Les reunions del consell rector de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació guarden alguna semblança amb els conclaves en què la cúria vaticana escull un nou papa. Votacions i més votacions, de manera secreta, fins que un dels finalistes del concurs públic obté la majoria requerida. Ser director general d’À Punt exigeix el suport de, com a mínim, tres cinquenes parts dels membres del consell rector; en el cas de la cursa papal, n’hi ha prou amb la majoria absoluta del col·legi cardenalici, format per més d’un centenar de persones. El procediment valencià, això sí, és bastant més responsable amb la natura: les paperetes no es cremen, sinó que es llancen a la paperera i posteriorment són reciclades.
Fa tres anys, Empar Marco va necessitar nou rondes de votacions per tal d’aconseguir la direcció general de l’ens, més del doble que Benet XVI en 2005 i que Francesc en 2013. En aquesta ocasió, Alfred Costa n’ha requerit tres. Amb 6 vots a favor sobre 10, les tres cinquenes parts que fixa la llei, s’ha erigit en el nou responsable d’À Punt amb l’aposta indissimulada de captar televidents d’edat avançada com a garantia de multiplicar per més de dos l’audiència d’ací a 2023. Del 2,1% de 2019 a una quota de pantalla que se situe entre el 4,7% i el 5,5%.
Dimarts de la setmana passada, la Comissió de Radiotelevisió Valenciana de les Corts ratificava el nomenament de Costa amb els vots favorables de PSPV, Compromís i Unides Podem. Els tres grups de l’oposició hi votaven en contra, però el to de les diverses intervencions traspuava el malestar palpable de Compromís, amb els dubtes expressats per la diputada Mònica Àlvaro, i la posició expectant de Ciutadans. El seu orador, Fernando Llopis, va agrair algunes de les consideracions sobre l’ens exposades per Costa.
Fonts consultades per EL TEMPS asseguren que els dos representants de Ciutadans al si del consell rector, Raquel Piqueras i José Martínez Saéz, van decantar la balança en favor del nou director general. En contra s’hi van posicionar els dos membres designats per Compromís, el representant nomenat pel PP, Vicente Cutanda, i el dels treballadors, el sindicalista de la CGT Manuel Camarasa.
A més del model de mitjans proposat, que no els satisfà, a Compromís desagrada l’experiència de Costa com a regidor socialista de Festes, Cultura i Comunicació a Torrent (Horta) entre juny de 2015 i gener de 2018. No milita al PSPV, hi figurava com a independent, però les pors que desperta una persona amb passat polític al capdavant dels mitjans públics són irrefrenables.
Qui és Costa?
“El seu pas fugaç per l’Ajuntament de Torrent no és comparable amb els casos de Jesús Sánchez Carrascosa, Genoveva Reig o Pedro García, que provenien directament del Palau de la Generalitat, on havien estat la mà dreta de Zaplana i de Camps”, explica una altra font sobre els lligams polítics del nou director general. “A l’Àrea de Presidència ni tan sols no sabien qui era”, comenta una altra persona, “mai no ha tingut vinculació al PSPV, s’ha passat la vida treballant a la tele”. L’alternativa, qui també va superar el procés de selecció, era Francesc Garcia Donet, assessor d’un altre socialista, Jordi Sevilla, a la seua etapa com a ministre.
En efecte, Costa va iniciar la seua trajectòria a RTVV a començament dels 90 i com a presentador. Més tard, va ocupar la Subdirecció de Programació, va ser cap de secció de Ficció Seriada i cap del Departament de Nous Projectes i Entreteniment de 1998 a 2013. A causa del tancament de Canal 9, va marxar a Catalunya com a responsable d’adquisició de continguts d’una productora, i amb la reobertura dels mitjans públics va incorporar-se a À Punt, on fins ara desenvolupava la funció de cap d’Emissions, que compatibilitzava amb la docència: des de 2005 és professor associat a la Universitat CEU Cardenal Herrera.
Una persona que l’ha conegut al llarg d’aquests anys destaca “la capacitat de gestió, el coneixement del món de les audiències i el tarannà empàtic” com les tres grans virtuts de Costa. “La relació amb les productores serà molt més fluïda que amb l’anterior directora”, afirma en referència a Empar Marco. “Ella fins i tot va decidir aïllar-se del seu entorn més proper; si els haguera escoltat més, de ben segur que li hauria anat millor”, remata. Marco abandona À Punt sense signar el conveni laboral de la casa; la darrera proposta, traslladada ara fa dues setmanes, també va ser rebutjada.
Però, per damunt de tot, allò que ha impedit la seua continuïtat més enllà dels tres anys que durava el seu primer mandat —ni tan sols no va presentar la candidatura a la reelecció— han estat unes dades d’audiència pobres. L’octubre passat, en una compareixença parlamentària, ella mateixa va admetre que no eren unes xifres “raonables” i que havien de ser “més elevades”. La previsió era assolir el 4% en el primer any d’emissions, però tan sols s’hi ha arribat a la meitat.
Una persona lligada al món de les productores qualifica el seu successor com “una persona sense ideologia concreta, disposada a dur-se bé amb tothom”. Un home de televisió, que podria haver-se jubilat a RTVV si el Govern que presidia Alberto Fabra no l’haguera clausurada. Amb tot, els canvis que propugna no es percebran fins al setembre i, sobretot, fins a l’any vinent.
Alguns clàssics de la televisió podrien retornar a la pantalla. Ximo Rovira és qui té més números, no és descartable el fitxatge de Núria Roca... Una estratègia que busca, precisament, reconnectar els televidents que sintonitzaven Canal 9.
En el seu projecte de 50 pàgines, Costa fa esment a la “paradoxa valenciana”, segons la qual el segon territori que consumeix més hores de televisió generalista és, alhora, el que dedica menys temps a seguir la seua televisió autonòmica. “Els valencians veuen una mitjana de 251 minuts de televisió al dia, 21 minuts per damunt de la mitjana estatal”, assenyala l’informe, “una dada que es dispara en el cas de les persones de més de 65 anys, que veuen la televisió 418 minuts al dia, prop de set hores”. Costa també recorda que “les dones veuen 41 minuts més al dia la televisió que no els homes”.
Entreteniment al quadrat
Un cop definit el segment de població que es pretén seduir, Costa ha plantejat l’emotainment i la dramedia com a formats a potenciar. Són “els preferits de les dones”, diu. “Hem de retrobar-nos amb propostes renovades de programació que en algun moment formaren part del seu imaginari audiovisual”. I és que, insisteix Costa al document, “l’audiència tradicional d’una televisió autonòmica és fonamentalment gran, busca esbarjo, informació i entreteniment en un entorn còmode de comprensió”. O, dit d’una altra manera, “si el 70% dels formats han fracassat, caldrà corregir el marge d’error reconduint les propostes programàtiques a la recerca dels qui determinen la línia que separa l’èxit del fracàs”.
En aquest sentit, es redoblarà la basa de l’entreteniment amb tres concursos diaris en lloc d’un de sol. Un d’atzar, un altre de preguntes sobre curiositats valencianes i un tercer de carrer, itinerant, tot just després de l’informatiu nocturn, que retallarà mitja hora la seua durada.
De vesprada es recuperarà el format talk show, basat en testimonis i debats d’actualitat. Per estalviar despeses, s’emetrà en directe dos dies i en fals directe —es gravaran en aquests dos dies— els altres tres dies de la setmana.
Els esforços es concentraran a la franja de les 13 a les 21 hores, quan els canals autonòmics són més competitius. El prime time, no obstant, tampoc no defuig l’entreteniment i inclourà un docurreality temàtic sobre cuina, llengua o patrimoni que incloga algun petit concurs; una ficció pròpia; una alternativa de ficció sindicada amb la FORTA i un espai de plató que combine emocions i entrevistes.
Un altre objectiu de Costa consisteix a “voltejar la inèrcia pessimista que s’ha instal·lat en bona part de la plantilla per manca d’implicació, motivació i pertinença”. Per tal d’aconseguir-ho, vol incidir decididament en el “reporterisme de proximitat i de servei públic” mitjançant dos formats de reportatges. D’una banda, el quart trimestre d’enguany se n’emetran 10 de caràcter social, de denúncia i de defensa del consumidor, ancorats en l’actualitat. De l’altra, s’elaboraran 15 programes d’investigació d’una hora de durada —sis dels quals s’externalitzaran— que donaran pas a un debat de 90 minuts, en prime time.
“El potencial dels dos formats és elevadíssim per tal de generar continguts propis que aniran nodrint els informatius diaris, per seqüenciar les entregues de la informació en píndoles planificades que es completen com un puzle”, opina Costa al seu projecte.
L’altre pilar sobre el qual pivoten els plans de Costa és una ofensiva agressiva de coneixement de la marca —encara poc popular— a través de “campanyes basades en les creences i preceptes dels nous usuaris, els nous targets buscats, que no estan a les xarxes socials”. De nou, l’intent d’atraure la gent gran. Així, el mes de juny, coincidint amb la data de migració definitiva de la TDT per la implantació del sistema 5G, À Punt emprendrà una campanya de sintonització massiva. L’objectiu és fer-se un forat entre els primers deu canals dels televisors valencians, els que tothom visita més sovint.
Costa avala “la implantació urgent d’un pla de màrqueting i comercial” que hi faça incidència especial a Castelló i Alacant, ja que la televisió es veu més a les comarques de València que no a les del sud (1%) i del nord (1,3%).
Entre el passat i el futur
En aquest impasse entre el passat que significa Marco i el futur que encarna Costa, EL TEMPS ha copsat els ànims de diversos treballadors d’À Punt i d’alguns que hi presten serveis des de fora.
Un dels que forma part de l’ens destaca el “treball brutal” de Marco en aquests tres anys, però lamenta el seu “desconeixement” del sector. “Ella no ha obert una televisió, sinó una plataforma mediàtica molt allunyada del consumidor de televisió actual”, sosté, “À Punt sembla més un canal temàtic que no un de generalista”. Costa, en canvi, “és intel·ligent, ambiciós i coneix a fons aquest món”. Amb tot, li recrimina que reclame una implicació superior de la plantilla: “Molts dels treballadors han hagut de reciclar-se per complet, treballem amb equips obsolets... La plantilla ja fa tant com pot”.
Un altre treballador apunta que “la televisió va obrir-se massa prompte per les pressions polítiques, sense la promoció necessària i sense que el senyal arribara a cada racó de la Comunitat”. Pel que fa a la tasca dels més de 500 assalariats, considera que “la gran majoria s’hi està deixant la pell en unes condicions molt pitjors que les de RTVV”. I afegeix: “Amb la plantilla actual, el projecte de Costa de fomentar la producció pròpia no resulta viable, la redacció està saturada”.
Marco va fer-se un fart de demanar més diners, però el pressupost d’À Punt a penes ha variat: de 55 milions a 56. “Ara creixerà molt més, i si cal, modificaran la Llei de creació perquè s’hi puguen destinar més diners que no ara”. El gest de Ciutadans d’aplanar el nomenament de Costa podria ser l’antesala d’una reforma legislativa que involucre també el grup liderat per Toni Cantó. “El seu partit serà més ben tractat als informatius i veurem menys col·lectius crítics amb l’ampliació del Port, la destrucció de l’horta i coses per l’estil”, deixa anar aquesta font.
“La redacció no està organitzada com caldria”, subratlla una altra font interna, “tenim periodistes incapaços de fer una e oberta i antics càmeres que ara desenvolupen la funció d’ENG, a la secció dels lingüistes sovint hi ha cua de peces i no prioritzen les que corren més pressa”. La condició de redacció transmèdia obliga a redactar notícies per a la televisió i la ràdio alhora, diferenciant el llenguatge que exigeix cada cas.
La visió des de fora és diametralment oposada. Una persona que presta els seus serveis a una productora es queixa de les condicions tan dolentes en què treballa en comparació amb el personal d’À Punt. “Amb un pressupost tan baix i més de 500 treballadors, és lògic que la major part se l’enduguen ells”, diu. “S’ha fet una televisió culta sense tenir en compte que la gent culta a penes veu la televisió”, censura a continuació. “Joan Monleón era molt criticat a La paella russa i ara sembla una icona de la cultureta”.
Al seu parer, “s’ha volgut fer una TV3 a petita escala, però ni la societat valenciana és com la catalana ni s’ha arriscat tant com ho fa TV3 amb alguns formats”. Una manca de valentia, de risc, compartida pel portaveu d’una altra productora externa, que encara es mostra més dur: “À Punt ha practicat una mena de despotisme il·lustrat, no ha connectat amb el públic perquè l’ha mirat per damunt del muscle; no pots programar un espai de literatura o de pobles abandonats en prime time, això mai no funcionarà!”.
El llibre d’estil, la “bíblia” d’À Punt, és un altre retret habitual. “Els programes estan sotmesos a dues supervisions: la del guió i la del programa un cop gravat, abans que s’emeta”, informa una persona del sector. “Han dut allò políticament correcte fins a l’extrem”. Aquesta persona, que ja va treballar a l’etapa de RTVV, assegura que “els controls i la petició de canvis superen, de llarg, l’etapa del PP”.
“Tenim un grup d’ÀPuntbelievers que sempre ens veuen, als quals ja els sembla bé tot allò que fem, gent molt activa a les xarxes socials, però ens cal assolir una audiència més gran”, continua aquesta font. “A la televisió, hi ha d’haver conflicte; si tot és blanc, es fa avorrida i no capta l’atenció de la gent”, sentencia, “À Punt corre el perill de ser percebuda com una televisió local de València i rodalia”.
N’hi ha que fins i tot propugnen un retorn al 9. A rebatejar la cadena d’alguna manera que evoque Canal 9. Una opció que Costa no preveu al seu projecte i que no va exposar davant les Corts.
“Alfred Costa arriba en el moment oportú”, conclou un treballador de l’ens, “amb la tele en marxa, les oposicions previstes per a 2021 —seran un repartiment de cromos perquè ningú no es queixe— i sense Antonio Montiel a Podem”. Ell era el pare de la llei i la contenció pressupostària a què s’ha hagut d’ajustar Marco.
“Veurem la televisió amb més de 70 milions de pressupost després de 2021”, augura aquest bon coneixedor de l’entorn, “Costa va aprendre molt del seu pas per RTVV i sap vendre el producte”.
Una estratègia de l’audiència a tota costa que amaga riscos. L’ombra de l’antiga Canal 9 és allargada. Va morir en 2013, però es projecta sobre el present. •