Uns quants minuts abans de l’hora acordada, Sanna Marin arriba a la galeria de la seva residència oficial, Kesäranta, on té lloc l’entrevista. Des de la finestra es veu una badia del mar Bàltic, on al febrer haurien de flotar plaques de glaç. Però els hiverns finesos han canviat molt, aquí el canvi climàtic es percep amb més claredat que en molts altres països. La lluita contra l’escalfament global és un dels grans projectes de la primera ministra socialdemòcrata.
Quan Marin va arribar al càrrec al desembre, el seu Govern va causar sensació a escala internacional: aquesta dona de 34 anys lidera un executiu en què dotze dels dinou càrrecs ministerials són ocupats per dones, que dirigeixen —entre altres— les importants carteres de Finances, Interior i Justícia. Moltes de les seves ministres tenen poc més de 30 anys. La CNN va entrevistar Marin no fa gaire, i al Fòrum Econòmic Mundial de Davos va ser una estrella.
—Senyora Marin, què se sent quan s’és al centre de l’atenció mundial?
—No m’he preocupat gaire de l’enrenou mediàtic. Em centro en la meva feina i en els reptes que ens esperen. En l’escenari internacional, però, aquest gran interès m’ajuda a captar l’atenció sobre Finlàndia i les nostres idees polítiques.
—Què en pensen els finesos, del seu Govern, dominat per dones?
—Aquí no se n’ha fet un gra massa, estem acostumats que les dones tinguin poder. Finlàndia va tenir durant dotze anys una dona com a presidenta; entre els meus predecessors al capdavant del Govern hi ha hagut dues dones, i una exministra de Finances va representar Finlàndia a la Comissió Europea. Que ara tinguem cinc dones en alts càrrecs també es deu una mica a la casualitat, perquè fa uns mesos els Verds i el Partit del Centre estaven liderats per homes.
—Al jardí de la seva residència oficial hi ha una sauna on vostè ha suat amb un grup de cinc dones. És més fàcil arribar a resultats concrets en una coalició quan es negocia entre dones?
—A la sauna vam parlar de la nostra vida familiar i ens vam conèixer més bé. Això ens ajuda a treballar quan s’han de negociar acords. Però les decisions polítiques no es prenen a la sauna. Si hi hagués cinc homes al capdavant del Govern, evidentment també anirien junts a la sauna: així és com es fa a Finlàndia.
—La idea general del poder encara és masculina. Qui té en ment quan pensa en algú que té un càrrec amb poder?
—Se m’acut, per exemple, Angela Merkel. Però, amb tota seguretat, no automàticament un home. Espero que aviat a tot arreu hi hagi més igualtat en posicions de poder. Al capdavall soc feminista.
—Té models a seguir?
—No, no venero cap persona concreta. Jo faig política perquè estic interessada en qüestions concretes i perquè m’agradaria canviar coses. Hem d’aturar el canvi climàtic, hem d’aconseguir més justícia social i hem de fer valer els drets humans, això és el que em fa tirar endavant.
—Vostè ha topat mai amb el famós sostre de vidre?
—Sí, i això malgrat que la igualtat de sexes és un dels valors fonamentals del meu partit. De jove vaig viure moltes situacions en què no se’m va tenir en compte o en què es va donar més valor a opinions de persones més grans de sexe masculí que a les meves.
—Això va ser quan feia política municipal en una zona de províncies...
—... i també aquí a Hèlsinki. Hi ha moltes estructures socials que determinen la nostra imatge dels rols d’home i de dona sense que la gent en sigui conscient.
—Com s’ha sentit en percebre el menyspreu envers una dona jove?
—Òbviament és una sensació frustrant. En general, però, al final he aconseguit el que volia, però m’ha costat un esforç més gran.
—El seu Govern és una coalició de partits molts diversos, des de l’esquerra fins al centre conservador. Com funciona?
—L’argamassa que ens uneix és el programa que hem negociat junts. Tot i això, no sempre és fàcil conciliar les diverses posicions. Aquesta és la meva tasca. M’agrada molt trobar solucions.
—El desavantatge d’una coalició tan gran sembla que és que els populistes de dreta cada cop tenen més acceptació. Des de les eleccions, els Autèntics Finesos han augmentat clarament a les enquestes i amb gairebé un 22% són amb diferència el partit més fort, bastant per davant dels socialdemòcrates.
—Les coalicions de tres, quatre i més partits no són infreqüents a Finlàndia. Aquí a la gent li interessa molt l’estabilitat i el consens. Governar en coalicions àmplies també té l’avantatge que la política no canvia dràsticament després d’un canvi de govern. El centre sempre es manté fort.
—Però, per què són tan populars els Autèntics Finesos, doncs?
—Geogràficament, Finlàndia és un país gran amb poca gent. Les regions rurals van perdent una gran quantitat d’habitants, sobretot gent jove que es desplaça a les ciutats. Aquesta evolució entristeix i indigna molta gent. Amb aquest canvi, sorgeixen problemes al sistema de salut i en altres prestacions socials, i també a les escoles. I cal afegir-hi que en aquestes zones les cases perden valor. Els residents han dipositat molt esforç i diners en les seves llars, són el seu capital. Allà on la gent se sent despenjada, els populistes de dreta s’obren pas amb missatges simples però falsos.
—Això la preocupa?
—Els Autèntics Finesos ja van formar part del Govern, i aleshores la seva popularitat va baixar notablement, fins i tot el partit va patir una escissió. Si tornessin a entrar-hi, amb tota seguretat deixarien de tenir la força que tenen ara a l’oposició. No poden complir les seves promeses perquè les seves idees no tenen una base raonable.
—Per a vostè seria factible fer coalició amb els populistes de dreta?
—Seria molt i molt difícil, perquè els nostres valors són molt diferents.
—No exclou del tot col·laborar-hi?
—A Finlàndia la gent espera que els polítics trobin solucions concretes per a les qüestions i els problemes pendents; això és més important que les qüestions ideològiques.
—Què va marcar les seves conviccions ideològiques?
—Provinc d’un entorn obrer i vaig créixer en una família homoparental.
—La seva mare va viure amb una dona després de separar-se del seu pare.
—La protecció de les minories socials, la justícia i l’estat de benestar social nòrdic són fonamentals per a mi. Ara toca modernitzar els nostres sistemes de protecció social.
—El model nòrdic (prestacions socials àmplies i el major grau de justícia possible), està en perill?
—El nostre objectiu més important és reformar l’estat del benestar de tal manera que continuï funcionant en el futur, i fer-lo compatible amb la protecció del clima. Això no serà fàcil en una societat que s’envelleix, però ho hem d’aconseguir.
—Vostè té l’objectiu ambiciós que Finlàndia sigui climàticament neutre el 2035. Quins són els reptes més grans que això comporta?
—És ambiciós però factible. Un dels principals problemes són les calefaccions. Hem de calefactar, al cap i a la fi això és Finlàndia. Però les emissions que això produeix són massa altes. I en el cas del transport i de la indústria encara hem de fer moltes coses.
—Què implica això, concretament?
—Necessitem noves tecnologies i solucions diverses per a les diferents zones del país. Fixi’s en la calefacció: ha de canviar de dalt a baix. Si continuem cremant torba o petroli, serà difícil reduir les emissions. En comptes d’això, hauríem de fer servir la geotèrmia, amb bombes de calor, per exemple.
—Si la central de carbó Datteln 4 comença la seva activitat tal com està previst, serà un dels grans productors de CO2 d’Europa. El propietari, Uniper, pertany a la gran empresa finesa Fortum, que és majoritàriament de propietat estatal. Com quadra això amb la seva política climàtica?
—Fortum i Uniper són empreses cotitzades independents. El Govern finès té una participació d’un 50,8% de Fortum. El Govern no es fica en les decisions operatives de la gestió de Fortum. Els membres del Govern finès no comenten tampoc cap decisió d’Uniper. L’empresa té la seva activitat a Alemanya i segueix les normatives vigents en aquest país.
—Estan preparats els finesos per canviar d’estil de vida?
—Evidentment, hauríem de canviar tots els nostres costums diaris i la nostra conducta quotidiana. Però no aturarem el canvi climàtic fent sentir culpable la gent. Hem d’abordar d’una manera més fonamental la manera com la societat funciona. Això requereix modificacions estructurals.
—A què es refereix?
—A Finlàndia hi ha moltes àrees on dones i homes han de recórrer llargs trajectes per arribar a la ciutat més propera o per anar a la feina. Hi viu massa poca gent per posar-hi transport públic. Aquella gent depèn del cotxe. Per tant, ens hem d’ocupar que condueixin cotxes sostenibles.
—Per a moltes famílies comprar un cotxe és una adquisició cara. Com aconseguirà que la protecció del clima sigui socialment tolerable?
—Si prenem una decisió que afecta la gent, hem d’ocupar-nos que hi hagi una compensació. Un exemple concret: quan vam apujar els impostos al petroli, a canvi vam reduir l’impost sobre la renda a les persones amb ingressos baixos i mitjans.
—Vostè vol convertir Finlàndia en un país modèlic en la protecció del clima. Hi participaran tots els seus compatriotes?
—Sovint sento que em diuen: Finlàndia només és un país petit, per què hauríem de fer res, per què no ho fan la Xina o els EUA? I en certa manera és veritat: Finlàndia sola no pot fer gaire res mundialment, som un país massa petit. Però els països més rics hauríem de fer una contribució justa, perquè de fet també som responsables de la majoria de les emissions.
—Vostè ha canviat la seva pròpia conducta?
—Jo soc vegetariana des del 2008. Quan vaig entrar en política, vaig decidir que no proclamaria una cosa sense viure d’acord amb allò.
—Per tant, també es tracta que els individus facin renúncies?
—Per a mi allò va ser una decisió molt personal. Normalment no en parlo a les entrevistes perquè no vull receptar a la gent com ha de viure. Hi ha molts arguments per ser vegetarià. Menjar més verdura també és més saludable.
—En el debat sobre el clima els trajectes en avió són especialment criticats. El Govern finès, paga una compensació per l’emissió de CO2?
—Durant la nostra presidència del Consell de la UE l’any passat, vam compensar els nostres vols intentant dissenyar aquells sis mesos de manera sostenible en conjunt. Normalment, els altres caps d’estat i de govern reben regals quan visiten el país que ocupa la presidència rotativa. Nosaltres vam renunciar als regals i a canvi vam pagar per compensar els vols.
—El mes passat, una notícia procedent de Finlàndia va causar sensació: deien que el seu Govern volia introduir la setmana de quatre dies i reduir l’horari laboral a sis hores.
—En aquell cas els mitjans no van fer els deures. No hi diu això en el nostre programa de govern. Jo vaig parlar d’aquest tema en el marc del 120è aniversari del meu partit. El moderador va preguntar-nos per les nostres visions de futur, i jo vaig esmentar tres coses: garantir que infants i famílies no visquin en la pobresa; ocupar-se que la gent gran sigui tractada amb dignitat, i tenir present que les condicions laborals tinguin uns estàndards elevats. Si les empreses milloren la productivitat, això s’hauria de reflectir en unes millors condicions laborals per a tothom. Per exemple, amb la reducció de la jornada laboral o amb una setmana laboral més curta, i també en els salaris. És una qüestió sobre la qual hauríem de parlar més.
—Li ho ha de recordar, al seu partit?
—Per als socialdemòcrates això no és nou, al contrari. Quan es va fundar el partit, lluitàvem perquè la gent tingués una jornada laboral de vuit hores i perquè s’introduís la setmana de cinc dies. Aleshores les condicions laborals eren una de les nostres principals preocupacions i actualment i en el futur ho haurien de continuar sent. Fem política per a la gent corrent. I trobo que la gent es mereix poder passar més temps amb la família i fent altres coses que estar a la feina. En això hi veig una qüestió filosòfica: quin és el sentit de la vida? És la feina o potser viure una bona vida i trobar més temps per a la família? Si el progrés tècnic ens permet treballar menys, per què no ho hauríem d’aprofitar? El progrés tècnic no pot tenir només repercussions positives per als guanys de les empreses, els treballadors també se n’han de beneficiar.
—La seva esperança és que un millor equilibri entre feina i vida tingui repercussions positives per a altres reptes socials, per exemple la baixa taxa de natalitat?
—Això és una altra qüestió. Evidentment, la decisió de tenir un fill depèn de si tens feina, de com són les condicions laborals i dels ingressos. Però també hi ha molts altres motius, individuals i estructurals: si he trobat l’amor de la meva vida, si la meva parella i jo estem en una situació vital en què tots dos volem i podem tenir fills. També el canvi climàtic i en quin món viuran els infants poden ser un factor.
—El nombre de criatures que neixen a Finlàndia va de baixa des de fa anys. Això la preocupa?
—Sigui com sigui, hi volem posar remei. Estem revisant, per exemple, la normativa de baixa per naixement. Introduirem que cada progenitor tingui set mesos de baixa pagada, tres dels quals es podran transferir a l’altre pare. I millorarem l’atenció als infants reduint el nombre d’alumnes per grup a les llars d’infants. Tot i així, soc realista i sé que no hi ha solucions fàcils.
—Els seus programes costen molts diners. Cal treballar per convèncer els seus compatriotes?
—Els finesos saben apreciar el seu estat del benestar fort, especialment que destinem diners a l’atenció als infants i a l’educació. Finlàndia és un país petit; si no tinguéssim personal amb una bona formació, no tindríem tant d’èxit.
—La gent que guanya més paga fins a un 55% d’impostos sobre la renda. Això no provoca resistències?
—Si pregunta als finesos si està bé pagar impostos, normalment diuen que sí, que està bé. Si ho vol dir així, els finesos estan contents de pagar impostos.
—Senyora Marin, moltes gràcies per l’entrevista.
Traducció d’Arnau Figueras