-És ben difícil fer un llibre sobre una persona o personatge i no identificar-se’n. Ho ha aconseguit evitar?
-Sí. De fet, jo li vaig proposar de fer el llibre el mes d’octubre de 2018. És a dir, aquesta persona, tot i que ja era vicepresident del Govern, encara no estava situada al centre de la política. Però jo tenia curiositat, com la pot tenir qualsevol altre periodista, per una persona que es dedica des de fa molts anys a la política. Aragonès és militant des que té 16 anys, ha estat diputat al Parlament, ha encapçalat dos cops les llistes d’Esquerra Republicana a Pineda de Mar (Maresme) per ser-ne alcalde, havia estat secretari d’Economia amb Oriol Junqueras quan era vicepresident... Però havia estat sempre en un segon pla i, de cop, se situa al centre quan no hi havia massa periodistes que sabien qui era exactament Pere Aragonès ni d’on venia. Aquesta és la curiositat que em porta a proposar-li fer el llibre, que explica facetes polítiques, però també personals del vicepresident. Per mi era estrany sentir-me tan a prop d’un personatge. És normal fer un cafè amb un polític, però no tant estar amb ell mentre cuina en el seu entorn més familiar. Però al final, jo he preguntat i ell ha respost. Cadascú ha fet el seu rol.
-Aquest salt polític del qual parla, a què creu que s’ha degut?
-Ha sigut una evolució ràpida. Ja als 16 anys, Pere Aragonès estava a les Joventuts d’Esquerra Republicana de Cataluya (JERC) però és que als 21 ja n’era portaveu. La seva carrera ha sigut contínua: va passar a ser diputat, candidat a l’alcaldia... De cop i volta s’ha anat trobant en aquestes circumstàncies. Però el fet que assumeixi tan aviat càrrecs de tanta responsabilitat, com ara la vicepresidència o el Departament, és perquè el context ho ha propiciat. Aragonès és molt conscient que si Oriol Junqueras no fos a la presó, ell no seria aquí. Ell sap perfectament que si Junqueras li demana apartar-se, ho farà. Ara està complementant un lideratge que no hi és, o que existeix amb els límits de la presó. Alhora, ell és polític, un líder amb ambició de continuïtat i de futur. I en la mesura que pugui, assumirà totes les responsabilitats que se li demanin.
-Les joventuts de qualsevol partit solen ser més ambicioses que el mateix partit. En aquest sentit, el lideratge de Pere Aragonès a les JERC era un tant cridaner, en el sentit que ell és concebut com un polític moderat?
-No crec que ell fos moderat quan estava a les JERC. Hi va entrar molt jove i al 2003, amb 21 anys, ja n’era portaveu. Ell mateix diu que, en aquell moment, el moviment independentista el formaven «quatre gats». Llavors, les accions reivindicatives que es poguessin fer des de les JERC, no eren tan contundents o tan sonades com les que potser es fan ara. Sobretot perquè eren molt minoritàries, tot i que van fer un acte molt cridaner el novembre de 2005 a les portes de la Cadena COPE a Madrid, durant la campanya de la reforma de l’Estatut. Aragonès recorda que la COPE era una mica «la bèstia negra de tot plegat», i van fer una mena de cadena humana a les portes de la seu d’aquella cadena de ràdio a Madrid. Va ser una acció vistosa, molt més fora de to del que podria haver fet Esquerra Republicana. Les manifestacions que feien no tenien ni el resó ni eren tan multitudinàries com les que fan ara, però és que llavors el moviment independentista no estava al centre de l’agenda política.
-Vostè ha descobert la part més personal del vicepresident. Què és el que més li ha sorprès?
-Per exemple, el fet que quan tenia nou anys li van demanar fer una redacció a l’escola per la tornada de Nadal i va explicar la dissolució de la URSS. Amb nou anys, aquest senyor tenia ja molt interioritzada la història i l’actualitat política. Aragonès ve d’una família polititzada, no necessàriament independentista, catalanista sí, però polititzada al cap i a la fi. I això l’ha marcat. A nivell personal, el que més li caracteritza fora dels focus és ficar-se a la cuina. Ho fa sovint, sempre que pot, els caps de setmana. Hi ha un capítol del llibre que ho explica, perquè crec que és necessari que els lectors sàpiguen què fa quan arriba a casa. I alhora, ser pare li ha canviat la manera de veure la vida.
-Quines possibilitats té Pere Aragonès de ser candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya?
-No ho sé. Jo li ho vaig preguntar vàries vegades, i ell sempre respon que està al servei del partit. I li tornava a preguntar si això volia dir que està preparat per assumir totes les responsabilitats, i em deia que sí, que totes. Però li ho ha de demanar el partit. S’han de donar les circumstàncies. Quan li pregunto com es vendria si arribés aquest moment, ell destaca que és un home amb capacitat d’interlocució amb els diferents sectors de la societat tant aquí, a Catalunya, com a Espanya. Curiosament, em comentava la seva companya, la Janina, que quan Pere Aragonès anava a l’escola Mare de Déu del Roser, la germana Antònia sempre li deia que un dia el votaria com a president de la Generalitat. Suposo que el fet que destaqués com a personatge polític no és casual.
-I en cas que sí que fora candidat, pensa que seriael presidenciable amb més possibilitats d’esdevenir president de la Generalitat de Catalunya després de les pròximes eleccions?
-No ho sé. Jo el que sé és que ell serà candidat si el partit li ho demana. Assumirà la responsabilitat, tal com un dia va assumir la de ser vicepresident.
-Vostè que l’ha conegut de prop, el veu més pròxim als comuns o a Junts per Catalunya?
-Ell sempre diu que és d’Esquerra Republicana perquè les sigles defineixen la seva ideologia: d’esquerres i republicà -i, per tant, a favor de la independència de Catalunya. Jo crec que no és més proper a uns o a altres: ell és d’ERC i, per tant, defensa el projecte del seu partit. El que sí que té molt clar és que per assumir la independència cal ser més gent. Ell explica, al llibre, com va celebrar que Jordi Pujol se sumés a l’independentisme. Aragonès li va escriure una carta oberta, publicada al seu bloc, assegurant que aquest era el camí, perquè calia ser més en aquest projecte. Alhora, ell també té molt clar que els comuns i el seu espai és important en aquest camí. Si no se suma més gent al projecte, i entre altres hi ha els comuns, pensa que serà molt difícil avançar. Al mateix temps, Aragonès considera que el referèndum és l’única via per aconseguir la independència, però que també caldrà generar el context perquè l’Estat n’accepti el resultat. I en aquest sentit, el vicepresident pensa que Catalunya pot tenir les condicions per fer un referèndum amb regles democràtiques, però no per forçar l’Estat a acceptar-ne el resultat. Aragonès argumenta que els comuns hi han de ser i que ERC ha d’esdevenir el Front Ampli d’Uruguai, un gran moviment progressista i d’esquerres que aspiri a aglutinar diferents corrents polítics per sumar gent al projecte. I alhora, el vicepresident també defensa que per ser més cal potenciar la unitat d’acció i no tant la unitat de lideratges.
-Ara que esmentava el president Jordi Pujol, hi ha qui pensa que Aragonès i el seu partitaspiren situar-se al capdavant de la Generalitat i restar-hi durant una llarga temporada, ocupant l’espai de l’antiga Convergència.Què en pensa?
-No crec que Aragonès vulgui ocupar cap espai. A més, Convergència en aquell moment no era un partit independentista. Aragonès, com Junqueras, defensa que perquè el projecte independentista arribi a bon port, el que cal és que l’independentisme sigui en tots aquells llocs on es prenen decisions: a les institucions, en organismes econòmics, socials... És l’argument que el seu partit, en general, ha fet seu.
-Per últim, és compatible el pragmatisme amb allò de defensar «l’herència» de l’1 d’octubre?
-Sobre l’1 d’octubre en parlem bastant en el llibre. Aragonès considera que no s’ha de renunciar a res. Pensa que quan mires enrere, cap a l’1 d’octubre, és molt més fàcil jutjar, i considera que aquell dia va servir per cavar una trinxera que ha fet arribar l’independentisme més lluny del que mai no havia arribat. Per tant, caldria aconseguir una acumulació de forces més gran que la d’aquell moment en què no es va arribar a guanyar. Alhora, segons ell, les mancances d’aquella etapa han servit, també com a aprenentatge, i per tant, ara, l’objectiu tant per a ERC com per a Aragonès és obrir una negociació amb l’Estat. I consideren que no s’han de moure d’aquest escenari.