Un dels més famosos començaments de la literatura universal, les primeres frases de La Metamorfosi de Kafka, apareixen a La panerola capgirats per la ploma corrosiva d’Ian McEwan, que construeix una trama divertidíssima entre el surrealisme del punt de partida i la denúncia de fons. Al contrari que el Gregor Samsa de Kafka, que un matí desperta al seu llit convertit en panerola, la panerola de McEwan desperta un matí convertit en Jim, el primer ministre del Regne Unit en un moment decisiu per a aquell estat després d’haver celebrat un referèndum. No es tracta del Brexit sinó d’una versió surrealista del tomb econòmic britànic, una absurda proposta econòmica que s’estén pel país com una religió i permet McEwan ficar el dit a l’ull dels polítics, els partits tradicionals, els economistes i els votants. Uns polítics, economistes i votants que no tenen res a veure amb els del Bréxit, és clar. Ja ho adverteix McEwan abans de començar: “Els noms i els personatges són producte de la imaginació de l’autor i qualsevol semblança amb paneroles reals, vives o mortes, és completament fortuïta”.
El Regne Unit, dividit en inversionistes i avantistes, partidaris i contraris del nou sistema econòmic -no descobrirem aquí l’esperpèntica teoria econòmica que McEwan treu del seu genial barret-, s’aboca a un precipici polític i econòmic que Europa es mira astorada i els Estats Units, amb simpatia. El primer mandatari dels EUA, el singular president Tupper, és l’únic que es mira amb enveja el desficaci del Primer Ministre britànic i la meitat del seu país.
La sàtira de McEwan mossega sobretot els polítics britànics però també el periodisme practicat a Anglaterra -espcialment el dels diaris-, els efectes de les xarxes socials, la política nordamericana o la mania per legislar-ho tot de la Unió Europea. Amb ironia, McEwan relata com el Parlament europeu deixa de banda el complex problema dels britànics per discutir sobre coses més importants: “Hi havia pendent un debat ferotge sobre el gelat de Moldàvia. L’assumpte no era tan trivial com la premsa euròfoba volia fer veure. La lluita per harmonitzar els ingredients d’aquell producte moldau de gran qualitat amb les normes de la Unió Europea, representava un microcosmos de tensions diplomàtiques creixents entre Occident i Rússia”...
McEwan comença com Kafka però segueix com Jonathan Swift, que aprofitava Els viatges de Gulliver per fer sàtira política de les sessions parlamentàries de la Cambra dels Lords a través de les descripcions dels debats entre els nans de Lil·liput o els gegants de Brobdingnag.
La panerola
Ian McEwan
Editorial Anagrama
Barcelona, 2020
136 pàgines
El mateix McEwan lloa, al prefaci de La panerola, una obra de Swift, Una proposició modesta, que considera “el text fundacional de la tradició literària anglesa de sàtira política”. Recorda que “la seva afirmació desvergonyida que cuinar i menjar-se els nadons constituiria una solució per a un problema de tota la vida era salvatge i grotesca però només igual de cruel, segons el parer de Swift, que el domini anglès a Irlanda”.
McEwan se cenyeix a un estil àgil, de frases curtes i lectura trepidant. Ell no ho reconeix però estilísticament l’obra recorda més a les dues grans sàtires del cristianisme que va signar Mark Twain: Les fabuloses i irreverents Els diaris d’Adam i Eva (Angle Editorial, 2009) i Cartes des de la terra (Àtic dels Llibres, 2015) dues moderníssimes mostres de l’humor de Twain tot i ser obres del 1904 i el 1909. Més enllà de les cites de Kafka i Swift, La panerola respira més del bon humor àcid de Twain que de la literatura de l’irlandès o el txec.
A més, McEwan opta per un format breu. La narració se circumscriu als dies decisius en què la panerola governa per a fer un tomb literal a la seva economia i acaba quan torna al Palau de Westminster, la seva autèntica llar.
En un món on els literats es prenen tan seriosament a ells mateixos i a les seves obres, McEwan demostra gosadia i confiança, a més de molt d’ofici per enfrontar-se al repte de fer sàtira fina i alhora denunciar una situació que considera injusta perquè el 37% dels vots ha estat “prou per transformar el nostre destí col·lectiu”. Com diu al prefaci, “si la raó no obre els ulls i s’imposa, potser aleshores haurem de confiar en la rialla”.
Confieu-hi.