Hi ha actors que transcendeixen la seva filmografia, que esdevenen una baula entre el passat i el futur, entre un món que s’acaba i el que ha de venir. Kirk Douglas (1916-2020) n’és un, amb tots els honors: va resistir els embats del temps, de l’ofici i de la glòria, sempre tan capriciosa i disposada a la ferida o a l’oblit. Va protagonitzar una llarga llista de films memorables, va interpretar personatges icònics —Van Gogh en plena follia, el periodista de successos Chuck Tatum, el gladiador llibertari Espàrtac, el balener Ned Land o un farer a la fi del món, entre molts d’altres— i ha estat, gràcies a una longevitat admirable, l’últim gran clàssic supervivent de l’època daurada de Hollywood.
Amb la seva desaparició diem adeu al darrer representant d’una era irrepetible a la Meca del cine —anys trenta i quaranta del segle XX—, quan les sales s’omplien per la devoció a una o altra estrella, amb uns estudis regits per l’star system, per l’admiració a una cara, a una veu, a una manera de moure’s, d’estimar o d’odiar, més enllà de qui dirigia o de quina història ens era explicada. Una època on els actors eren al centre del negoci, adorats i venerats, responsables del rèdit o del fracàs, convertits en divinitats d’un Olimp fascinant, tot un mite per a les noves generacions.
Amb 103 anys i 95 pel·lícules, Douglas va ser un actor d’ofici, d’impuls, de visceralitat, de caràcter, també de tècnica, d’humanitat i matís, pur magnetisme. I sempre “va dibuixar els herois amb dubtes i als dolents amb compassió”, tal com va afirmar Steven Spielberg l’any 1996, quan li van donar l’Oscar —honorífic— que tant se li havia resistit i que no havia pogut guanyar a ple dret en les tres ocasions on havia estat nominat, totes per actuacions mereixedores del premi: El ídolo de barro, Cautivos del Mal i Van Gogh, la passió de viure.
De la pobresa a l’estrellat
Nascut en el si d’una família jueva d’origen rus, molt humil, Douglas va créixer rodejat de dones —tenia sis germanes més grans— i va aprendre, encara més després de l’abandó familiar del pare quan era petit, que s’hauria d’espavilar, que tot costava un esforç i que ningú no regalava res. Abans de ser actor va treballar en més de quaranta feines —cambrer, jardiner, venedor ambulant de refrescs, etc.— i va destacar en la lluita lliure, cosa que li va permetre l’accés a la universitat gràcies a una beca. S’acabaria graduant en Lletres a la Universitat de Saint Lawrence per, posteriorment anar a l’American Academy of Dramatic Arts de Nova York, on hi va estar del 1939 al 1941 i on coneixeria una figura clau en la seva carrera, l’actriu Betty Joan Perske, coneguda per tothom anys després com Lauren Bacall. Ella va ser qui li va permetre l’accés als primers papers teatrals, a Broadway, i qui intercediria per ell al productor Hal Wallis perquè debutés al cinema amb L’estrany amor de Martha Ivers (Lewis Milestone, 1946). Va ser la primera aparició en gran pantalla, amb Barbara Stanwyck.
Ben aviat es va consolidar en el firmament de la indústria, i ja nova parar de treballar, prement l’accelerador amb passió, però també amb seny. Eren temps de glamur i d’estrellat, i la seva irrupció li va comportar moltes ofertes, que Douglas va escollir amb cura i visió per protegir talent i trajectòria. L’any 1949 va protagonitzar la comèdia A Letter to Three Wives (Carta a tres esposas) (Joseph L. Mankiewicz) i el film que li valdria la primera nominació a l’Oscar, Champion (El ídolo de barro) (Mark Robson), un salt qualitatiu de mans d’un antipàtic boxejador. Dos anys després, rodaria El gran carnaval (Billy Wilder, 1951) i trencaria el seu contracte amb la Warner, cosa que ampliaria una fama d’actor difícil i amb caràcter. La segona nominació a l’Oscar vindria amb The Bad and the Beautiful (Cautivos del mal) (Vincente Minnelli, 1952), on és un productor amb la mateixa fama que s’havia guanyat com a actor, en un brillant exercici de metacinema. El 1954 seria el protagonista de la primera pel·lícula de carn i ossos dels estudis Disney, Vint mil llegües de viatge submarí, i també seria Ulisses. Va tornar a quedar a les portes de l’Oscar el 1956, gràcies a Van Gogh, la passió de viure.
Lluitador contra la ‘cacera de bruixes’
Més enllà de premis i reconeixements, un dels grans moments fílmics vindria poc després, quan va conèixer Stanley Kubrick. Primer van rodar Camins de glòria (1957) i, tres anys després, l’actor —i aleshores també productor— va ser qui va imposar el talent del director per esmenar la plana a Anthony Mann al capdavant del projecte mastodòntic d’Espàrtac (1960), en el que seria el seu paper més icònic i universal. La pel·lícula, a banda d’un èxit que sobreviu el pas del temps, també va ser clau per mostrar el compromís de Douglas en la ‘cacera de bruixes’.
Tan resistent com compromès, l’actor va rebel·lar-se contra el Mccarthisme, una de les etapes més fosques del cinema dels Estats Units, amb una acció que seria una de les grans estocades contra les llistes negres existents en la indústria. El reputat guionista Dalton Trumbo era un dels noms que hi apareixia, havent de recórrer al pseudònim per trobar feina. Douglas el va contractar i, a més, va fer que el seu nom aparegués als crèdits del film, contravenint la llei i el criteri del Comitè d’Activitats Anti-estatunidenques. Va ser un cop duríssim per a l’actitud inquisitiva i anticomunista que regia la indústria cinematogràfica del moment. Tot un punt d’inflexió.
La seva trajectòria va seguir amb films com Set dies de maig (John Frankenheimer, 1964), Els herois de Telemark (Anthony Mann, 1965), L’ombra d’un gegant(Melville Shavelson, 1966),The war wagon (Ataque al carre blindado) (Burt Kennedy, 1967) —on va coincidir amb John Wayne—, La furia (1978), un film de terror a les ordres de Brian de Palma, o l’aventura sci-fi Saturno 3 (1980), dirigida per Stanley Donen.
Pare de quatre fills —el més conegut és Michael, també actor i tant o més famós que ell—, va sobreviure a un accident d’helicòpter l’any 1991 i a un ictus que li va afectar seriosament la parla, el 1996. Ni això el va impedir de seguir sent una ànima inquieta, activa i viva, capaç encara de demostrar l’energia que el va caracteritzar en els anys de glòria, amb una darrera aparició a la pantalla gran, Illusion (Michale A. Goorjian, 2004) i, ja sobrepassada la norantena, l’any 2009, amb una tornada als escenaris per protagonitzar un monòleg d’hora i mitja que ell mateix havia escrit, Before I Forget (“Abans que ho oblidi”). Geni i figura, compromès i vitalista, assenyat i arrauxat, alhora. Una llegenda que diu adeu, però que romandrà per sempre.