix, a la tardor, transcendiren i, en el sopar de militants de les festes d’hivern, Font llançà un missatge contundent de necessitat de fer canvis orgànics, cosa que disgustà el sector de Melià. A partir d’aleshores les topades anaren in crescendo. Fins que fa dues setmanes, per mor d’una discussió respecte de dos nomenaments orgànics, tornaren a xocar i Font decidí tirar la tovallola. Anuncià que dimitiria com a president del partit i com a diputat del Parlament. La militància quedà en estat de xoc. 

Una vegada més, el centrisme autonomista balear ha entrat en profunda crisi. El 1977, la ja citada Unió Autonomista, liderada per Josep Melià i Pericàs (1939-2000), pare de l’actual secretari general del PI, fracassà a les eleccions d’aquell any, entrà en crisi interna i s’esvaí. El Centre Democràtic i Social (CDS) que Melià i Pericàs liderà amb posterioritat, formació a la qual volia convertir en un partit fortament autònom respecte de la marca general liderada per Adolfo Suárez, també acabà en el no-res. Unió Balear, creada el 1989 per l’exsenador socialista Gregori Mir (1939-2016), fracassà a les eleccions generals d’aquell any i es va desfer. Unió Mallorquina tingué una gran arrancada el 1983 —amb un grup parlamentari de 8 escons, sobre els 54 que formaven aleshores el Parlament—, però, a partir de llavors, perdé força fins quedar com un grup de 2-3 diputats que aprofità el poder que assolí a través de pactes no per créixer sinó per entregar-se a la corrupció —els seus principals líder, Maria Antònia Munar i Miquel Nadal, encara són a la presó— de resultes de la qual el partit s’esvaí el 2011. 

És com si una mena de maledicció perseguís l’àmbit ideològic i polític centrista i autonomista illenc. La demoscòpia assegura que hi ha un nínxol de vot suficientment important com perquè un partit d’aquestes característiques pugui existir i tenir capacitat de desequilibrar la dreta i l’esquerra. Així ho asseguren les enquestes que ha fet els últims anys l’Instituto Balear de Estudios Sociales, dirigit per Gonzalo Adán, publicades al diari Última Hora. Però, malgrat això, el centrisme autonomista sempre acaba per entrar en crisi. Set partits no han quallat. El PI és el vuitè. I ara s’ha precipitat a una situació de seriós risc.

Josep Melià, secretari general del PI / Autor: Isaac Buj

 

El futur del PI

En aquests moments, els militants estan desolats i desorientats. Ningú sap ni tan sols quan es podrà celebrar un congrés extraordinari per sortir del mal tràngol en què s’ha precipitat la formació d’ençà el resultat electoral de maig i, sobretot, després de la dimissió de Font.

“De moment estam a l’espera que (Font) faci efectiva la dimissió de president i de diputat, perquè mentre no sigui efectiva no es pot convocar el congrés”, explica una font de la direcció consultada. 

L’encara president ha anunciat que plega, però no ha precisat quan farà efectiva la doble renúncia —orgànica i institucional—, tot i que deia la setmana passada que “em queda poc” al Parlament. El dilluns 17 de febrer, enviava una carta als afiliats en la qual explicava que davant de la “no-reacció” a la seva petició de canvis i com que no volia “forçar” cap muda en “contra de ningú”, s’estimava més dimitir. En les dues setmanes que han transcorregut des que anuncià la renúncia, totes les estructures del partit s’han vist sacsejades. Les joventuts del PI han reclamat un congrés extraordinari “el més aviat possible”; també l’han demanat algunes agrupacions —Sant Llorenç, Sa Pobla...—, grups de militants s’han reunit per reclamar a través de documents una reacció immediata de la direcció, batlles i regidors han demanat calma, sovintegen filtracions interessades des de l’interior del partit en contra de Jaume Font o de Josep Melià... La guerra ha esclatat. 

La setmana passada, Font es reafirmava davant aquest setmanari en el que ja ha explicat, que “sense canvis (en el partit) no ho paga” seguir. Per la seva part, Melià deia que “sé que em fan passar pel dolent”, cosa que negava ser i afegia que “no hi ha divergències ideològiques” en el si del partit —també així ho digué Font en la roda de premsa en què explicà per què dimitirà—, sinó que es tracta de qüestions d’estratègia de futur. Un tercer dirigent consultat, que no té cap càrrec institucional, lamentava la situació i advocava per “reafirmar el centrisme regionalista, perquè si ens deixem dur pel nacionalisme no tindrem futur”, deia, en una explicació que fa pensar que sí que hi ha divergències ideològiques en el si del PI. 

La situació és força complicada. I no se sap amb exactitud quan es podrà aclarir. Perquè els terminis no correran fins que Font faci efectiva la dimissió de president del partit. Aleshores s’obrirà un període de sis mesos per convocar el congrés extraordinari, tal com marquen els estatuts. L’haurà de convocar la comissió executiva balear. La incògnita és quan serà. Perquè ni en això hi ha acord entre els dos sectors. El de Font aposta per convocar-lo aviat, sota el xoc emocional. El de Melià, per esperar que la cosa es calmi. De moment, segueix la incertesa.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.