El de Berlín no fou l’únic mur que caigué en 1989. A l’Estat espanyol, aquell any, va començar a trencar-se el mur que separava la percussió de la resta de disciplines musicals. Al bell mig de l’Horta Nord, a una alqueria envoltada de cebes, tomaques i creïlles, Jesús Salvador Chapi, Àngel García, Pau Ballester i Joan Cerveró gestaven Amores Grup de Percussió, que manllevava el nom del treball enregistrat per John Cage en 1943 i que encara avui constitueix el disc icònicde la percussió.
D’aquella espurna inicial, se n’han complert 30 anys. Cerveró abandonà el grup de manera prematura, però Chapi, García i Ballester han mantingut la flama encesa i ja acumulen vuit discos i centenars de concerts. El proppassat 13 de desembre, ho celebraven amb una actuació retrospectiva al Teatre Principal de València acompanyats d’una quarantena d’artistes convidats, de l’Orfeó Universitari i de diversos alumnes dels conservatoris de València —on Chapi és professor— i Torrent —on són docents García i Ballester.
Tots tres s’havien conegut a les aules del Conservatori Superior de València. S’hi retroben l’any 1989, quan Chapi acaba de posar punt i final al seu pas per l’Orquestra Filharmònica de Gran Canària, a la qual pertanyia des de 1981. Ballester havia regressat d’Alemanya, on havia perfeccionat els seus estudis de percussió de la mà de Siegfried Fink i, sobretot, de Rainer Seegers, de l’Orquestra Filharmònica de Berlín. Al seu torn, García havia conclòs un període de tres anys a l’Orquestra Mundial durant el qual havia estat a les ordres de prestigiosos directors com ara Jeffrey Tate, Witold Rowicki, Gerd Albrecht, Sixten Ehrling i Vernon Handley.
“Coneixíem el panorama europeu i vam decidir que calia cobrir el buit d’agrupacions de percussió existent a l’Estat”, explica Pau Ballester, “els tres acabàvem de guanyar places de professor a València, cosa que ens aportava estabilitat professional i geogràfica”. “Ara la percussió és molt més coneguda, però en aquell moment, més enllà dels Percusionistes d’Estrasburg, que n’eren els pioners, hi havia ben poca gent que s’hi dedicara”, evoca Àngel García. “En aquestes tres dècades, per contra, la percussió potser ha estat l’instrument que ha evolucionat més ràpidament arreu del món.”
“I tant que sí”, corrobora Chapi, “quan vam començar tan sols es programaven concerts de piano i de violí, els instruments de vent hi eren pràcticament absents, mentre que avui la percussió gaudeix del mateix estatus que qualsevol altre instrument, ha deixat de ser un element d’acompanyament i compta amb personalitat pròpia”.
La versatilitat que ofereix la percussió els ha permès de fusionar-la amb unes altres disciplines artístiques. La dansa, l’escultura, el teatre, la poesia... “La paleta de la percussió ha crescut moltíssim en aquests temps”, subratlla Chapi, “a l’ADN del percussionista sempre hi ha la recerca de nous llenguatges, la capacitat de trobar sons nous, sensacions noves”. El compositor John Cage, principal referent d’aquest trio, va ser l’animador de la percussió com a palanca creativa. Fou ell qui va obrir la porta a conceptes alternatius i qui va afavorir que la percussió esdevinguera “la gran abanderada de l’avantguarda musical”, en paraules de Ballester.
La gran desconeguda
“Quan estava a Gran Canària, un dia, després d’una representació del Don Juan de Mozart, una dona se’m va apropar i va preguntar-me: ‘Escolta, xiquet, els tambors sonaven molt bé... Però tu has hagut d’estudiar música per a fer això?’”, somriu Chapi. I aquella dona, malauradament, no anava tan desencaminada, perquè l’estudi de la percussió se circumscrivia, fins fa pocs anys, als conservatoris de València, Barcelona i Madrid. Era, si fa no fa, l’aneguet lleig de la música. A més, constava de cinc cursos en lloc de vuit, com la resta dels instruments, malgrat que la gamma instrumental de què consta és enorme. Gairebé infinita.
“De demanda, n’hi havia, però la matèria no s’impartia a la majoria de centres”, lamenta Àngel García, “tal com passa amb la dolçaina, que només té presència en alguns conservatoris molt concrets”. En aquest sentit, Amores va revolucionar el món de la percussió al conjunt de l’Estat.
La majoria de la gent continua entenent la música clàssica com els instruments més habituals, però ja no costa tant de trobar concerts de percussió als principals auditoris. “Volíem transmetre al públic la literatura escrita per a grups de percussió”, explica Chapi girant la vista enrere, quan aquesta tècnica encara era la gran desconeguda.
Tot plegat era una cursa d’obstacles. A causa de l’impacte internacional dels Percusionistes d’Estrasburg, les partitures de percussió estaven ideades per a sextets. A més de Cage, caldria esmentar els noms de Iannis Xenakis i d’Edgar Varèse, autor de la primera obra de percussió. En aquest sentit, Amores ha encarregat obres a compositors joves, nascuts als conservatoris on treballen. “Busquem un llenguatge modern que explique la realitat actual i que ens emocione”, afirma Chapi.
“La percussió és riquíssima, és incalculable la xifra d’instruments que hem utilitzat al llarg de tots aquests anys”, afegeix Ballester, “cada dia pots trobar-ne un de nou, cada dia pots experimentar amb un so nou”. En canvi, sí que són capaços de precisar l’artista que els ha impactat després de 30 anys de col·laboracions nombroses: Carles Santos.
“Un mestre, un referent absolut, el millor músic que hem tingut mai al País Valencià”, el defineix Chapi, “quan l’acusaven de provocador, sempre responia que provocadors eren els qui interpretaven música de fa dos segles, no els qui apostaven per la música contemporània”. Ell era qui interpretava el piano al disc Amores Cage (2006). Tres anys abans, en 2003, el trio havia pres part de l’òpera Lisístrata, que incorporava motos de trial, strippers i vuit guitarres elèctriques. És a dir, Santos en estat pur.
Unes altres col·laboracions destacades han estat les de Llorenç Barber o Miquel Gil, qui va posar veu a l’òpera El mal vino, composada pel mateix Chapi. Amb Barber, un apassionat de la recerca sonora com ells, ja han actuat en diverses ocasions.
Entre la passió i l’ofici
En general, però, els grups de percussió no ho tenen gens fàcil per sobreviure. Els mou la passió i el fet de compatibilitzar aquesta activitat amb una altra ocupació. En el cas d’Amores, com ha quedat dit, la docència. “Excepte alguns grups que han gaudit del suport governamental, és pràcticament impossible viure dels concerts de percussió... El cas dels hongaresos Amadinda i el de Kroumata, un grup suec que fa tres anys va abaixar la persiana perquè el nou govern va retirar-los el suport, així ho evidencia”, comenta Chapi.
“Un dels nostres somnis era, precisament, que l’Administració apostara per nosaltres com a grup estable, però només vam estar com a residents al Palau de la Música”, apunta Ballester. “Organitzàvem un cicle de tres o quatre concerts per temporada, durant alguns anys vam dur a València els millors percussionistes del planeta”, s’enorgulleix García. “Ben mirat, ha sigut millor així, ens hem hagut de buscar les garrofes; si no, ens hauria passat com ara a Kroumata, que han estat víctimes de les retallades”, conclou novament Chapi.
No debades, la intendència és ben costosa. Són molts aparells que cal transportar en camió a cada concert, amb els operaris necessaris per tenir-ho tot a punt el dia D a l’hora H. Les despeses, en efecte, es disparen en comparació amb els quartets de corda. Una infraestructura gegantina que no els ha impedit, en tot aquest temps, de visitar desenes de països de l’estranger: dels Estats Units a Corea del Sud i del Brasil a Taiwan passant per l’Argentina, l’Uruguai, Mèxic i molts països europeus.
“Eixíem molt, fèiem molts concerts a fora, però l’Administració cada vegada ens posa més traves a l’hora de compatibilitzar-los amb la nostra tasca de professors”, lamenta Àngel García. “És una contradicció, la Conselleria hauria de fomentar que els docents dels conservatoris férem concerts, igual com fan les universitats amb la recerca”, amplia Ballester, “vam haver de renunciar a un festival de Puerto Rico on s’apleguen els millors percussionistes del món pels impediments que ens hi posaven”.
Amb el disc commemoratiu dels 30 anys de trajectòria i el record encara fresc del concert tan emotiu del Principal de València, Amores acara els pròxims anys fitant l’horitzó del 50è aniversari. I és que es troben en plena forma. Aquesta setmana, del 16 al 21 de febrer, presenten l’espectacle A colps a la Sala l’Horta; en passar Falles, del 23 al 25 de marc, duran el Mamma Africa al Teatre Micalet i el 15 de maig, Dreizehn a l’ADDA d’Alacant.
És la història de tres caçadors de sons, de tres investigadors envoltats de mil instruments que han entregat la seua vida a la música. •