La ciutat de Wuhan, al centre de la Xina, lloc d’origen del coronavirus 2019-nCoV, es divideix en dos mons: el dels infectats i el dels que no ho estan.
En el món dels infectats impera la desesperació, fins i tot ben bé dues setmanes després que les autoritats xineses aïllessin la ciutat del món exterior. Segons Peng Zhiyong, cap de medicina de la unitat de cures intensives d’un hospital de Wuhan, els seus treballadors no poden ni fer una pausa per anar al lavabo durant els torns de dotze hores; no disposen de prou vestimenta de protecció per després canviar-se tal com està prescrit.
Alguns malalts li van suplicar de genolls que els acceptés, va explicar Peng a la revista Caixin. “Però jo no hi podia fer res, perquè tots els llits estaven ocupats. Quan els vaig negar l’entrada, vaig plorar. Ara ja no em queden llàgrimes”. En un vídeo que s’ha difós aquesta setmana per Internet, una dona crida “mama” entre laments mentre s’allunya un vehicle de transport de cadàvers. Altres imatges mostren sacs de cadàvers amuntegats.
La Comissió Nacional de Salut de la Xina tenia comptats fins dijous dia sis 563 morts i més de 28.000 infectats. La nit de dijous a divendres dia set, també es trobava en estat crític Li Wenliang, el metge de Wuhan que va ser un dels primers d’alertar del coronavirus [va morir l’endemà].
Les xifres oficioses de víctimes podrien ser força més altes. Durant les últimes setmanes, hi ha hagut diverses informacions sobre malalts que havien estat enviats d’un hospital a l’altre i hi ha hagut casos de persones amb símptomes que no s’ha demostrat que s’haguessin infectat amb l’agent patogen perquè els laboratoris no els van poder fer anàlisis. Aquests casos no apareixen a les estadístiques.
Els líders xinesos concentren la força de l’aparell de l’Estat per posar sota control la situació, entre altres coses perquè la crisi mina la seva reputació. Amb una franquesa infreqüent, Pequín qualifica l’epidèmia com un “gran desafiament per al sistema xinès”.
Quatre ciutats de milions d’habitants de la província costanera de Zhejiang ja han imposat mesures draconianes: allà només un membre de cada casa pot sortir de l’habitatge cada dos dies per fer compres. A tot el país el trànsit està afectat considerablement. A Wuhan s’han posat en marxa un hospital d’emergència i un laboratori, i s’han transformat gimnasos i centres culturals en dependències per atendre els malalts. Però el nombre de malalts també augmenta. Només dijous Wuhan va anunciar 1.766 infeccions noves.
A banda de l’emergència a les clíniques, a la ciutat hi ha una altra realitat, menys visible. Com sempre, els infectats representen una petita part dels onze milions d’habitants. La majoria de gent s’aïlla a casa seva. Per a ells l’aïllament suposa sobretot un exercici de paciència.
“Els meus veïns i jo fem com els gats: mengem, dormim i mirem per la finestra”, diu Timo Balz, professor a la Universitat de Wuhan, natural de Stuttgart. La família de la seva dona —xinesa— també està “avorrida a casa, igual que nosaltres”. El menjar el compren per una app, les botigues del veïnat els el porten a domicili. Balz treballa a distància, igual com es preparen per fer moltes empreses xineses. Els seus fills estudien a l’escola, que dilluns es preveu que reprengui l’activitat. Les classes es faran en línia.
Evidentment, aquesta situació és una molèstia, diu Balz. “Cada matí estic segur que tinc el virus”.
Molts habitants de Wuhan deixen anar el seu malestar a les xarxes socials, tot i que la censura, després d’una fase de tolerància, hagi tornat a eliminar ràpidament missatges crítics. D’altres es desfoguen involucrant-se activament. Hi ha voluntaris que fan de missatgers i restaurants que preparen dinar per al personal hospitalari.
El professor d’art Li Hao ha convocat artistes i curadors perquè ofereixin seminaris a través de WeChat per als seus estudiants, que s’estan a casa. La seva contribució, diu Li, no suposarà una gran diferència, però ell segueix l’exemple del doctor Rieux. El metge de la novel·la d’Albert CamusLa pesta planta cara a l’epidèmia que pateix la seva ciutat. “Més important que el resultat és fer alguna cosa, així és com jo entenc Camus”, diu Li.
Aquesta és una altra cosa que ha generat la crisi de Wuhan: compromís cívic en un Estat que en general sol deixar la iniciativa en mans del partit.
Traducció d’Arnau Figueras