«No tinc res pautat, m’agrada crear al mateix temps que escric»

—És un llibre lligat al seu temps: any 2018, l’onada de calor, la vaga de taxistes, els manters del centre de Barcelona, els narcopisos del Raval, el tràfic de blanques o el procés independentista.

—Hi ha qui diu que la novel·la negra sempre ha de tenir crítica. Jo no soc amic dels sempres ni dels mais, però sí que crec que, de manera natural, és el genere on és més fàcil poder parlar d’una certa realitat. Ara bé, també és cert que mai forço els temes, ho vaig una mica fer a Camaleó (2001) i 32 morts i un home cansat (2004) i em vaig adonar que és millor escriure una trama que funcioni, amb personatges, on la crítica social aparegui en el dia a dia, sense subratllats obvis o innecessaris.

—Defineixes Pes mort com una “dramèdia”.

—Això ve del David Plana, dramaturg i guionista, que som molt amics. Ell va ser qui em va explicar el concepte, força habitual en teatre. I m’anava bé com a terme que no fos “tragicomèdia”, perquè aquesta novel·la no és tràgica, però sí que és dramàtica en algunes circumstàncies. La meva idea era fer comèdia sense arribar a l’astracanada. Sempre m’ha preocupat quedar en un punt versemblant. 

—Més que cinematogràfica, l’obra és molt teatral: pocs espais, pocs personatges, una sola nit. 

—La idea era posar el focus en un restaurant que havia passat moments millors i on se’ls mor un client habitual. I com tots els qui són presents al lloc tenen la lleugera sospita que han contribuït, d’alguna manera o altra, a la seva mort, encara que tampoc no ho tinguin clar. 

—Una referència evident al pes de la culpa i també a la condició física de la víctima, un home obès. 

—El meu propòsit era aconseguir que quatre persones normals es posessin d’acord per no trucar al 012 i fer tot el que fan amb el mort. I volia que aquest fos obès perquè hi hagués dificultat de moure’l. Amb el temps i la relectura, me’n vaig adonar que el “pes mort” és clarament el pes de la culpa. Hi ha un concepte en astrofísica anomenat “horitzó d’esdeveniments”, que es produeix quan t’acostes als forats negres, just quan passes aquell punt on no hi ha retorn i el forat t’engoleix. De fet, m’agrada jugar amb personatges normals i portar-los fins aquesta frontera on cal que prenguin una decisió ràpida i sense possibilitat de marxa enrere.

—L’acció passa en una sola nit.

—Excepte en les quatre novel·les juvenils que he fet amb el Salvador Macip, on tot estava pautat, em sento més còmode sense res marcat. Sé que això és antiacadèmic i que començar una novel·la sense saber com acaba és molt complicat. Ho entenc. Però, a mi, m’agrada crear al mateix temps que escric. 

—Això deu tenir alguns riscos.

—Cal fer moltes relectures i, si un cop escrit no funciona, això suposa força canvis. Però em deixo endur per la intuïció. La trama em porta a gèneres i a referents. Escric per sorprendre el lector. Però, sobretot, per sorprendre’m a mi, per passar-m’ho bé. El resum és que si ho tinc tot previst, m’avorreixo, perquè ja sé què passarà i escriure-ho se’m fa feixuc. M’interessa molt més fer bé el personatge, que te’l creguis i que interessi el lector, per després anar fent i agafar camins que se m’obren i no esperava. 

—Això encara dona més valor als girs constants del relat. Semblen perfectament planificats.

—Passo molt de temps en el que seria la postproducció del cinema: reescriure, polir, matisar, ajustar. Aquí és on el text sembla que estigui ben escrit, quan fas bé aquest procés de relectura. Ara mateix, hi ha massa autors que no fan prou feina de polir. Hi ha poc filtre, en general. Jo he arribat a un punt que on gaudeixo de veritat és en la repolida: puc barallar-me vint minuts amb un sol paràgraf. És la manera que he trobat per fer que tots els detalls lliguin. I és on m’ho passo més bé.

—No pateixes, escrivint.

—No, gaudeixo molt! Si no, prefereixo no escriure. Em recreo, penso “que bé aquest tros” i retallo molt. Per exemple, l’humor —que sempre hi és, a les meves novel·les— cau en un 50% del que hi havia escrit originalment. Em desprenc de molts gags, de coses políticament incorrectes, de bromes escatològiques.

—A diferència d’altres llibres, en aquest no hi ha sexe ni violència.

—Només hi ha un mort, qui genera el conflicte. Excepte a Maleït Montjuïc (2000) i a les dues juvenils que he escrit, sempre faig que hi hagi un mort, com a mínim. M’agrada matar, en ficció: així és com canalitzo la violència interior i que mai exerciria a la vida real. Escriure és una teràpia molt fàcil. Pel que fa a gustos, no soc especialment sanguinari, les pel·lícules mes gores no m’agraden, però sí les de Tarantino, que barreja violència amb estètica visual i amb humor. És un dels meus referents.

—També hi ha molts diàlegs, una altra de les marques de la casa. Sempre sonen bé.

—Si són tan frescos és perquè no ho son gens. Són de laboratori, hi passo moltes hores. T’has de posar molt en el personatge i en la situació, perquè el problema dels diàlegs és el registre. Pot servir un català correcte, però també l’incorrecte. I per això has de tenir molt clar el registre i la coherència d’allò que diu, perquè és el que fa grinyolar un personatge. De nou, la repolida: quan escric un diàleg aboco en primer lloc la part informativa i, després, rellegint, és on surt el registre tal com toca.

—El final permet que cadascú en faci la lectura que més li agradi.

—Jo no vull marcar moralment què passa als personatges. El lector és sobirà de decidir si hi empatitza o no. Li deixo una llibertat total: no vull un happy end, vull el pes de la culpa.