Qui m’havia de dir que patiria per un cavall protagonista d’una sèrie d’animació? Però ja fa temps que BoJack va deixar de ser un cavall dibuixat per ser un personatge complex amb qui compartia reflexions. Reflexions sota una nit estrellada dalt d’una teulada (a partir d’aquí espòilers del final de la sèrie). No hi ha una manera més adequada per acabar una sèrie que ha fet del seu punt fort la introspecció psicològica i la revisió existencial. Per un moment vaig pensar que era un error que la sèrie no acabés amb la mort del protagonista. El so de la màquina de la freqüència cardíaca sobre les línies dels crèdits del penúltim episodi, que havia tingut la bondat de colpejar-me emocionalment fins al punt de deixar-me trencat, anunciava un final que era coherent amb la sèrie. Al capdavall, la història de BoJack és la història d’una caiguda, com també ho és la història de Don Draper: tots dos són encantadors i al mateix temps tòxics per als qui els envolten, profundament infeliços, mentre busquen que la vida sigui alguna cosa més del que és, encallats en una espiral d’alcoholisme i autodestrucció, i perseguits pel passat. I tots dos cauen als openings de les seves sèries. En el cas de BoJack, dins d’una piscina. I que acabés justament allà, al fons d’una piscina, era pertinent i brutalment tràgic.
BoJack Horseman
Creador: Raphael Bob-Waksberg
Temporades: 6
Plataforma: Netflix
Vull posar èmfasi en la part tràgica de l’assumpte, perquè aquesta és una sèrie amb la qual hem rigut però, sobretot, hem patit. Especialment a mesura que ha anat creixent, els elements satírics que la caracteritzaven al principi han deixat pas a més moments d’angoixa existencial. La convivència entre totes dues cares de la sèrie ha estat força harmònica i en part BoJack Horseman s’ha definit per la capacitat de moure’s sense dificultats entre aquests dos vessants. Però, a mesura que ens hem endinsat en les capes del protagonista, també ha augmentat la introspecció, la qual, fins i tot, ha ocupat la totalitat d’alguns episodis (com el celebrat “Free Churro”). En els últims compassos de la sèrie els dos vessants han acabat sent indistingibles entre ells (com a l’episodi “Angela”, una de les millors entregues de la sèrie en el seu conjunt). Que el personatge digués adeu en una mena d’espectacle de varietats on participaven personatges clau de la seva existència, amb un to entre delirant i amarg, i profundament colpidor, era perfecte. Talment, la sèrie ens tenia preparat un gir final: el cavall sobreviu.
La mort hauria estat més dramàtica i potent. Però, que sobrevisqui i que hagi de continuar endavant amb la seva existència i que no hagi canviat prou perquè probablement mai no ho faci i continuï sent el de sempre, és, de fet, un final més realista. “La vida és una merda i després et mors” és una frase feta a la qual aquí es dona la volta i queda un “la vida és una merda i després continues vivint”. Efectivament, en BoJack no canvia. Només les persones del seu voltant, particularment la Diane, decideixen que ja n’hi ha hagut prou. És ella, de fet, la que acaba la sèrie. No hi haurà un abans i un després per al cavall. Sí que n’hi haurà per a les sèries d’animació. BoJack Horseman ha demostrat de forma prou contundent que les sèries d’animació poden ser moltes més coses del que han estat fins ara i que no tenen per què ser sempre sitcoms satíriques. Poden ser reflexives, filosòfiques, existencials... i poden tenir com a protagonistes personatges tan o més complexos que els de les sèries convencionals. BoJack ha estat un dels antiherois més fascinants de la televisió. Se’l trobarà a faltar, al cavall.