En el moment de celebrar el centenari de la mandíbula més imponent de la història del cinema, Kirk Douglas, l’home que es va autointerpretar en El compromís d’Elia Kazan, podria citar una trentena de pel·lícules admirables, però em limitaré a mencionar, primer, aquella simpatiquíssima foca amb què va fer el boca a boca més salat que jo recordi en 20.000 leguas de viaje submarino, i en segona oportunitat el Jules Verne que va produir i que va ser el primer gran fracàs comercial de la seva vida, La luz del fin del mundo. Una pel·lícula de pirates d’un sadisme inesperat, d’un mal humor visceral, sense vivacitat però amb un diluvi de talls per censura; la majoria volien dissimular les relacions carnals de Samantha Eggar amb Yul Brynner, que Jules Verne no podia ni imaginar en el seu moment. Samantha ens va admetre que s’havia enrotllat amb els dos, Yul i Kirk, durant el rodatge, quan va venir al Festival de Sitges i ens va enredar (per cert) fent veure que li havien robat tots els seus cosmètics al Museu Picasso; els hi vam haver de re-comprar a preu de ruïna. Victor Israel també m’explicava que era una dona molt falsa i una manipuladora, així que és possible que la llegenda del triangle Yul-Kirk-Samantha fos un esforç per cridar l’atenció i prou. O no.
Victor Israel era un boig adorable, una mena d’anacoreta que s’havia acostumat a viure com un pescador de Josep Mª de Sagarra entre rodatges, al mateix cap de Creus on va interpretar el secundari Das Mortes de La luz del fin del mundo. Havia descobert Cadaqués molt abans, i s’hi va instal·lar quan va formar part de la colla de Glauber Rocha i Paco Rabal en un títol maleït que barrejava el Cinema Nuovo, l’Escola de Barcelona i la literatura màgica de García Márquez. Una pel·lícula de fang, merda i or, Cabezas cortadas. Interpretava un doctor amb molt mala pinta (els ulls del Victor el van transformar en un tipus sempre idèntic a si mateix), i feia tan poca feina que aprofitava el rodatge per disfrutar des de la barrera, fent brindis i fotent-se de Rocha i la seva mare. Guardava a casa una bona part dels collarets i corones creats per Fabià Puigserver, el decorador i dissenyador del film, i se’ls posava com John Mills quan jugava amb les llagostes de La hija de Ryan. Era el moment d’encendre el foc i sentir coses, sí, que sí, que Kirk Douglas i Yul Brynner s’ho feien amb la Samantha, perquè ja no tenien altre al·licient que intentar aprofitar el temps durant aquell rodatge tempestuós condemnat a l’infern. I si Victor Israel ho afirmava se l’havia de creure: Renato Salvatori se n’anava als bordells de l’Empordà. Jean-Claude Drouot als de la frontera, a Portbou. I Massimo Ranieri, molt més finolis, als del Club Mediterranée. Fernando Rey no, perquè va escampar la boira un cop el van matar, per trucar a Luis Buñuel i explicar-li que havia complert el seu encàrrec de visitar la Pepeta de Ca la Morisca, una supervivent dels caterings (no en deien així, llavors; eren pa i oli i sardines, o peix de roca) durant el rodatge de L’age d’or.
Em centraré en el tema Kirk Douglas, l’home del centenari, però després de fer una pausa per reclamar l’indispensable premi Gaudí d’Honor que mereix Josep Antoni Pérez Giner, un home capaç de produir Cabezas cortadas, però també La noche del terror ciego, una combinació saludable. El país li deu un respecte immens, que Victor Israel i jo sempre li tinguérem.
Segueixo amb Douglas: va descobrir els arrossos de mar, el vi d’agulla, les garotes i l’escalivada. Va descobrir el potencial de Juan Estelrich, que li va resoldre mitja pel·lícula quan Kevin Billington, el director, es va negar a passar-se el dia a peu del far, relliscant per les roques, pendent si la xalupa dels pirates entrava a la cala Cullaré o se n’anava directament a Sant Pere Pescador. Va descobrir també l’anatomia de la cova perfecta per desaparèixer quan el desori aquell el superava. Va descobrir el vint-i-u i la botifarra, amb el Victor, el Manelet i quatre habitants habituals del casino de Cadaqués. I va aprendre el valor insuperable d’una paret encalcinada. Casa seva, a Califòrnia, tothom la prendria a partir de llavors per una hacienda a la mexicana, quan era en realitat pura Costa Brava. És allà on el vull imaginar, el dia 9, brindant els 100 amb una bona criança de les vinyes refredades per la tramuntana.