Andrea Adler va vèncer la seva por amb un trosset de paper assecant. “Només hi havia una gota minúscula de la substància activa”, diu la dona. “No pas més de 150 micrograms”. Amb allò n’hi va haver prou, diu, per canviar-li la vida.
Ja ha passat gairebé un any des que Adler es va posar aquell paperet damunt la llengua. En aquell moment estava descoratjada. La por de morir la perseguia i rarament la deixava en pau. Els metges li havien diagnosticat càncer de mama i s’havia obert un abisme davant seu: què passaria amb els seus tres fills? El petit no tenia ni un any. “Si em moro ara, ni tan sols se’n recordarà de mi”, pensava Adler. Tenia 32 anys i la vida li semblava injusta.
Els metges li van amputar tots dos pits. A continuació van venir setze sessions de quimioteràpia i 33 de radioteràpia. El càncer va desaparèixer, però la por es va quedar. En qualsevol moment podien aparèixer metàstasis: els metges en diuen “supervisió de la curació”. El seu tipus de tumor, diu Adler, és especialment agressiu: “En aquests casos el pronòstic no és gaire bo”.
D’alguna manera, però, va haver de tirar endavant, sobretot pels seus fills, i va continuar la carrera de psicologia a la Universitat Tècnica de Braunschweig i depenia de les beques d’estudi Bafög. Però li costava concentrar-se: “És estrany; saps que potser et moriràs aviat, però els dius als nens: la mama ha d’estudiar estadística”.
Adler va assistir a grups d’autoajuda, va consultar psicoterapeutes, va buscar consell en esglésies i en centres budistes. Ara, pensava, m’aniria bé poder creure en un déu. “Però soc una persona racional”, deia. “La religió no m’ajudava”. Aleshores va llegir alguna cosa sobre la teràpia amb LSD del psiquiatre suís Peter Gasser.
Gasser havia tractat pacients terminals amb la substància al·lucinògena LSD, i molts havien superat la por de morir. Adler va continuar informant-se i va descobrir que altres psiquiatres ja havien constatat èxits de curació semblants als anys seixanta.
Els experiments van fascinar Adler, però tot plegat li semblava inquietant: no era perillós l’LSD? No estava estrictament prohibit consumir-ne? El seu marit li ho va desaconsellar, també la’n van alertar amics seus dient-li que el risc era massa alt. No era recomanable fer un experiment pel seu compte.
Per Facebook va conèixer gent que parlava sobre les seves experiències amb drogues psicodèliques. Afirmaven que aquelles substàncies els havien aportat coneixements valuosos, a alguns els havien fet sortir de crisis vitals profundes. “Una persona deia fins i tot que sense l’LSD ja no seria viva”, explica Adler. Per a l’estudiant de psicologia, la droga va perdre l’estigma de la mala fama i de la prohibició.
Adler s’hauria estimat més participar en l’estudi terapèutic de Gasser, però la inscripció era complicada i el viatge a Suïssa era car; i tampoc no sabia què havia de fer amb els fills. Al final va decidir automedicar-se. Va adquirir un derivat de l’LSD, tal com es pot trobar a Internet. Així és com se’n diu de les variants modificades químicament de l’LSD, que, si bé tenen uns efectes semblants, no estan inclosos en la Llei d’estupefaents. El preparat va arribar per correu, en forma de gotetes damunt una mena de paper assecant.
Adler se’l va prendre a casa d’una amiga. Es va estar hores i hores gairebé immòbil al sofà. “Per a la meva amiga devia ser tremendament avorrit”, diu la dona. A estones xiuxiuejava música, però això no va tenir importància. “No vaig tenir ben bé al·lucinacions”, diu Adler. “Va ser molt diferent de com m’ho havia imaginat”.
Adler, allà asseguda, va reflexionar. I de cop i volta la mort, que tant havia temut fins poca estona abans, va deixar de fer-li por. “Va ser com si s’hagués encès un interruptor dins meu”, diu Alder. Tot d’una li semblava evident que hi havia alguna cosa que romania després de la mort. Com havia pogut dubtar-ne mai?
Va ser com si es fusionés amb l’univers, va tenir un sentiment de profunda consolació. No s’havia trobat amb Déu, diu Adler, però amb la vivència de l’LSD ja no era atea. Des d’aleshores se sent lligada al món de l’espiritualitat. Ara diu frases que abans no li haurien sortit mai de la boca: “Tots som Déu”, o bé: “Formem part d’una consciència col·lectiva”.
L’experiència d’aquella mare malalta de càncer de la Baixa Saxònia és típica de les persones que han pres substàncies psicodèliques. Parlen d’un esborrament dels límits, de sensacions d’unitat universal, de la dissolució del jo.
Durant molt temps, afirmacions com aquestes es van considerar bajanades hippies. L’LSD distorsionava la percepció de la realitat, sostenien unànimement la policia de narcotràfic i els metges. La substància era perillosa perquè podia provocar trastorns psíquics sostinguts; i en qualsevol cas no valia la pena dedicar-hi esforços científics seriosos.
Aquesta visió negativa ara es va esvaint. Va creixent l’interès dels metges per l’LSD i per la psilocibina, una substància activa obtinguda a partir de bolets al·lucinògens. Cada cop més, els investigadors volen incorporar al regne de la ciència el món de les experiències sota la influència de les drogues. Perquè, no podria ser que es tractés d’una part important de l’espectre de les experiències humanes? Que els estats induïts per aquesta mena de drogues estiguessin relacionats amb els somnis, la meditació o les vivències espirituals? I que les descobertes en aquest àmbit fins i tot es poguessin utilitzar terapèuticament?
Amb prudència científics a Suïssa, Anglaterra, els EUA i des de fa poc també a Alemanya aborden aquest tema, que ha sigut un tabú durant molt temps. El resultat és una situació totalment paradoxal: a Zuric hi ha psiquiatres que tracten persones alcohòliques amb una substància que encara avui és considerada per molta gent una substància addictiva; a Baltimore científics racionals estudien experiències amb drogues irracionals i místiques, i a Mannheim un psicofarmacòleg té l’esperança de poder revolucionar el seu àmbit amb l’ajuda de les substàncies psicodèliques, mal vistes temps enrere.
Amb la seva nova curiositat per la psicodèlia, els investigadors s’uneixen a tradicions que van ser interrompudes abruptament amb la prohibició de l’LSD a mitjan anys seixanta. Durant uns quants anys, les substàncies al·lucinògenes havien tingut una gran popularitat entre els investigadors. Es van dedicar més de mil treballs científics als seus efectes misteriosos: els etnobotànics en van estudiar l’ús en els pobles primitius; els investigadors del cervell i els psicòlegs pretenien descobrir els secrets de la consciència, i els psiquiatres creien que podrien indagar l’essència de les malalties psíquiques. Les substàncies psicodèliques són per a la psiquiatria el que és el telescopi per als astrònoms, va dir entusiasmat el psicoterapeuta txec Stanislav Grof.
Al mateix temps, l’LSD es feia un lloc com la droga de moda de l’escena hippy. El tripi es va convertir en el símbol de la fugida de les convencions socials. Sobretot el psicòleg Timothy Leary, professor a la Universitat Harvard, va veure en les substàncies psicodèliques un instrument en la lluita política contra l’establishment. Distribuïa LSD entre els seus alumnes. “Turn on, tune in, drop out” (‘Col·loca’t, sintonitza, abandona’), aquest era el seu lema. La droga havia d’unir les persones perquè abandonessin la societat de consum.
Leary se sentia com un profeta, i l’LSD era el seu missatge de salvació. Estava convençut que aquella droga podia canviar el món: sempre que la seva difusió fos tan extensa com fos possible. Quatre milions de consumidors actius, segons els seus càlculs, eren la xifra crítica que s’havia d’assolir per “fer esclatar l’esperit de la societat nord-americana”.
Amb aquell projecte, però, Leary es va passar de la ratlla. La seva pretensió de “reprogramar el cervell” estava pensada com un atac al sistema dominant; i així ho van entendre els dominadors. El president nord-americà Richard Nixon va qualificar Leary com “l’home més perillós dels EUA” i va declarar la “guerra contra les drogues”. Es va prohibir l’LSD i Leary va ser empresonat.
Al llarg de quaranta anys, no es va parlar de l’LSD ni de la seva parentela psicodèlica. Les drogues van passar a la clandestinitat i la ciència es va dedicar a altres qüestions.
Però, l’any 2006, un grup de recerca de la Universitat Johns Hopkins, a Baltimore, va publicar un estudi amb uns resultats pertorbadors: els investigadors havien subministrat psilocibina a trenta subjectes i els havien enquestat sobre les seves experiències. Més de la meitat van indicar que el viatge al·lucinatori havia estat una de les experiències més significatives de la seva vida. I encara més sorprenent: inclús catorze mesos després, la intensitat del record amb prou feines havia minvat.
Als participants en l’estudi se’ls havia dit expressament que comparessin l’experiència de la droga amb esdeveniments singulars com el naixement del seu primer fill o la mort dels pares. I havien confirmat que l’èxtasi de sensacions sota la influència de les drogues els havia deixat una petja d’una profunditat semblant a aquells successos.
Com pot ser una cosa així? Un sector que mou milers de milions s’esforça per oferir vivències commovedores amb viatges d’aventura i parcs d’atraccions, amb espectacles de focs artificials i festivals culturals, i uns quants mil·ligrams d’un extracte d’un bolet superen tot això?
I hi ha encara un altre motiu pel qual els psiquiatres, per bé que amb cautela, posen l’atenció novament en les substàncies psicodèliques: podrien ser un remei efectiu per tractar malalts psíquics.
El cas és que la psicofarmacologia està en crisi. Els estrategs de la indústria s’han quedat sense creativitat. A part de l’antidepressiu esketamina, des de fa més de trenta anys no ha sortit al mercat cap autèntic descobriment psiquiàtric. Desil·lusionades per fracassos milionaris que mai no han arribat a ser aptes per al mercat, moltes grans empreses farmacèutiques han abandonat el sector psiquiàtric.
Si bé l’LSD i la psilocibina estan considerats negativament com a drogues perilloses, hi ha una cosa indiscutible: tenen un efecte fulminant sobre el cervell i, segons els resultats d’anàlisis dels anys seixanta, hi ha molts indicis que apunten que aquests efectes podrien ser curatius en les circumstàncies idònies.
L’LSD es va utilitzar, per exemple, per mitigar el dolor de pacients de càncer o també de persones moribundes. L’escriptor Aldous Huxley, apassionat de la droga, va prendre un tripi al seu llit de mort. Així pretenia viure la mort com un procés espiritual.
Els últims anys, psiquiatres a Baltimore i Nova York han tornat a tractar malalts terminals amb substàncies psicodèliques. Parlen sense reserves de “misticisme aplicat”: fer equilibris al caire de l’abisme de l’irracional.
Efectivament, és difícil mantenir l’objectivitat en vista dels relats exaltats dels subjectes dels estudis. En aquestes persones sembla que la psilocibina —que actualment es fa servir normalment en lloc de l’LSD per la menor duració dels seus efectes— fa força més a banda de mitigar la seva por de morir. Molts dels pacients més aviat queden entusiasmats per la sensació d’alegria i de felicitat que han sentit durant el viatge al·lucinatori.
Un dels pacients va indicar que de cop i volta havia entès que l’amor és la força més potent del planeta. Un altre va explicar que el viatge l’havia portat al regne de la mort. Allà no hi havia sentit ni tristesa ni alegria, havia tingut un sentiment de profundíssima vinculació. La por que tenia de morir s’havia esvaït.
No tan sols en estats de temor, sinó també en altres afeccions psiquiàtriques es plantegen ara els metges l’ús de substàncies psicodèliques: en el cas de depressions i neurosis obsessives, de trastorns alimentaris i addiccions. L’equip de la Universitat Johns Hopkins, per exemple, va tractar fumadors amb psilocibina. Dos anys després, només un terç dels subjectes havia tornat a recórrer a les cigarretes: una quota de recaiguda extremadament baixa.
Els investigadors londinencs del Centre for Psychedelic Research, fundat recentment, informen de casos d’èxit en la lluita contra la malenconia. Fins ara és només un estudi pilot que s’està duent a terme amb persones amb depressió, però els resultats semblen esperançadors.
Se’ls estan afegint també col·legues d’Alemanya. A l’Institut Central per a la Salut Mental de Mannheim i a l’hospital berlinès de la Charité, els psiquiatres volen reclutar un total de 144 pacients amb depressió que no responen als tractaments per administrar-los psilocibina en una o dues sessions. Els psicoterapeutes prepararan abans els subjectes per al viatge al·lucinatori i posteriorment processaran amb ells la vivència.
El director de l’estudi, Gerhard Gründer, espera rebre aquest estiu mateix l’autorització per a l’experiment. “Les substàncies psicodèliques van entrant a poc a poc en l’imaginari del gran públic”, diu l’investigador. “Ara ja són un tema als grans congressos del nostre àmbit”. Tot i així, Gründer té la sensació que es mou en un camp de mines: “Tant se val on parli sobre el tema, sempre apareixen veus molt emotives i crítiques”.
La por que durant el tractament amb aquestes drogues —que encara estan sotmeses a la llei d’estupefaents a Alemanya— alguna cosa vagi malament, és gran. Els riscos, però, semblen menors del que es va suposar durant molt de temps. El 2010, un extens estudi del psicofarmacòleg britànic David Nut va arribar a la conclusió que l’LSD i la psilocibina eren molt menys perillosos que l’heroïna, el cànnabis, l’alcohol, el tabac i altres drogues esteses. Les substàncies psicodèliques no creen addicció. “A diferència de les drogues addictives, aquestes substàncies no afecten el sistema de recompensa del cervell”, explica Gründer.
Més justificada és la preocupació que un viatge psicodèlic pogués provocar atacs de pànic i psicosis duradores. Per això, en tots els estudis el tractament amb psilocibina és supervisat contínuament pels psicoterapeutes. Els que per ara hi tenen més experiència són els investigadors de Zuric al voltant de Franz X. Vollenweider i Katrin Preller. “En cas que durant els efectes de la psilocibina els subjectes tinguin fortes pors, sempre tenim a punt un preparat per poder-ne reduir els efectes”, diu Preller. “Però, si bé hem tractat centenars de subjectes, això no fa falta gairebé mai”. En cap cas, diu la investigadora, han observat una psicosi continuada.
Tanmateix, els crítics temen que amb l’aplicació més extensa de les substàncies psicodèliques es produeixin inevitablement efectes secundaris. A més, els fa desconfiar que aquestes substàncies siguin elogiades com a drogues miraculoses que sembla que facin efecte contra tota mena d’afeccions psíquiques. No és una gran estafa que la mateixa substància pugui curar depressions, fòbies i addicions?
Els defensors d’aquestes substàncies contesten que de cap manera. “Al contrari”, diu el psiquiatre de Mannheim Gerhard Gründer. “Això fins i tot ens podria ajudar a abordar problemes bàsics del nostre àmbit”. Perquè molts quadres psiquiàtrics se solapen: els pacients amb estats de por sovint també tenen símptomes depressius, i els addictes poden patir atacs de pànic. “Les línies divisòries entre trastorns diversos sovint són arbitràries”, diu Gründer.
Els efectes concrets de l’LSD o la psilocibina encara són desconeguts. Si bé els investigadors ara saben que les substàncies psicodèliques s’uneixen a un receptor determinat que normalment és activitat pel neurotransmissor serotonina, això només circumscriu l’àmbit d’afectació molecular d’aquestes drogues. No explica, però, com provoquen els efectes al·lucinògens i d’alteració de la consciència.
De teories sobre això, n’hi ha moltes; entre els experts circulen tota mena d’idees no convencionals. Alguns investigadors suposen que les substàncies psicodèliques estimulen la comunicació de les cèl·lules nervioses al cervell o el creixement de nous punts de contacte entre elles.
D’altres creuen que aquestes substàncies contraresten l’entumiment dels pensaments. Els trastorns d’ansietat, l’addicció i les depressions es caracteritzen pel fet que els pensaments dels afectats orbiten sobre la mateixa qüestió. L’LSD o la psilocibina, però, col·loquen la persona en un estat pròxim al somni, cosa que li permet deslliurar-se d’aquelles òrbites i mirar-se a si mateix des d’una nova perspectiva.
La psicòloga evolutiva californiana Alison Gopnik rebla un pas més aquesta idea: l’estat de consciència sota la influència de substàncies psicodèliques s’assembla al d’un nen petit. Gopnik creu que les drogues psicodèliques poden retornar la persona a la ingenuïtat de la infantesa. Les impressions entren a la consciència molt menys filtrades, de sobte tot sembla nou i fascinant, fins i tot els esdeveniments més quotidians ofereixen sorpreses. La instància controladora del jo queda, en gran part, desactivada.
“Dit d’una altra manera”, resumeix Gopnik, “els nadons i els nens petits, en certa manera, estan col·locats permanentment”.
Traducció d’Arnau Figueras