L’any 2015, en una entrevista per a l’ARA, Carles Capdevila preguntava a George Steiner si tenia por a la mort. El savi, nascut el 1929 a Neuilly-sur-Seine, una població de l’extraradi de París, contestava el següent: “No, però m’espanten terriblement els hospitals. M’aterreix perdre el control. Però no la mort. He tingut una vida meravellosament interessant. (...) Estic cansat, ja és hora de marxar. No vull ser una càrrega per a ningú. Però mentre pugui llegir un nou llibre, escoltar una nova peça de música i veure una nova peça d’art, la vida encara és, molt, molt interessant”.
Sortosament, va poder gaudir d’uns pocs anys més d’aquesta voracitat intel·lectual fora mida, fins que el seu cor va deixar de batre a la ciutat anglesa de Cambridge, icona del coneixement, com ara Oxford, Stanford o Princeton, llocs en els quals (i des dels quals) va projectar el seu magisteri humanístic. Perquè George Steiner no sols va posar sòlids pilars de la literatura comparada i l’estudi de la traducció. També va indagar al voltant del llenguatge, l’educació o la filosofia. Amb la curiositat inexhaurible d’una criatura que fa els primers passos i descobreix el món.
Quan, l’any 2001, el savi arreplegava el premi Príncep d’Astúries de Comunicació i Humanitats, el professor Xavier Antich definia així el seu magisteri: “Steiner, lúcid representant d’un humanisme en vies d’extinció, ha dedicat totes les seves energies a tornar-nos l’entusiasme per uns plaers que cada vegada semblen més rars: tornar a la lectura dels grans mestres, però no per una simple voluntat d’erudició o de coneixement, sinó per una necessitat moral, convençut que en la lectura s’aprèn (i desaprèn) per a la vida”.
La llengua, finestra a un nou món
La mirada de George Steiner sobre les coses té molt a veure amb el seu periple personal. Quan encara era un xiquet, l’any 1940, hagué de marxar a l’exili, als Estats Units, després d’una breu etapa a Anglaterra. La família ja havia deixat Àustria el 1924, fugint d’un antisemitisme que començava a agafar cos i tenir conseqüències. El seu pare, Frederick George, una persona d’orígens humils, tenia un bon treball en l’àrea jurídica d’un banc. La mare, Else Steiner, es considerava vienesa de cap a peus. No degué de ser una decisió fàcil, però almenys pugueren salvar-se de les urpes dels nazis i ratllar el seu nom de la llista dels milions de jueus exterminats. Algunes amistats jueves de Praga i Viena no volgueren atendre les advertències del pare d’Steiner, a qui consideraven un alarmista. Ho pagaren molt car.
L’intel·lectual, no podia ser d’una altra manera, va quedar profundament marcat per la Soah. “Steiner sempre s’ha commocionat en recordar com va ser possible que els mateixos que llegien detingudament Kant, que gaudien paladejant els versos de Hölderling o que interpretaven al piano una sonata de Mozart, puguessin, l’endemà, i amb tota naturalitat i sense més interrupció que unes hores de son, donar l’ordre de posar en marxa les càmeres de gas”, recordava Antich en l’article esmentat adés. La cultura no havia servit per prevenir la barbàrie. Aquesta constatació dolorosa, amb tot, no va minvar la seua fe en el poder de la lectura i del coneixement intel·lectual.
De molt jove, el futur erudit dominava tres idiomes: francès, alemany i anglès, un poliglotisme que Steiner considerava clau en la seua formació i sobre el qual, també sobre els orígens de la parla humana, va reflexionar molt, com ara en llibres com After Babel: Aspects of Language and Translation (1975), una mena de bíblia per als traductors de tot el món. Per a ell, Babel no era sinònim d’incomunicació, sinó de coneixement. “Després de Babel (...) és un llibre que suggereix que no hem d’entendre l’episodi de la torre com un càstig, sinó com un gran privilegi, una gran recompensa”, deia en l’entrevista referida abans, on també diu el següent: “Com més llengües sapiguem, millor. Cada llengua és una finestra a un nou món”. I una cita més, invocada aquests dies pel professor de literatura comparada Antoni Martí Monterde: “L’extinció d’una llengua, per remota o immune que hagi estat a l’èxit històric o material, o a la difusió, és la mort d’una visió del món de caràcter únic, d’un gènere de la memòria, d’una forma de viure el present i el futur”.
L’assagista fins i tot elucubrava sobre la superioritat d’escriptors que manejaven llengües i cultures diferents com Borges, Nabokov o Beckett.
A banda del plurilingüisme, en la formació d’Steiner és important la polivalència. Entre Chicago i Harvard estudia literatura, física i matemàtiques. I es doctora en literatura i filosofia en Oxford. Les lletres pesaren més, segons la modesta (o irònica) versió de l’interessat, perquè “no era suficientment bo en ciències”. El ben cert és que no va trigar a destacar. Amb el seu primer llibre, Tolstoy or Dostoevsky: An Essay in Contrast (1960, publicat en castellà per Ediciones Siruela, l’any 2002), fa un contrast molt fi i molt intel·ligent entre els dos gegants literaris russos. Tot i evitant judicis massa taxatius, com ara el de l’escriptor britànic John Cowper Powys, qui considerava Dovstoievski el novel·lista més gran, Steiner estableix que es tracta de dos autors que procedeixen de cultures diferents. Tolstoi seria una mena d’hereu de l’univers d’Homer, un novel·lista èpic, mentre que Dostoievski connectaria més amb la tradició de dramaturgs com Shakespeare, un novel·lista tràgic.
Brillants inicis que tindrien continuïtat amb un altre llibre fonamental, The Death of Tragedy (1961, traduïda al castellà per Azul Editorial, 2001), un recorregut des de la tradició hel·lenística fins al teatre contemporani. Pilars d’una molt sòlida obra que també té interessos en el llenguatge i la filosofia. Llibres complementats amb incomptables articles i ressenyes: The Economist, durant la dècada del 1950, va ser una de les primeres publicacions importants a acollir les seues crítiques, que també va fer per a The New York Times, als inicis de la dècada del 1960. La col·laboració més llarga i fructífera, tal vegada, va ser amb The New Yorker, entre 1967 i 1997, període en el qual va escriure desenes d’articles i crítiques de molt diferents temàtiques que foren antologats en un volum editat en castellà per Siruela, l’any 2009. Un segell que ha estat el gran introductor a l’Estat espanyol d’aquest autor, tant pel que fa a obres d’assaig tan significatives com Los libros que nunca he escrito, Fragmentos, La idea de Europa o El silencio de los libros o Un prefacio a la Bíblia Hebrea, entre d’altres.
Steiner i Catalunya
Pel que fa a les traduccions d’Steiner al català, cal referenciar, entre més, Proves i tres paràboles, amb traducció de Carles Urritz i Carme Geronès, un recull de quatre relats publicat per Destino el 1993 amb l’interès de ser una de les incursions de l’escriptor en el terreny de la creació literària.
Així i tot, des de l’any 2004 l’editorial de referència és Arcàdia, un segell que tot just va tenir com a títol fundacional La idea d’Europa, llibre breu que reprodueix una conferència en el Nexus Instituut, a Tilburg (Holanda), en la qual desenvolupa els trets que configuren la cultura europea. Un text de gran influència. Recordar el futur (2008) és un altre títol emblemàtic per al segell. Es tracta d’una conferència a Barcelona el 22 d’octubre de 2007, en el marc del cicle «Espais, Història i Futur» organitzat pel Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona i el Cercle del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona.
Uns anys abans, el 2001, havia estat distingit amb l’honoris causa de la Universitat de Girona. Aquests dies contava Antoni Martí, en un article per a La Llança, que Steiner “va emocionar-se en passejar pels carrers del Call, tot recordant els seus orígens jueus”. Un episodi que narra en Errata (2018), un volum de memòries publicat en català per Arcàdia.
Montse Ingla i Antoni Munné, els editors del segell, recorden amb emoció la relació amb el savi, un home “molt afable, tot i que de vegades es cansava i es tornava esquerp”. A banda d’això, “li agradava molt el català, sentir-se i escoltar-se en la nostra llengua”, revelen. A través dels responsables del segell, Steiner va complir una petita aspiració: conèixer el músic Jordi Savall, una trobada propiciada el 2014. “Steiner era molt admirador del músic i vam buscar una data que fora propícia. Finalment, l’encontre es va produir. I Savall hi va acudir amb la viola i va tocar per a ell”, relaten.
De la visita a Catalunya el 2007 Ingla i Munné recorden també que l’erudit es va impressionar molt amb l’anunci de l’alzheimer de Pasqual Maragall. “Li preocupava molt la degradació intel·lectual. Feia exercicis a diari: tots els matins agafava un llibre de la seva impressionant llibreria i traduïa un fragment, a diferents llengües, com una mena de gimnàstica intel·lectual”, conten. Steiner no va poder sortejar la inevitable degradació física, però els seus editors catalans asseguren que es va mantenir lúcid fins al final. El declivi mental que li obsessionava no es va produir.
A més de la visita al MUHBA, Steiner va complimentar en la seua darrera estada a Barcelona un recorregut pel Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). “Li agradava molt. Es va comprar una postal que reproduïa uns frescos. Ho coneixia tot, era un gran savi”, rememoren Ingla i Munné.
Els responsables d’Arcàdia tenen en ment publicar més obres d’Steiner en català, però amb la mort de l’humanista posa en parèntesis el projecte, “cal veure que passa amb els drets i què és el que fan els seus hereus”, admeten. “Estaria bé continuar posant a l’abast dels lectors la seua obra”, conclouen. Veritablement, és el que correspon ara, valorar el seu immens llegat intel·lectual, expandir-lo. Però la sensació de buit és inevitable. Antoni Martí, qui tant deu a Steiner en la seua teorització sobre literatura i cafès, ho expressava així: “Ens estem quedant sols, cada dia més sols, des de fa alguns anys plana entre l’humanisme occidental la sensació d’una fi d’època”. Llegir i divulgar Steiner, per tant, es la manera de salvar “una visió d’Europa i del món”.