La trajectòria de George Steiner és prou coneguda, o almenys sembla que ho hauria de ser, per la seva extraordinària activitat assagística. Les seves aportacions a la reflexió sobre la cultura, el llenguatge i la literatura resten entre les més importants i originals que s'han fet en la segona meitat d'aquest segle. En canvi, les incursions que Steiner ha fet en el camp de la literatura de creació han gaudit d'una projecció menor, tot i que abans havia escrit dues obres: Anno domini, recull de tres relats, i la novel·la El trasllat d'A.H. a Sant Cristòfol. El present volum consta de quatre relats: el primer, "Proves", cal inscriure'l en l'apartat que a França en diuen una nouvelle i, els altres tres, com el mateix títol del llibre assenyala, s'inscriuen en l'àmbit de les "paràboles". No fóra gens estrany escoltar dir d'aquesta literatura que només és apta per a iniciats.
Primer de tot potser cal deixar ben clar una qüestió. Malgrat l'interès evident d'aquesta obra, en cap cas supera la vessant principal de l'activitat de Steiner com a assagista. L'interès de la literatura
de Steiner rau, però, en la voluntat exemplificadora; és a dir, cal entendre-la com una perllongació per altres mitjans del seu pensament. Una espècie de correlat, com si diguéssim. Perquè tot llegint aquestes narracions de Steiner, trobem molt sovint referències claríssimes a idees que ha exposat i desenvolupat en les seves obres d'assaig. Expressions com ara "la dansa de la ment" o la seva anàlisi sobre la "musicalització" de la cultura -la preponderància o el domini del so, doncs-, per damunt de la cultura llibresca es trobaven com a referents clau a l'interior, per exemple, d'un dels llibres més brillants i polèmics que s'hagin escrit sobre la cultura del nostre temps i els problemes i reptes que té plantejats: En el castell d'en Barbablava.
D'altra banda, a Presències reals, el més recent dels textos assagístics de Steiner, l'autor ha deixat escrit que "tot art, música o literatura seriosos constitueixen un acte crític". I a continuació afegia que "la literatura i les arts són també crítica en el sentit més particular i pràctic. Representen una reflexió expositiva, un judici de valor, sobre l'herència i el context a què pertanyen". Efectivament. En aquestes quatre narracions Steiner s'aplica a fer efectives aquestes idees. Val a dir que de manera i amb resultats molt diferents. Mentre a "Proves" l'argument i la seva "actualitat" en faciliten l'accés i la comprensió a través d'una linealitat narrativa, les tres "paràboles" que vénen a continuació no desmenteixen en absolut la intenció de l'autor en batejar-les així. El caràcter hermètic i el fet que l'argument desaparegui a favor d'una idea central en dificulta l'aproximació i la mateixa comprensió alhora que deixa oberta la porta a més d'una lectura.
A "Proves", que té com a principal protagonista un meticulós i perfeccionista corrector de proves i antic militant comunista (no és pas cap casualitat que ho sigui, de l'ex-PCI). I després d'un començament que a estones pot recordar algunes lectures d'autors centreuropeus (si més no el ressenyador no ha pogut deixar de pensar en alguns trets del Kein de l'"Auto de fe" de Canetti), assistim a la descomposició d'una sèrie de valors que van mantenir i impulsar l'actitud i l'acció de diverses generacions d'homes i dones d'arreu. Però la caiguda del Mur de Berlín i el que representa l'enderroc del "socialisme real" als països de l'Est d'Europa només és l'excusa per plantejar un assumpte ben diferent. De quina manera? Aleshores cal buscar la resposta en els personatges que contrapuntegen la narració. Però en especial cal parar esment en un de concret: el pare Cario. Es a partir de l'acarament dialèctic entre les dues fes enteses com a veritats absolutes i inamovibles, tancades al seu entorn i alimentades només del seu discurs, que Steiner elabora el que un dels personatges en diu la traïció de l'esperança. Mitjançant l'acarament ideològic de "il professore" i el capellà. Steiner reprèn un dels seus temes predilectes. Resulta significatiu que una de les citacions que ens fa de Marx en aquesta narració, Steiner ja la feia servir a En el castell d'en Barbablava.
Tal com deia l'autor en aquest mateix llibret, "les paraules estan corroïdes per les vanes esperances i per les mentides que van enunciar". A "Proves" trobem gairebé un tractat sobre la fractura de l'"ontologia utòpica", de les il·lusions, els desenganys i els exilis provocats pels messianismes de qualsevol signe - b é sigui el d'origen jueu el cristià o el social de Marx-, I "les tiranies de l'ideal", que totes elles representen. La pregunta que feia Steiner sobre on cal cercar a hores d'ara les certituds resulta més pertinent que mai.
Molt diferents són les altres tres narracions que configuren la resta del volum. Cal advertir que es tracta d'una literatura sense cap mena de concessions al lector. Com ja ha estat assenyalat, tant "Discs d'illa deserta" com "Nadal, Nadal", tenen com a principal leit motivel so -la seva presència insistent, la manera com pot arribar a modular comportaments i actituds-. En el primer dels relats és la música, en l'altre es tracta dels sons que omplen la vida familiar i quotidiana. L'últim dels relats, "Un fragment de conversa", és un intent d'acostar-se a la figura o, encara millor fóra dir, a la idea de Déu a través de l'episodi del Gènesi en el qual s'exigeix d'Abraham el sacrifici del seu fill Isaac.
En el cas de "Discs d'illa deserta" el que pretén Steiner és gairebé impossible: verbalitzar la idea original, primigènia, que hi ha darrere d'una partitura. Reflectir a través de l'escriptura el desplaçament "de la consciència històrica de l'ull al·ludida" per a la qual cosa encara no hi ha una explicació plausible. El barroquisme que es desprèn d'aquest text té una relació pregona amb l'èxit i l'interès actual que desvetlla la música barroca. Ens podem preguntar si la música substitueix l'antiga i sembla que esgotada centralitat de la paraula i ens retorna el que aquesta ja no és capaç de donar-nos. Es un retorn als orígens i, per tant, una manera de tancar el cercle en el sentit que la música va existir abans que la paraula? Dit d'una altra manera, les velles preguntes de sempre no necessiten maneres noves, és a dir, nous codis, per formular-les i fer que siguin creïbles?
Aquesta pregunta és la que plana de manera palpable i, fins i tot, angoixant en "Un fragment de conversa". "Conversa", aquí, vol dir "paraula". I paraula entesa en el sentit més fundacional de tots: la del Gènesi. Les divagacions dels homes entorn de les Escriptures i, en particular, sobre els designis de la voluntat de Déu en ordenar a Abraham el sacrifici del seu fill Isaac, il·lustren el repte i les exigències que el monoteisme va representar per a la psicologia dels homes. Però també el grau d'impotència que aquest esforç comporta. El fet que Steiner passi la paraula a una dona al final de la narració acaba de reblar la qüestió: "Durant mil anys, vosaltres, els homes, heu discutit, heu embrollat, heu embolicat les paraules. (...) Us heu encantat buscant el sentit i heu esmicolat les paraules fins a tal punt que s'han convertit en pols." Per arribar a on? Ni més ni menys. Vet-ho aquí.
Proves i tres paràboles. George Steiner.
Traducció de Carles Urritz i Carme
Geronès. Edicions Destino. 189 pàgines.
Barcelona, 1993.