-En què consisteix, exactament, la vista d’aquest dilluns?
-El dilluns comença el meu judici per la meva petició d’extradició.
-Però la decisió no es prendrà el mateix dilluns, no?
-Penso que el dilluns deixaran el judici vist per sentència. El que no sabem és quan emetran aquesta sentència.
-No hi ha cap termini previsible?
-El que seria estrany és que s’emetés la sentència el mateix dilluns quan acabi el judici. Però aquesta possibilitat també existeix. La sentència pot arribar dos, tres, quatre o cinc dies més tard. O una setmana. Però no gaire més.
-I què n’espera?
-Guanyar. Això vol dir que el jutge no m’extradeixi.
-Aquesta és la decisió previsible?
-Per mi sí, és clar. El discurs nostre és el mateix des del novembre de 2017, quan es va fer la primera petició d’extradició contra nosaltres. Tota la base argumental de la defensa és la mateixa que tenim des de llavors, ampliada amb els fets que han passat des de 2017 fins ara.
-Quins fets?
-La vulneració dels nostres drets com ara la presumpció d’innocència, tal com han fet un bon grapat de polítics a través de les seves declaracions. La gent se n’ha oblidat, però polítics de distints partits ens han tractat de fugats, quan no ho som; de delinqüents, quan no ens han condemnat; o de culpables, quan no ens han jutjat... Tot això, i més coses, constitueixen una clara vulneració de drets que ha engruixit els nostres arguments de defensa. En definitiva, la meva síntesi -tots els detalls ja els explicaran els advocats- és que soc un polític, no soc un delinqüent, soc membre d’una minoria nacional i estic perseguit per haver complert amb un compromís polític que vaig adquirir. Per tant, estic perseguit pel meu compromís amb els ciutadans demòcrates de Catalunya.
-Res no ha canviat des que es va emetre la primera euroordre contra vostès a finals de 2017 fins ara, i que des d’aquell moment les peticions d’extradició no han prosperat. Però pensa que, des de les instàncies judicials, poden haver canviat de parer?
-No ho podem saber. Però el procurador que defensa els interessos de l’Estat espanyol és el mateix que hi ha des del 2017. El jutge instructor, que és qui fins ara ens ha posat les mesures cautelars, també és el mateix. I el jutge president de la sala, també. Per tant, tant les defenses, com les acusacions, com la instrucció o el jutge president de la sala coneixem la causa ben a fons. El 2017 la justícia espanyola va retirar l’euroordre que havia emès poc abans. El 2018 Bèlgica no la va admetre a tràmit perquè no estava ben feta. I el 2020 porten des d’Espanya la sentència del Tribunal Suprem emesa el 14 d’octubre en què jo surto citat només en dues línies en les 500 pàgines del document, per les quals se’m demana vuit anys de presó. Per tant, la diferència entre el suposat delicte i la demanda judicial que se’m fa és una vulneració flagrant al dret a la proporcionalitat jurídica, que també és un dels meus drets.
-Per quins presumptes delictes li reclamen?
-Per malversació i desobediència. Aquest darrer és el delicte pel qual han estat condemnats Carles Mundó, Santi Vila i Meritxell Borràs. La desobediència, com que no implica presó, no és un delicte susceptible d’extradició. L’han posat per fer semblar que soc més dolent del que soc. Però la desobediència no entra en el judici, i de fet ni se’n parlarà.
-Contemplava que, pel fet que Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí compten amb la immunitat derivada de la seua condició d’eurodiputats, el jutge anul·lara la sentència i això afectara, també, el seu cas?
-Era una possibilitat, però no la nostra previsió. Podrien haver rebutjat la petició d’extradició, però el més lògic era suspendre la causa en el cas dels eurodiputats, que és el que han fet. Jo tenia clar que tard o d’hora havia d’anar davant del tribunal sol -acompanyat, això sí, dels set advocats que porten les nostres defenses, perquè la meva defensa és la de tots.
-En cas que la sentència li siga desfavorable, quines apel·lacions podria fer i quant de temps podria allargar-se l’execució de la pena, és a dir, l’extradició?
-Al judici, tant si la sentència acaba sent favorable com contrària a mi, segur que una de les parts -la defensora o l’acusadora- farà un recurs d’apel·lació. I per tant aniríem a un segon judici que, tant si el guanyo com si el perdo, l’altra part farà un recurs al Tribunal de Cassació. Aquest és el recorregut jurídic: primer a la Cambra del Consell, que té un jutge; després al Tribunal d’Apel·lació, que té tres jutges; i després al Tribunal de Cassació, que té cinc jutges. Tot aquest procés a Bèlgica es calcula que s’enllesteix en 90 o 100 dies. Sempre i quan, és clar, una de les parts no deixi de presentar recurs.
-Per tant, la seua causa es resoldrà definitivament d’ací a uns 100 dies, aproximadament.
-Si el jutge no vol allargar res i els tribunals no s’encallen, perquè la justícia també és un tant imprevisible, sí. Però si tot va com ha d’anar, d’aquí a uns 100 dies es resoldria la causa sense possibilitat d’interposar més recursos.
-Hi ha qui especula sobre una possible pressió de la justícia espanyola per obtenir l’extradició dels exiliats. Té per que això haja pogut passar?
-Si prenen la decisió d’extradir-me no serà per haver rebut pressions espanyoles. Estic segur que des de la Monarquia fins totes les instàncies diplomàtiques espanyoles no han parat de treballar en contra nostra: per boicotar conferències, exposicions, etc. No tinc proves, però, per demostrar les pressions que puguin haver fet a nivell judicial. Però indicis sí que en tenim. No a nivell judicial, sinó polític. Però crec que la justícia belga és prou llesta i independent com per no cedir davant possibles pressions.
-De quins indicis parla?
-Per exemple, al juny de 2018 vam fer una exposició en una església de Brussel·les titulada ‘55 urnes per la llibertat’ i hi va haver eurodiputats pressionant el bisbe de la diòcesi perquè ens expulsessin de l’església. I tot per evitar una exposició. És només un exemple. Ells ja procuren silenciar els altaveus des dels quals parlem a través de tota la seva maquinària d’Estat. Recordo també quan havia d’anar a una inauguració d’una universitat a Holanda i l’ambaixada espanyola d’allà va intentar que s’anul·lés l’acte. Aquesta és una constant. No és cap novetat que vulguin callar-nos. Nosaltres persistim.