Diumenge de la setmana passada el president de la Generalitat Valenciana encapçalà la missió comercial que, fins aquest dimecres, explora obrir noves línies de negoci al Marroc. Els acompanyen quinze empresaris, d'entre els quals un representa IdaiNature, una empresa valenciana que es dedica a proveir de solucions naturals en la lluita contra les plagues i les malalties en el sector agrícola. Al capdavall, al Marroc hi ha força negoci en aquest camp. El país nord-africà és un soci preferencial per a Europa sobretot en matèria agrícola. Ho ha estat sempre i especialment des de 2012, quan es van revisar les condicions de l'acord entre la UE i el país nord-africà. D'aleshores ençà, la importació de productes agroalimentaris procedents del Marroc a la Unió Europea s'ha incrementat d'un 65%, en passar de 1.024 milions d'euros a 2.092 milions.
Les xifres són molt superiors en el cas del País Valencià. En set anys, les importacions de productes vegetals (això són, fruites i hortalisses, però també cereals o fruits secs) s'han multiplicat pràcticament per sis: s'ha passat dels 11,8 milions d'euros de 2012 als 65 de 2018. Pel que fa als productes agroalimentaris (inclou, a més dels aliments vegetals, peix, mariscos i carns) la xifra va aplegar als 232 milions d'euros el 2018. Segons les estadístiques de la Conselleria d'Agricultura, només els Estats Units superen el Marroc en volum de mercaderia agroalimentària importada al País Valencià, en l'àmbit dels països extracomunitari.
El Marroc ha esdevingut un subministrador preferent d'aliments, sobretot des que l'any 2012 es va actualitzar l'acord de partenariat entre la UE i el país nord-africà. «Marroc, com la resta dels països del nord Àfrica sempre han tingut una relació preferent amb la Unió Europea», explica Víctor Martínez, professor d'economia agrària de la Universitat Politècnica de València. De fet, en la UE existeix el que s'anomena un «preu d'entrada» per a catorze productes agroalimentaris procedents de tercers països. Es tracta de productes que, com ara els cítrics, la tomata, les carxofes, el albercoc o el raïm de taula, també es produeixen a casa nostra. Això significa que el club comunitari es guarda la potestat d'incrementar el preu d'un producte -en definitiva, introduir un aranzel- en arribar a la frontera quan aquest és tan baix que generaria un perjudici per als productors locals. Tanmateix, el Marroc ha aconseguit al llarg de les dècades, que aquesta barrera d'entrada fora més laxa per a moltes de les seues fruites i hortalisses.
Aquest tracte preferencial l'ha aconseguit, en moltes ocasions, a canvi d'altres contraprestacions, com ara permetre les flotes europees feinejar en els seus caladors o incrementar les quotes de venda d'altres productes europeus al Marroc, com ara lactis o cereals. «La revisió de l'acord UE-Marroc de 2012 va seguir la lògica liberalitzadora dins el marc europeu i de l'OMC. La idea que subjau és que l'acord resulta beneficiós per a les dues parts, però sempre resta la sensació que l'agricultura mediterrània és la moneda de canvi», explica el professor Víctor Martínez.
L'any 2019, per exemple, Espanya va importar 3,3 milions de tones de cítrics, segons les estadístiques de l'ICEX, de les quals 2,2 anaren a parar al País Valencià. Les importacions del Marroc són, sobretot, de productes frescos, no processats. L'agricultura ha esdevingut, de fet, un vector de desenvolupament fonamental en el país que governa Mohamed VI. En l'actualitat, el 40% de la població activa treballa en un sector que a hores d'ara representa el 14% del PIB total, segons dades de l'ICEX. L'agricultura representa el 20% del total del valor de les exportacions.
L'aposta pel sector primari es va articular el 2008 a través del Pla Marroc Verd, una iniciativa impulsada des de l'àmbit públic amb la col·laboració de la iniciativa privada que preveia una inversió en el sector de 800 milions d'euros anual. En una dècada, el pla ha suposat la creació de 250.000 llocs de feina. El minifundisme continua sent majoritari, si bé en les dues últimes dècades les grans explotacions han guanyat terreny. El 2019 comptava amb prop d'1,5 milions d'explotacions agràries, de les quals quasi el 70% tenien menys de cinc hectàrees i només el 15% eren de regadiu. Les explotacions irrigades són, en la seua majoria, grans explotacions agrícoles, modernes i amb vocació exportadora. Produeixen el 80% dels cítrics del país (principal producte d'exportació, juntament amb la tomata), el 35% de les hortalisses i el 15% dels cereals. Cítrics, meló d'Alger i fruits rojos són els principals productes que es destinen al mercat exterior. Pel que fa a les hortalisses, les primeres en el rànquing són la bajoca, la tomata i el pimentó.
«El potencial marroquí és molt gran -explica Víctor Martínez-, perquè produir allí és molt més econòmic; disposa d'unes instal·lacions portuàries i logístiques que han millorat molt; i uns serveis connexos que s'han modernitzat molt durant l'última dècada. Amb les actuals condicions laborals i mediambientals, a molts empresaris del sector els compensa produir allí, encara que hagen d'assumir un cost de transport major». Per a la Unió de Llauradors, la deslocalització de la producció agrària pot significar una oportunitat de negoci per a les grans companyies en perjudici del xicotet agricultor. «S'aprofiten de la laxitud en la comercialització per desplaçar el model d'agricultura tradicional, que no pot competir amb productes que no compleixen amb la normativa europea ni amb els estàndards laborals europeus», lamenta Carles Peris, secretari general del sindicat agrari valencià.
El programa Marroc Verd ha sigut també una catifa vermella per a la instal·lació de grans empreses hortofructícoles, molt especialment procedents d'Almeria i Múrcia. Majoritàriament estan especialitzades en la producció d'hortalisses, per bé que també hi ha que, com les murcianes Fruca o Omara Consortium, comercialitzen cítrics. La multinacional Ebro Foods, per exemple, genera allí la major part del seu negoci arrosser. Entre les empreses subsidiàries que s'hi han instal·lat hi ha dues catalanes, Altinco, amb seu a Mollerusa i dedicada a la fabricació de productes agronòmics de residu zero i ecològics i Agromillor Catalana. La companyia, participada per la família Sumarroca, està especialitzada en el subministre de plantes per al sector agrícola.