Quan ha transcorregut mig any de l’inici de les sessions parlamentàries regulars d’aquesta legislatura a les Illes, ja ha quedat ben clar que un dels eixos polítics del quadrienni serà l’enfrontament entre Vox i l’esquerra governamental. La formació ultra ha elegit el català a l’ensenyament públic com el seu principal terreny de batalla. El líder, Jorge Campos, dedica bona part de les seves intervencions parlamentàries setmanals —en les sessions de control a l’executiu que se celebren cada dimarts— a atacar Francina Armengol a compte de la “dictadura catalanista” que, al seu parer, existeix a Balears.
No és cap sorpresa. El que sí ho ha estat, sorprenent, és la reacció de l’esquerra. Les serioses divergències entre els partits progressistes que es noten en altres àmbits no existeixen a l’hora de fer front a la brutal oposició dels ultres.
La presidenta no n’hi passa ni una, a Campos. Cada invectiva del líder ultra és contestada amb rotunditat i vehemència per part d’Armengol. La líder progressista, així, fa de la necessitat virtut: aprofita les furibundes escomeses del cap de la formació ultradretana per tancar files de tota l’esquerra rere d’ella. Cada dimarts, d’ençà el mes de setembre, es repeteix el mateix ritual: Campos ataca —sobretot usant l’ensenyament públic i el català o qualsevol variació del mateix tema: suposat adoctrinament pancatalanista, pretesa apologia independentista dels Països Catalans a les aules...– i Armengol contesta de tal manera que tota la bancada progressista tanca files aplaudint-la.
Just quan havia de començar el primer període de sessions parlamentàries de la legislatura, el passat setembre, es reuniren —segons ha pogut saber aquest setmanari— els assessors de comunicació i estrategs del Govern per analitzar com es podria fer front a l’oposició ultra, que esperaven que fos molt dura, agre i fins i tot grollera. Atès que la presidenta no pot deixar de contestar les preguntes que li fan els líders de cada grup de la cambra, aleshores s’obrien només dos escenaris possibles, segons expliquen les fonts consultades: o Armengol intentava assumir una mena de paper institucional superior sense entrar en l’intercanvi de cops dialèctics amb la formació ultra, o tot el contrari: plantava cara, contraatacava sense manies i acusava Vox de defensar postures incompatibles amb els consensos democràtics que s’han assolit a les Illes i a Espanya les últimes dècades. El resultat del debat fou meridià: contestar sempre i amb tota la contundència que Armengol fos capaç de desenvolupar. La mateixa presidenta estava igualment convençuda que aquest era l’únic camí possible. Per tant, l’opció triada no plantejava cap dubte: no n’hi deixaria passar ni una, a Campos. Com així ocorre cada dimarts.
Anticatalanisme visceral. Miquel Gelabert, secretari general del Sindicat de Treballadores i Treballadors Intersindical de les Illes Balears, el majoritari en el món educatiu balear, explica que no pot estranyar l’aposta estratègica de Vox, perquè, recorda, “al cap i a la fi es tracta d’allò mateix que era Círculo Balear, que tots coneixem i que fundà Jorge Campos”. És molt adient el recordatori. En efecte, la Fundación Círculo Balear, tal com era el seu nom oficial, va ser creada per Campos i un grapat d’amics ultres el 1999 per lluitar contra la normalització del català. Recollien la visceralitat anticatalanista dels tradicionals grups ultres com Unió d’es Pobble Baléà, Acadèmi de Sa Llengo Baléà, Centro Cultural Mallorquín, Grupo de Acción Balear,Asociación Cultural Cabrit y Bassa, entre d’altres, però amb la diferència que es tenyien amb una capa de modernitat estètica i usaven un discurs farcit d’uns conceptes —llibertat d’elecció, igualtat de drets, democràcia, tolerància...— que, en realitat, ells mateixos buidaven de sentit i, de fet, convertien en ariets contra, justament, el que signifiquen. Com fa ara Vox per tot arreu.
Aquell Círculo de Campos i del reduït cercle dels seus amics aspirava a ser una mena de lobby de pressió anticatalanista davant del PP. I tingué cert èxit. Quan José Ramón Bauzá es convertí en president del Govern (2011-2015), i inaugurà l’època més furibundament anticatalanista de la formació conservadora, Campos va ser nomenat director general de qui era aleshores conseller de Turisme, Carlos Delgado, el cap del sector minoritari del PP contrari al català. Quan perdé el sou públic, Campos passà a atacar el partit que l’havia nomenat, perquè, segons el seu peculiar entendre, era responsable amb el PSOE i els nacionalistes de la “dictadura catalanista”.
A partir de 2015, el Círculo, amb un finançament ignot, incrementà fort ferm l’activisme ultra. El 2018, el líder anuncià que l’entitat es convertia en partit polític per concórrer a les eleccions autonòmiques de 2019. Naixia Actúa Baleares, que es federà amb Vox. “Amb la trajectòria de Campos no pot estranyar a ningú el que està fent ara; l’anticatalanisme i el suposat adoctrinament a l’escola pública és la seva obsessió de sempre”, recorda Gelabert.
Atac a l’escola. Tal com recorda el secretari general de l’STEI, era previsible que el català a l’escola es convertís en un dels eixos fonamentals de l’estratègia opositora de Vox. I, en efecte, a la tardor passada invocà el Reglament del Parlament per demanar poder visitar una cinquantena de centres educatius per “comprovar si hi ha adoctrinament a les aules”, digué Jorge Campos. La norma indica que els diputats tenen dret a conèixer in situ qualsevol dependència de l’Administració autonòmica. Però això sí, sense destorbar-ne el seu funcionament normal.
Quan la conselleria d’Educació rebé la sol·licitud tramitada pel Parlament, el conseller Martí March no veié amb bons ulls la iniciativa proposada, tal com confessa: “no m’agradà, t’ho dic així de clar, perquè hauria estat més raonable demanar que una comissió parlamentària visités els centres i no que ho fes un sol grup, un partit polític al cap i a la fi. Però és clar, això no ho volgueren (els de Vox)”.
A pesar que no li agradava, el conseller derivà la petició a l’assessoria legal del Govern, la qual dictaminà que, amb certes condicions, el grup parlamentari de Vox podria visitar els centres. “Després d’un llarg intercanvi de cartes (entre la conselleria i la formació ultra) finalment vàrem informar-los que podrien visitar els centres que volguessin, però amb quatre condicions: que fos fora d’horari lectiu, que hi anessin acompanyats per un inspector educatiu, que el Parlament havia de ser informat per escrit de tot, i que serien acompanyats pel director de cada centre, el qual seria el que decidiria quines estances podrien visitar”, comenta el conseller. I afegeix: “és exactament el que jo faig quan vaig a un centre: sempre m’acompanya un inspector, no hi vaig a destorbar l’activitat docent i sempre deman permís al director per reunir-me amb el claustre o visitar qualsevol estança del centre”.
Les condicions van ser rebutjades per Vox. “És intolerable”, va dir Campos. El gener insistí davant la Mesa del Parlament: vol visitar els centres en horari lectiu. Dimarts de la setmana passada, convertí la seva pregunta habitual a la presidenta durant la sessió de control a l’Executiu en un míting contra la “dictadura catalanista” i advertí que “per moltes traves que ens posin, veuran aquest diputat visitant un centre educatiu” per “comprovar si hi ha adoctrinament”.
Miquel Gelabert deixa en evidència la impostura de Campos: “acusa d’adoctrinament els professors i, després de llançar l’acusació, demana una visita per comprovar si n’hi ha o no: és absurd. Però li és igual. Com també li és igual que el Reglament del Parlament digui que les visites (de parlamentaris a qualsevol departament de l’Administració autonòmica) s’han de fer sense afectar l’activitat normal. I me pareix molt clar que entrar, com ell vol fer, en unes aules on s’està fent una classe és afectar-la, no? Que la conselleria no els ho permeti és raonable. Ara el que fa Vox és buscar més polèmica insistint amb una nova carta (a la Mesa del Parlament), en la qual demana de bell de nou poder entrar a les aules. I quan se li acabi el recorregut parlamentari de la petició, segur que anirà als jutjats, encara que sap perfectament que la justícia no li resoldrà res. En el fons, a Campos, li importa ben poc l’educació, el que vol és forçar la confrontació, crear polèmica, per obtenir publicitat. Res més. Hem de ser conscients que això és una estratègia de Vox que no pararà durant tota la legislatura”, conclou el sindicalista.
De la mateixa opinió és el conseller: “sabem que no s’aturaran; tot això del suposat adoctrinament és part substancial de la seva estratègia, que consisteix bàsicament a buscar la confrontació per tot arreu. La nostra responsabilitat és, justament, evitar-la a les escoles”.
Ben clar li va contestar la presidenta Armengol a Campos la setmana passada: “per moltes mentides que repeteixin vostès una vegada i una altra, deu mil vegades, si ho volen, no les convertiran en realitat (...). A vostès no els interessa gens l’educació, només volen estendre el seu discurs d’odi. Miri, senyor Campos, a les escoles hi ha pau, no hi ha confrontació, l’educació va millorant i, a pesar de vostès, així seguirà”.
Miquel Ensenyat, portaveu parlamentari de Més per Mallorca, confirma que els partits governamentals saben que “aquesta estratègia de tensió que porta a terme la ultradreta seguirà en marxa durant tota la legislatura, no es pararà davant de res, i l’escola, que hauria d’estar al marge d’aquestes polèmiques, és un objectiu bàsic per a ells, és allà on poden esplaiar-se amb la seva obsessió anticatalanista”.
La resposta. Ha passat mig any des de l’inici de l’activitat ordinària del Parlament en aquesta legislatura. Un temps encara escàs en el conjunt del quadrienni, però suficient com per saber si la forma d’enfrontar-se aVox, en especial amb l’ofensiva contra el suposat adoctrinament a les escoles, està funcionant o no.
Contesta el politòleg Eli Gallardo: “sí, crec que funciona, perquè d’alguna manera ajuda a forjar la imatge que la presidenta està assumint el rol més presidencialista —en el bon sentit— com a líder progressista que defensa les institucions pròpies i, en aquest cas, la comunitat educativa”. Al parer d’aquest estudiós de la política, la postura de Vox “s’ha d’entendre més enllà de l’aspecte concret de voler crear confrontació en el si de les escoles”, perquè, explica, s’incardina en un discurs polític que “va directament contra tota l’Administració pública. El que vol en el fons és atacar els serveis públics. perquè, encara que no ho digui, defensa la reducció al màxim de tota l’Administració, a l’estil del conservadorisme estatunidenc”. I a això se li afegeix “el seu segell anticatalanista i, així, té en l’escola una diana ideal: ataca els funcionaris —personal laboral docent i la conselleria, o sigui l’Administració— i ataca alhora el suposat adoctrinament, i tot d’una sola tacada. És obvi que és un àmbit massa atractiu per als seus interessos i que, per tant, no pararà de fer-ho durant tota la legislatura”. La resposta s’haurà de “mantenir igualment” intensa cada cop que sigui necessari, conclou Gallardo.
Quins rèdits persegueix en el fons la ultradreta? “Una part respon a interessos ideològics, sens dubte, però es tracta bàsicament de buscar qüestions cridaneres que atreguin els mitjans de comunicació”, diu Gelabert. I, pel seu costat, el politòleg Gallardo afegeix: “Estem davant d’una clara estratègia de la provocació, una manera de cercar presència als mitjans” que, al cap i a la fi, justifiqui l’existència de la formació, quelcom que és clavat al que fa aquest partit per tot arreu: “és marca de la casa, per així dir-ho, de la formació ultra”.
A pesar que Campos pareix estar convençut que el camí de la confrontació, de forçar tensió creixent i de provocació li reportarà rèdits electorals en el futur, el politòleg consultat no ho té gens clar: “no, la imatge que està transmetent i fixant —i ja portam sis mesos de Parlament, que és prou temps— no crec que canviï en la resta de legislatura, és la d’un partit gairebé monotemàtic. I convé recordar què va passar amb formacions d’aquesta naturalesa, quasi monotemàtica, com foren UPyD i, més recentment, Ciutadans. A més, la resposta que li dona Armengol em sembla bona: incideix en la imatge d’ella com a líder de tot el progressisme, que defensa les institucions pròpies —o sigui, les dels ciutadans— davant dels atacs de Vox, cosa que porta a Campos a un discurs cada cop més intens i més centrat en els mateixos temes. Si t’hi fixes, Vox no té opinions d’economia, de turisme... més enllà de quatre clixés. És molt poc això. Ja t’ho he dit abans, em recorda molt els altres dos partits monotemàtics”.