R
obert Badinter farà 92 anys al març, però encara és present, encara se’l sent. A finals de gener, l’exministre de Justícia francès va sacsejar la República quan en una entrevista en directe pel 75è aniversari de l’alliberament d’Auschwitz va lamentar enèrgicament que els manifestants francesos ja no respectessin l’estat de dret. La indignació franca d’aquest supervivent de l’Holocaust va causar més impressió que moltes de les coses que s’han sentit les últimes setmanes sobre les protestes contra la reforma de les pensions del president Emmanuel Macron.
L’entrevista amb Badinter té lloc al despatx del seu domicili, que dona a les capçades dels arbres del Jardí de Luxemburg. Als prestatges hi ha llibres amb enquadernacions de pell i fotos del seu període com a ministre. Des de fa dècades, Badinter viu amb la seva esposa Élisabeth, filòsofa i hereva de l’agència de publicitat Publicis Groupe, en aquesta casa burgesa al costat del parc. Badinter forma part d’una classe política de França que va arribar al poder amb François Mitterrand. El 1981, l’aleshores president va nomenar l’advocat Badinter ministre de Justícia. Aquell mateix any, Badinter va abolir la pena de mort a França enmig de protestes considerables.
Robert Badinter prové d’una família jueva, la seva àvia va fugir de la Rússia tsarista cap a França. El seu pare, jueu, va ser deportat de Lió a un camp de concentració el 1943 i allà va morir. Després de la guerra, Badinter va estudiar dret i va impedir que sis dels seus clients patissin la pena capital, encara vigent a França. En el cas d’un dels seus defensats, l’advocat va assistir a l’execució, convençut que l’home no havia participat en l’assassinat de què se l’acusava.
—Senyor Badinter, va sorprendre molts francesos, amb el seu esclat d’indignació. Segons vostè, res no pot justificar que uns manifestants portin un cap de paper maixé d’Emmanuel Macron clavat en un pal de fusta.
—Pot ser que tingui una relació peculiar amb els caps tallats: jo encara vaig viure les execucions a la guillotina a França l’any 1972. Però no hi ha res que disculpi o que justifiqui que es clavi el cap d’un polític en l’època actual. Suposa una dimensió de violència simbòlica que no té lloc en una democràcia. Que es torni a fer servir la guillotina en els enfrontaments polítics, per a mi és un retorn inaudit a uns temps que creia superats.
—Com s’explica aquesta creixent desinhibició?
—Això d’aquí, aquesta coseta, n’és la culpable. (Badinter agafa un mòbil que hi ha sobre la taula i l’aixeca per ensenyar-lo.) Aquesta nova tecnologia ho ha canviat tot; tota la comunicació política, la cultura política. Donald Trump va ser un dels primers que ho van entendre. Les xarxes socials són un lloc ideal per a les denúncies anònimes. Els mòbils són les guillotines mediàtiques del nostre temps; amb un mòbil es pot matar qualsevol persona, es poden destrossar carreres polítiques i es poden escampar informacions dubtoses saltant-se totes les instàncies de control.
—I què té a veure això amb els manifestants que protesten des del 5 de desembre contra la reforma prevista de les pensions?
—La gent cada cop fa més coses sense saber-ne el significat. Una dona porta un cap de paper del president clavat en un pal de fusta per París i se sent com una revolucionària. M’agradaria recordar que molts dels grans revolucionaris van morir a la guillotina. Però, d’això, aquesta gent no en són conscients.
—D’on prové aquest odi tan marcat contra Emmanuel Macron que hem pogut observar altre cop en les últimes setmanes: en les manifestacions però també quan el president va ser insultat un dia sortint de teatre?
—Em sembla que té a veure amb l’enveja, amb la gelosia. Per als francesos hi ha un concepte que és molt important: la igualtat, l’égalité. Per als anglesos és prioritària la idea de llibertat, però a França el que va davant de tot és l’égalité. Des de la revolució, els francesos exigeixen la fi dels privilegis, i això es manté actualment.
—I per això hi va haver un incendi al restaurant preferit de Macron, a la Brasserie La Rotonde, a París, on presumptament va calar foc un membre dels Armilles Grogues?
—Aquest president provoca reaccions com aquestes perquè va tenir massa fades protectores al costat del bressol. Macron no pertanyia a la burgesia, no provenia de cap família capitalista; no és ni de bon tros tan ric com Trump o Bloomberg, o com ho era John F. Kennedy. Però va tenir unes fades protectores que el van convertir en un jove culte que fàcilment va obtenir diplomes en diverses universitats d’elit i que de molt jove va fer una carrera extraordinària al servei públic i al sector bancari. No li ha faltat mai de res.
—I això fa que no caigui bé?
—No és estimat perquè sempre ha sigut el millor de la classe. I a més, el 2017 va tenir una sort tremenda. Ara tindríem el conservador François Fillon de president si no s’hagués entrebancat amb la feina falsa de la seva dona.
—Però això sol explica per què els francesos tenen tants problemes amb aquest president?
—Crec que s’hi ha d’afegir una altra cosa. Charles de Gaulle estava convençut que el president havia de ser escollit pel poble, això fa que tingui tant de poder. Escollit per tota la nació, es converteix en monarca, però també en una figura paterna. Als francesos els agrada veure homes en aquest càrrec que siguin bregats i endurits pels anys, que portin moltes cicatrius.
—I tots els presidents francesos s’han correspost amb aquesta imatge?
—Hi ha una excepció: l’aristòcrata Valéry Giscard d’Estaing. Però els francesos continuen volent una figura paterna com a cap d’Estat, potser també una figura materna, però, en aquest cas, més aviat una dona com l’experimentada Simone Veil. Macron no pot satisfer aquesta necessitat, sembla més aviat un fill ben educat.
—Abans ja hi havia hagut un odi com aquest contra els governants?
—Sempre n’hi ha hagut. Jo vaig haver d’aguantar l’odi públic durant deu anys. Ja abans de l’abolició de la pena de mort van col·locar un artefacte explosiu aquí, davant de casa meva. La meva dona i jo tornàvem de passejar, els nens s’havien quedat a casa, i de cop i volta vam veure una llarga escala de bombers davant de casa. No podíem anar a un restaurant sense haver de sentir comentaris malvats sobre nosaltres. “A la meva veïna la van atacar a l’aparcament subterrani de casa. No m’estranya, si deixen anar tots els assassins”. El 1983, uns policies es van manifestar davant el Ministeri de Justícia per demanar la meva dimissió. Sé què és l’odi.
—I tanmateix, sembla com si el perdó fos un dels leitmotiv de la seva vida...
—Vaig viure la guerra, l’ocupació, la deportació dels jueus, també la del meu pare. Per això continuo estant en contra de tota forma de violència. Però si em permet que digui això en una revista alemanya: durant dècades no vaig poder anar a Alemanya. Quan veia homes alemanys de 40 o 50 anys, no podia evitar preguntar-me quin paper devien haver tingut en la guerra. Però sempre vaig tenir clar que els fills dels assassins no són assassins.
—L’abolició de la pena de mort, que va implementar el 1981, va ser beneficiosa per al cap de la Gestapo a Lió, Klaus Barbie, que havia signat l’ordre de deportació del seu pare. Va ser dur per a vostè?
—No, per a mi era important que el procés de Barbie es dugués a terme segons els principis de l’estat de dret. Per a mi era un criminal de guerra de rang mitjà, no pas un Himmler, sinó un oficial de la Gestapo que havia torturat fins a la mort el cap de la resistència francesa, Jean Moulin. Que havia tingut a veure amb la deportació del meu pare no ho vaig saber fins més tard, durant el judici. Però allò no va modificar gens la raó de ser del procés judicial dins l’estat de dret.
—L’advocat de Barbie va apel·lar fins i tot al Tribunal Europeu de Drets Humans.
—Jo vaig fer possible aquest pas el 1981 amb el suport de Mitterrand. Volia que els condemnats tinguessin tots els mitjans jurídics al seu abast. A més, Barbie no va tenir èxit amb la seva intervenció al Tribunal Europeu.
—Segons un nou estudi de l’Institut Ifop, un 34% dels jueus que viuen a França tornen a tenir por d’atacs antisemites i se senten amenaçats. Això el sorprèn?
—No hauria pensat mai que les proclames antisemites que vaig haver de sentir abans de la guerra tornarien. Això és com una derrota moral. Ara bé, allò que es deia no és idèntic al que passara. Certament hi ha un ambient antisemita a França, en soc conscient i ho lamento. Però el que veia escrit en murs durant la meva infantesa era una cosa molt diferent. I em continua deixant perplex. La pregunta de com aquell gran poble alemany, que estimava tant la literatura, l’art i la filosofia, es va poder entregar a la barbàrie dels nazis, m’acompanyarà fins a la mort.
—Què passarà ara a França amb Macron i la reforma de les pensions?
—Crec que Emmanuel Macron ho superarà, encara que el que estem vivint sigui un moment en què se’l posa a prova. Però no va arribar a president per mera casualitat. T’ha d’agradar el poder, per ser president.
—En la crisi recent hi ha hagut la impressió que les protestes del moviment dels Armilles Grogues continuarien. Encara tenen importància els Armilles Grogues?
—Em costa considerar aquest moviment com un actor dins la nostra democràcia. Per més que els seus membres despertin simpaties perquè sovint són gent gran i no guanyen gaire, no compleixen gaire els requisits per participar en la vida política. Necessitarien un programa clarament definit, una estructura i uns representants escollits per complir les regles d’una democràcia. A mi em fa la impressió que són més aviat un moviment social. En qualsevol cas, no ens trobem davant d’un moviment constructiu.
—Com acabarà la reforma de les pensions de Macron?
—La reforma en si és un projecte raonable, per bé que molt complex i difícil d’implementar. Però el front de la vaga es va desintegrant, el transport públic torna a funcionar gairebé amb normalitat. Crec fins i tot que, si demà hi hagués eleccions, Macron seria reelegit. No veig cap rival seriós que li pugui fer ombra, ni a la dreta ni a l’esquerra.
—Què me’n diu de la populista de dreta Marine Le Pen?
—El 2017, una victòria de Le Pen era impossible. Actualment diria que encara és menys probable.
—Senyor Badinter, moltes gràcies per l’entrevista.
Traducció d’Arnau Figueras