Els diners, com Déu nostre senyor, són eteris. Que els ho diguen, altrament, als feligresos de la catedral de Lleida, on l’estiu passat van deixar de passar el plat per incorporar, a l’entrada de la seu, una caixeta de les almoines digital gestionada per CaixaBank. A través d’ella els assistents a missa podien fer donatius de fins a 20 euros.
D’aquesta manera la catedral de Lleida es convertia en el primer temple català on s’introduïa aquest sistema de pagament urbi et orbi. Abans, CaixaBank havia instal·lat el sistema al Rocío i a un altre grapat de parròquies andaluses. En l’actualitat, l’entitat que presideix ha incorporat les caixes d’almoines a una cinquantena d’esglésies catalanes, entre les quals hi ha de tan importants com els monestirs de Montserrat, Poblet o el Loreto. El funcionament és senzill: es tracta d’un faristol que conté en l’interior un datàfon similar al de qualsevol tenda. Només cal triar la quantitat que es vol donar i apropar la targeta o el mòbil a la pantalla. La santíssima tecnologia del fintech fa la resta. De fa un temps, CaixaBank també ha incorporat Bizum per donar almoines a una església sense necessitat d’estar-hi físicament.
CaixaBank no és, però, l’únic que s’ha involucrat en la modernització dels sistemes de donacions de l’Església catòlica. Banc Sabadell va instal·lar la seua caixa d’almoines el novembre de 2018 a la catedral de l’Almudena de Madrid. A hores d’ara, compta amb 240 dispositius d’aquesta mena repartits per tot l’Estat. Al Principat en compta 44. El seu objectiu és arribar a la xifra de 4.000 arreu d’Espanya. I també ha fet el pas d’incorporar el pagament digital als lampadaris electrònics. El ‘bling-bling’ que sonava en deixar caure la moneda potser acabe passant a millor vida. El sistema digital també ha començat a introduir-se en l’àmbit de les ONGs.
La incorporació de les caixetes de les almoines digitals a molts temples és un exemple del pas del temps. La pervivència del paper moneda com a mètode de pagament està cada volta més qüestionada. També en aquest camp, la irrupció tecnològica està provocant canvis de gran magnitud. Al capdavall, si la tecnologia digital ha transformat la manera com ens relacionem; o la forma d’informar-nos; o les maneres de consumir per què no hauria d’alterar la forma de fer els intercanvis monetaris? Segons dades de l’Informe mundial de pagaments de 2019, de la consultora Capgemini, els pagaments digitals van incrementar-se el 2017 un 15,6%. En l’àmbit mundial, els pagaments digitals van experimentar un creixement del 12% aquell any, fins a aplegar els 539.000 milions d’euros.
El creixement en aquesta àrea ha estat de dos dígits durant tota la dècada passada. I continua creixent, fort i ferm. A Espanya ja hi ha cinc milions d’usuaris de Bizum, el sistema de pagament instantani entre particulars. Desapareixeran les monedes i els bitllets a mitjà termini? Els experts tenen opinions diverses i matisades. «És llei de vida que migrem a poc a poc cap a un sistema on el paper se substituirà per anotacions en compte», assegura Juan Sapena, investigador en finances internacionals i integració econòmica internacional de la Universitat Catòlica de València. “Jo no seria tan dràstic —intervé Josep Comajuncosa, professor del Departament d’Economia, Finances i Comptabilitat d’Esade—. Òbviament, els diners digitals continuaran guanyant terreny però em sembla que encara hi haurà àmbits on continuaran utilitzant-se monedes i bitllets. Em sembla que anem cap a un escenari de convivència”. Aquest febrer, a Praga, hi ha prevista una Cimera Mundial del Paper Moneda i a sobre de la taula hi haurà aquest dilema.
D’Anatòlia a Suècia
El que tot indica és que ens trobem a les portes d’una transformació històrica. Perquè el paper moneda ha sigut i és una eina fonamental en l’esdevenir de la humanitat d’ençà que al segle VII es va encunyar la primera moneda de la qual es té constància a l’Anatòlia, el que avui serien les províncies turques d’Izmir i Manisa. Foren monedes d’or i plata, per bé que amb el pas de temps començaren a encunyar-se amb materials menys nobles i que, també, pesaren menys en la butxaca. Els bitllets foren utilitzats per primera volta a la Xina, al segle VII i des d’aleshores han tingut una triple funció: mitjà de pagament, unitat de compte i reserva de valor. En definitiva: ser el pal de paller de qualsevol comunitat amb un cert grau de complexitat.
A hores d’ara la tecnologia ha canviat radicalment la forma com paguem. En un segle, hem passat de guardar la paga a sota el matalàs a la cartilla, de la cartilla a la targeta de crèdit i de la targeta de crèdit al mòbil i qui sap si en un futur no gaire llunyà podrem pagar amb el dit índex o la nineta dels ulls, com a bons humanoides que estem cridats a ser. Pot semblar distòpic, però no ho és pas. Al Japó s’ha establert un sistema perquè els pidolaries que passen les hores pel carrer puguen rebre la caritat dels vianants a través de codis QR.
Perquè allò que fa dues dècades ens semblava ciència-ficció és, a hores d’ara, una realitat. De fet, alguns països ja fa temps que fan passos de gegant per arribar a jubilar el paper moneda. Suècia i Dinamarca estan al capdavant en aquesta croada. El Govern danès vol que per al 2030 els seus nacionals deixen de fer servir monedes i bitllets. El trànsit el van iniciar el 2016 i per això va decretar que les tendes de roba, restaurants i gasolineres deixarien de cobrar en cash. Aquell any, a més, va deixar d’emetre nous bitllets. Quan van prendre aquesta mesura, a Dinamarca un de cada tres ciutadans utilitzava com a forma de pagament MobilePay, una aplicació, aleshores capdavantera, que permetia transferir diners a altres telèfons i comptes. És, però, Suècia el país que més s’acosta a arribar a erradicar les monedes i els bitllets amb la cara dels monarques del país. En l’actualitat, en 95% de les compres que es fan al detall no s’utilitza efectiu, i moltes sucursals bancàries ni tan sols no ofereixen bitllets ni monedes.
A Àsia és Corea del Sud qui té un pla més avançat en aquesta matèria. A finals de 2017, el govern va posar en marxa un pla d’acció amb l’objectiu de transitar a una societat de pagaments digitals. El pla incloïa mesures com que els comerciants pogueren tornar el canvi de manera electrònica. A l’Àfrica, Kènia és el país amb un projecte més reeixit. Des de 2007, existeix l’aplicació M-Pesa, propietat de la companyia Safaricom, que permet fer intercanvis monetaris entre particulars. El 93% de la població l’utilitza en l’actualitat.
A casa nostra, tot i la incidència dels intercanvis econòmics digitals és més baixa que en altres països europeus, els bancs fa temps que fan mans i mànegues per guanyar terreny a la competència en aquesta matèria. L’objectiu és que gastar siga el més fàcil possible. Ni grapar-se la butxaca cal, cerca que recerca el darrer cèntim per pagar exactament el preu del producte. Captar les generacions més joves —els “nadius digitals”, que se’n diu— és l’objectiu de la majoria de les entitats, conscients que seran els clients dels futurs. Pràcticament totes les entitats s’han llançat a captar joves per oferir-los una experiència bancària ràpida, senzilla i intuïtiva, o dit d’altra manera, sense interacció humana. L’aplicació Wallet de BBVA suma 9,2 milions de descàrregues globals. CaixaBank comptabilitza 6,5 milions de clients digitals i ha promogut experiències pilot per fomentar nous hàbits. El 2018, a Morella —a la comarca dels Ports—, va posar en marxa durant mig any l’experiència pilot Morella Cashless City (“Morella ciutat sense diners en efectiu”), que es va repetir a Pamplona. I, tot just la setmana passada, va presentar una iniciativa per convertir el coliseu del RCD Espanyol en el primer estadi cashless d’Espanya.
Frau i exclosos digitals
Més enllà d’aquestes anècdotes, els defensors de la transició cap a un món sense efectiu estimen els seus beneficis a l’hora de lluitar contra el frau. “La tecnologia ens aporta comoditat, però trenca amb l’anonimat que dona el paper moneda. Tota transacció queda registrada i, per tant, sense cash hi ha menys marge per fer tripijocs”, argumenta Juan Sapena. A Suècia, per exemple, la recaptació de l’IVA ha augmentat d’un 30% des que es cobra en format electrònic.
A Espanya, el pes de l’economia submergida es xifra en aproximadament 202.000 milions d’euros. Un país sense diners físics no tindrà més evasors ni problemes de pagaments en b i els traficants d’armes, drogues o els qui es dediquen a la tracta de persones ho tindran més complicat, asseguren els qui són partidaris d’aquesta transició. Tanmateix, Josep Comajuncosa no s’atreveix a llançar les campanes al vol. “Els qui fan frau fiscal ja trobaran una manera alternativa de continuar fent-ho. No crec que siga la solució definitiva”, assegura aquest professor d’Esade.
Sobre el paper, tot sembla fàcil i harmoniós. Amb tot, però, també s’alcen veus que discrepen i adverteixen que la completa desaparició dels diners metàl·lics comporten riscos i problemes. No, no tot és bufar i fer ampolles. Pel que fa als riscos, els defensors de mantenir el paper moneda recorden la seua ‘materialitat’. Què passaria, per exemple, si un dia hi hagués una apagada mundial i els dispositius digitals deixaren de donar servei durant un període prolongat? Al marge d’aquesta incògnita queda una altra qüestió que està per resoldre: el xicotet marge de població —majoritàriament persones grans— que no vol ni sentir a parlar de transitar cap a aquest nou model. A l’Estat espanyol els pagaments digitals han crescut de forma molt notable els darrers anys (vegeu el gràfic), però encara hi ha moltes reticències a fer-hi confiança. Segons una enquesta de 2018 del Banc d’Espanya sobre el tipus de pagament més habitual, el 53% dels consumidors prefereixen l’efectiu. Pot una societat excloure d’aquest procés a una part de la població, els que podríem anomenar exclosos digitals? Suècia, en qui molts s’emmirallen ha vist com emergia un col·lectiu resistent a fer la transició cap al cashless. El moviment fins i tot té nom: Kontantupproret o “sublevació de l’efectiu” i hi militen pensionistes, xicotets empresaris i persones immigrants que senten que els obliguen a viure en un futur que no els correspon.