—D’entre totes les particularitats polítiques d’Andreu Nin, la seua postura pel que fa a la qüestió nacional és de les més recordades? O no tant?
—Nin és d’aquells dirigents polítics que va defensar el tema nacional durant tota la seva vida. Justament, un dels seus llibres més importants, Els moviments d’emancipació nacional, encara s’està publicant. El nacional és un tema molt vinculat al personatge que, potser, també se’l recorda per altres coses, però ho va tenir ben clar des de sempre.
—Nin desmarcava els trets etnogràfics i els històrics —en el sentit més essencialista del terme— de la idea de nació predominant a principis del segle XX. Era una idea progressista, si la situem en aquell moment?
—En un article de 1926 fa un repàs de la història de Catalunya molt interessant si tenim en compte l’any en què el va escriure. És un article que, quan la policia francesa el va detenir a París, li’l van requisar. Hi fa un repàs de la història de Catalunya per explicar per què surt el nacionalisme a finals del segle XIX i a inicis del XX. Per a ell, la història té una funció i una justificació importants. També els trets, no els ètnics, sinó els culturals.
—Plantejaments nacionalistes de polítics coetanis, com ara Enric Prat de la Riba, tenien més influència germànica. Per això pregunte si les de Nin eren, en aquest sentit, tesis més progressistes.
—Es pot considerar progressista. Una mica perquè es fonamenta molt en les posicions de Lenin a partir, sobretot, del seu pas per Moscou i la Unió Soviètica, quan Nin les assimila en el sentit que defensa el dret a l’autodeterminació dels pobles i les nacions de manera implacable.
—La visió nacional del líder del POUM, va arribar a incomodar el PSUC o el catalanisme més conservador?
—Jo diria que, segurament, no. El POUM sempre va defensar el dret a l’autodeterminació, però amb la perspectiva que a l’Estat espanyol calia implantar el model de la Unió Soviètica. Per a Nin calia anar cap a una unió de pobles lliures, cap a una Unió de Repúbliques Socialistes Ibèriques. Dic cap a una unió de pobles lliures perquè l’URSS es va dissoldre de manera constitucional, en tant que la Constitució del país determinava que aquella unió era lliure. Hi va haver un moment, fins i tot, que Nin va discrepar amb el seu gran amic de tota la vida, Joaquín Maurín (1896-1973), quan aquest, a començaments de la República, es va manifestar a favor de la independència de Catalunya. Nin era més partidari d’anar cap a una unió lliure, que admetia el dret a l’autodeterminació. Aquestes idees les va defensar sempre. Fins i tot quan va militar al PSOE, quan va generar una polèmica important amb un dels dirigents socialistes a Catalunya, Antoni Fabra i Ribas (1879-1958). Com a socialista, Nin pensava que l’emancipació social havia d’anar acompanyada de la nacional, tal com es reflecteix en alguns dels articles inclosos al llibre.
—Nin es desmarcava de la Lliga Regionalista i feia una crida als “nacionalistes i republicans” per “arrabassar la bandera catalana dels que la menyspreen”. Aquestes proclames, van arribar a tindre algun efecte?
—No t’ho sabria dir. Nin tenia molt clar que la dreta catalana, per molt catalanista que fos, sempre prioritzava els seus interessos socials sobre els nacionals. Això es va posar de manifest durant la crisi del 1917 i després amb l’esclat de la Guerra Civil. Francesc Cambó va passar tota la seva fortuna a Franco perquè guanyés la guerra. Això Nin ho tenia molt clar: la dreta mai no faria bandera única del tema nacional, sinó que el subordinaria sempre als seus interessos socials. I així va passar.
—Nin també va defensar que les “regions compreses sota la denominació de terres catalanes”, els Països Catalans, entraren “sens dubte a formar part d’una Catalunya autònoma i independent”. Per què altres polítics i partits catalanistes no van fer aquesta aposta?
—El tema dels Països Catalans tot just es plantejava en aquell moment. Nin ho va tenir molt clar: si la nació és la cultura i la llengua, hi ha d’haver una confluència clara entre els distints territoris de parla i cultura catalanes. Per tant, Nin ho planteja en un moment que pràcticament no ho proposava ningú als Països Catalans —tot i que el terme era anterior, si bé més a nivell teòric que polític.
—I per què Nin ho va plantejar i no ho van fer altres forces polítiques amb més presència al Principat?
—D’entrada, va faltar que a Catalunya l’autonomia fos una realitat. Ara ja no ho recordem, però la campanya contra l’Estatut i contra Catalunya que hi va haver el 1931 i el 1932 va ser brutal. Tenim presents les campanyes actuals, però llavors hi va haver fins i tot una campanya de boicot als productes catalans, amb cartells inclosos. I hi van participar des de la dreta més rància fins al PSOE. Personatges intel·lectuals com ara Miguel de Unamuno va fer una campanya brutal contra el català. I era un intel·lectual de primer nivell! L’Estatut es va aprovar a correcuita després de l’intent de cop d’estat de José Sanjurjo a Sevilla el 1932. I si es va aprovar era perquè Catalunya era una garantia per a la República: aquí hi havia més republicans que en cap altre lloc de l’Estat. Però la situació era precària com per voler anar més enllà.
—Era injust Nin quan definia el moviment nacionalista basc com a reaccionari?
—A Euskadi tot va anar una mica més endarrerit. Entre altres raons perquè el PNB era un partit catòlic, apostòlic i romà, cosa que després Franco no els va perdonar, perquè no admetia que uns senyors catòlics, apostòlics i romans fossin nacionalistes. Cal pensar que al País Basc, l’Estatut d’Autonomia no es va aprovar fins iniciada la guerra. I es va fer, justament, per garantir el suport d’Euskadi a la República. Sovint recordo als meus alumnes que els republicans van afusellar molts capellans durant la guerra. Però també en va afusellar Franco! Justament perquè eren nacionalistes. Això no es diu mai. Per tant, així com a Catalunya hi havia nacionalisme des de la dreta fins a l’extrema esquerra, a Euskadi no, perquè era molt monocolor. I això va fer que molts marxistes fossin molt crítics amb el nacionalisme basc.
—El líder del POUM va passar llargs anys a Rússia i s’entestava a comparar l’Espanya dels anys vint amb el tsarisme. Era exagerada aquesta comparació?
—Si tenim en compte que l’Espanya dels anys vint estava sota la dictadura militar de Miguel Primo de Rivera i que la monarquia espanyola era molt autocràtica, potser sí que podríem trobar elements comparatius. Durant la dictadura de Primo de Rivera, la Constitució del 1876 va quedar suspesa. Però aquella Constitució demostra que es pot ser constitucionalista sense ser demòcrata. Ambdós termes, constitucionalisme i democràcia, no són sinònims. I en el cas de l’Estat espanyol era més que evident, atès que la Constitució permetia que el rei intervingués en la vida pública i política tant com li donés la gana, cosa que van fer tant Alfons XII com, sobretot, Alfons XIII, que nomenaven governs i els feien caure quan els interessava. Per tant, sí que hi havia elements de comparació amb el tsarisme.
—Tornant a la qüestió nacional, com va viure Andreu Nin els fets d’octubre de 1934?
—En aquells moments, Nin era un dirigent de l’Esquerra Comunista d’Espanya, una organització trotskista molt minoritària que formava part de l’Aliança Obrera, constituïda a finals del 1933 com un moviment per intentar barrar el pas del feixisme a l’Estat espanyol. A les eleccions de finals del 1933 va guanyar la dreta i gairebé l’extrema dreta, i llavors es creà aquesta Aliança Obrera que, justament el 6 d’octubre, havia convocat una vaga general que es va celebrar. Hi ha una fotografia d’una d’aquestes manifestacions celebrades per forçar Lluís Companys perquè proclami la República Catalana en què es veu Nin participant. I ho va fer, també obertament, en tot el procés que culminarà amb el 6 d’octubre i amb el seu fracàs. Es veu que els presidents del nostre país tenen un gran hàbit de fer coses grans sense organitzar res.
—Nin, per tant, volia que Companys proclamara la República Catalana.
—Tant ell com Maurín. Cal recordar que això passa l’octubre de 1934 i que, el 1933, Hitler arriba al poder a Alemanya per la via electoral. Per tant, que un partit d’extrema dreta com la CEDA entrés a formar part del Govern espanyol podia implicar que aquí passés el que havia passat un any i mig abans a Alemanya.
—Per acabar, és evident que el PSUC té un hereu polític, que és l’espai dels comuns. Hi ha algun partit actual que es puga identificar amb el POUM?
—A mi m’és difícil pensar que hi ha algun partit similar al POUM, que oficialment no es va dissoldre mai i que es va intentar reorganitzar durant la transició. Justament va participar en les primeres eleccions catalanes d’ara fa quaranta anys amb el BEAN, el Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional, que tenia Lluís Maria Xirinacs al capdavant. I tot i que va entrar en crisi a partir d’aquell moment, el POUM no es va dissoldre mai. Oficialment, per tant, el partit encara existeix. Diguem-ne que la tradició l’ha recuperada la Fundació Andreu Nin, molt activa a Barcelona, Madrid, Astúries i una mica al País Valencià. Ara, com a partit polític actual, no sé si la CUP podria representar un poc aquell esperit del POUM, tot i que la CUP és un partit independentista i el POUM no ho va ser mai, si bé era un partit que estava a l’esquerra del PSUC. El problema, però, és que l’extrema esquerra ja va entrar en crisi fa temps i no s’ha recuperat mai. Hi ha molta gent que reivindica el pensament de Nin, que és d’aquells polítics que encara estan d’actualitat —el darrer any se n’han publicat tres llibres. Jo sempre dic que, des que va caure l’URSS, hi va haver una davallada de les esquerres a tot Europa i el que cal és refer la utopia. Perquè el neoliberalisme imposat per part del capitalisme, sobretot des de l’última crisi, si no troba enfront una esquerra ben organitzada i que plantegi una alternativa global, a la humanitat li anirà molt malament. Ho estem veient amb el ressorgiment de l’extrema dreta a tot Europa.